L'altre dia, sense voler, vaig assistir a la meva primera missa. Em vaig sentir d'allò més tonta, si voleu que us digui la veritat. No sabia què s'havia de fer, m'aixecava quan tothom s'aixecava, em tornava a asseure quan tothom tornava a seure, i suposo que hauria cantat i orat si hagués sabut què s'havia de cantar o orar. I quan, al final, tothom s'aixecava i s'acostava a l'altar (?) li vaig preguntar al pare on anaven. Així d'ignorant sóc, que no sabia que anaven a rebre la comunió. Podríem dir que he "perdut la virginitat", no ha estat tant dolorós com m'havien descrit, tot i que en algun moment, durant aquelles dures hores, vaig estar a punt d'adorimr-me, com feia el meu pare al meu costat (em va assegurar que va somiar i tot).
I què hi pintava la Gisela en una missa? Tinc una certa aversió a la religió i al culte als Déus, però el 26 d'agost va morir Raimon Panikkar, un líder que els meus pares admiraven molt, i quan el meu pare em va dir que aniria al seu funeral a Montserrat vaig decidir aprofitar l'oportunitat, perquè no hi ha anat gaires vegades, jo, a Montserrat. La idea era anar a donar una volta mentres el meu pare era dins la basílica, al funeral, però no sé massa com va anar que ja era asseguda dins, a un banc, entre el meu pare i un senyor que duia una creu penjada al coll i davant una noia de pell fosca embolicada amb una túnica. Estava ple de gent que coneixia i quan vaig sentir que qui obria l'acte era l'Albert Blancafort, el constructor de l'orgue de Montserrat i dels futurs orgues de la Sagrada Família (però per sobre de tot, un mol bon amic), vaig pensar que potser valia la pena quedar-se. I no va estar tan malament, a part de no sé quants fragments de la Bíblia que no vaig entendre massa i alguns coneguts de Panikkar que van llegir qui era Raimon Panikkar per ells (llegir, no explicar, per això es va fer força avorrit) van haver-hi moments espectaculars, com les peces que va interpretar Jordi Savall amb la seva viola de gamba, o quan vaig sentir per primer cop l'orgue de Montserrat.
Però sens dubte, el millor moment va ser quan es va acabar, el pare em diu "
Què tal la teva primera missa?", "
Ah, però això era una missa?", "
més o menys...", "
Doncs prou bé...". Diguem que m'he estrenat de la millor manera possible, perquè era un missa pro defunctis; per un líder que enllaça tres religions, dos móns, dues cultures; i a Montserrat, que és el millor temple espiritual, tant pels creients de diferents religions, com pels escaladors.
A partir d'ara la meva vida seguirà sent la mateixa, no em passaré al cristianisme, ni al budisme ni tampoc a l'hinduïsme, però he après que tampoc cal despreciar la religió ni enriure's de qui hi creu perquè, encara que no hi creguis i hagi fet molt de mal a la humanitat, s'ha de reconèixer que és un conte molt ben construït que barreja realitat, somnis i desitjos, que canvia segons la cultutra, però que en el fons l'argument sempre és el mateix. Ara entenc una mica més els meus pares i els seus amics i alguns amics meus.
He descobert que m'agrada Montserrat, m'agrada molt, potser ara hi aniré més sovint, a escriure contes, a inspirar-me o potser només a passejar amb el meu pare i els seus amics filòsofs, el Jordi Pigem o l'Octavi Piulats (si em deixen venir amb ells, és clar). De tant en tant va bé pujar als núvols i si és per filosofar amb professionals, encara millor.
Si m'haguéssis fet néixer gra de blat, 
