divendres, 30 de març del 2012

Córrer per córrer

Els ànecs del Parc de l'Agulla no hi entenen d'horaris. Potser si que deuen notar que cada dia vaig a veure'ls una mica més tard, però què han de saber ells si per mi són les 7 o són les 8 de la tarda? Ells l'únic que saben és que hi vaig cada tarda quan comença a caure el sol, vestida amb malles i una samarreta verda de màniga llarga (que si la calor va a més, acabaré substituïnt per una de màniga curta qualsevol). Seria tot més fàcil si anéssim al ritme de la llum del sol, no m'hauria de llevar tant d'hora.

Fa tres setmanes que he reprès el costum de sortir a córrer els vespres per no quedar-me apalancada al sofà de casa lamentant-me de com n'estic de cansada i que "ai que d'hora que m'he de llevar demà, i ai que encara m'he de dutxar i fer el soipar i ai que m'entra la son...".  Però aquí a Manresa no tinc ni companya amb qui quedar i xerrar els primers cinc-cents metres ni les vinyes del Penedès. Però tampoc tinc les interminables i esgotadores pujades a Sant quintí i tinc uns aneguets la mar de simpàtics que em veuen donar voltes i voltes al seu voltant.

Ja sé que diuen que té fama de ser tant avorrit això de córrer sense més ni més, però a mi em fa tant feliç... L'altre dia vaig engegar l'mp4 i vaig començar a córrer fins que Txarango va deixar de sonar. I quasi sense ni adonar-me'n havien passat tres quarts d'hora ben bons!

Per mi no és avorrit, és una estona que estic ben sola (que m'encanta), escoltant la música més animada i més motivadora que tinc a l'mp4 i descobrint els paissatges del Bages.