Els ànecs del Parc de l'Agulla no hi entenen d'horaris. Potser si que deuen notar que cada dia vaig a veure'ls una mica més tard, però què han de saber ells si per mi són les 7 o són les 8 de la tarda? Ells l'únic que saben és que hi vaig cada tarda quan comença a caure el sol, vestida amb malles i una samarreta verda de màniga llarga (que si la calor va a més, acabaré substituïnt per una de màniga curta qualsevol). Seria tot més fàcil si anéssim al ritme de la llum del sol, no m'hauria de llevar tant d'hora.
Fa tres setmanes que he reprès el costum de sortir a córrer els vespres per no quedar-me apalancada al sofà de casa lamentant-me de com n'estic de cansada i que "ai que d'hora que m'he de llevar demà, i ai que encara m'he de dutxar i fer el soipar i ai que m'entra la son...". Però aquí a Manresa no tinc ni companya amb qui quedar i xerrar els primers cinc-cents metres ni les vinyes del Penedès. Però tampoc tinc les interminables i esgotadores pujades a Sant quintí i tinc uns aneguets la mar de simpàtics que em veuen donar voltes i voltes al seu voltant.
Ja sé que diuen que té fama de ser tant avorrit això de córrer sense més ni més, però a mi em fa tant feliç... L'altre dia vaig engegar l'mp4 i vaig començar a córrer fins que Txarango va deixar de sonar. I quasi sense ni adonar-me'n havien passat tres quarts d'hora ben bons!
Per mi no és avorrit, és una estona que estic ben sola (que m'encanta), escoltant la música més animada i més motivadora que tinc a l'mp4 i descobrint els paissatges del Bages.
El primer cop que vaig pujar a una moto vaig jurar que no hi tornaria a pujar. Anar a 120km/h per la carretera de Sant Sadurní a Sant Pere em va semblar una bogeria.
Dissabte, però, vaig tornar a pujar a una moto, per anar del carrer Doctor Dou, on treballo, a Roger de Llúria, a la Casa Gay. I em va encantar. No sé si depèn del conductor, de la via, o dels ànims que portes aquell dia, però va ser una molt bona experiència. Poder tocar un autobús amb la punta dels dits, esmunyir-se entre els cotxes aturats per un semàfor en vermell, notar el canvi d'aires quan puges al Tibidabo per la carretera de Vallvidrera... Sents la ciutat més propera, menys estressant, més lògica i fàcil. No cansa, amb un cop de moto ets a qualsevol lloc i no has de patir per si trobaràs lloc, segur que en trobaràs. A l'hivern deu ser força més pesat ser motorista però ara que ve el bon temps... Només d'imaginar-me les escapadetes que faria a la platja, o a Montserrat o a veure aquell amic que fa tant temps que no veus, em venen ganes de canviar el meu estimadíssim Corsa per una Kawasaki.
I per amanitzar el vol amb moto, us deixo amb aquesta cançó de Josh Rouse que no va parar de sonar dins el meu cap mentre portava posat aquell casc, dissabte a la tarda.
Aquí us deixo un tros de l'últim llibre que m'he llegit i que crec que si l'hagués llegit fa uns anys, potser moltes coses ara serien diferents.
Sovint ens pensem que no podem fer front a certs problemes, però aquesta creença no té res a veure amb la nostra capacitat real. [...] Tant allò que podem fer com allò que no podem ho tneim a la ment, només és qüestió de creença. [...] Els problemes no són fora sinó dintre teu. I has de donar gràcies que sigui així.
Els cirerers al desmbre, Ariel a. Almada, pàg. 30-31
Avui tornes a tenir un mal dia; ja són les sis de la tarda i ni el sol que llueix darrere aquesta cortina no ha aconseguit arrencar-te els llençols. Jo ja no sé què dir-te o què fer perquè surtis d'aquí; encara tens els ulls inflats i vermells de tant que vas plorar ahir a la nit, però quan et pregunto què et passa, no t'arrenco més que algun monosíl·lab cru -per no dir cruel- i desganat, com si jo en tingués la culpa o estiguéssis enfadat amb mi. I quan, com a últim intent et demano una abraçada, ni em respons, ni em mires a la cara, ni tan sols grunyeixes. Vas ser tu qui, una nit d'insomni em vas dir que el no més pur i cru és la no-resposta. I em fa mal; em fas mal. Però callo.
I ja torna a ser de nit i, amb el pijama i els ulls una mica humits, m'estiro al teu costat i quan et miro als ulls, buscant alguna mostra d'afecte, m'estampo contra el blau gèlid dels teus ulls on no veig res més que el reflex de les meves ferides.
Però no em rendeixo, encenc una espelma i la poso a l'ampit de la finestra, oberta de bat a bat, i així les ombres de lluna sàpiguen trobar el camí per venir-te a curar.
I passaran hores fins que se'm tanquin els ulls, però aquí seguiré jo quan demà al matí et llevis amb unes altres forces, i uns altres ànims i decideixis lluitar contra els llençols i les cortines i decideixis sortir de casa a buscar el sol encara que plogui a bots i barrals.
Quan ha pujat les escales de l'estació hi havia una anciana japonesa aturada en un esglaó, quasi com absent.
- ¿Quiere que la ayude a subir?
L'anciana, com despertant-se, tornant en si, gira el cap i es mira aquell jove.
- Muchas gracias.
I acaben de pujar aquell tram d'escales en silenci.
De camí a la facultat pensa en aquella escena. No ho havia fet mai abans, en els seus 23 anys. Quan estàs bé, ajudar els altres no et suposa cap sacrifici, et surt sol, quasi sens ni adonar-te'n. Sí, això voldrà dir que ja estàs bé.
Sóc una fanàtica enamorada de l'època d'or que està passant actualment la música en català, perquè ja no és un gènere, com era abans, ara pots triar tot tipus de música, però en la nostra llengua.
Tot i així, fa uns mesos, quan vaig començar a treballar a BarcelonaReykjavik, vaig descobrir moltes músiques diferents (a la feina som molts i fem torns per posar la nostra música), mexicana, cubana, clàssica, balcànica, francesa, dels anys 60, principis del rock... Però la que em va cridar més l'atenció va ser el pop madrileny dels 70-80 que ens va portar el Roberto, el repartidor, quan va entrar a treballar (poc després de mi). Perquè us feu una mica la idea, allà on treballo tothom cuida molt la salut, les coses naturals, una mica hippie tot plegat (fa bastant per mi), i és curiós perquè el Roberto és tot el contrari de nosaltres, és el típic madrileny enganxat a les Whopper del Burger King, que surfeja les tardes que pot i que sempre va amb aquelles ulleres de sol rotllo Horatio del CSI. És el que necessitàvem, crec, algú que ens fes tocar una mica de peus a terra i connectar una mica amb el món real.
Doncs els matins, quan arriba a les 7 amb un cafè per mi i un pel meu company de feina, ens posa la seva música i, sincerament, a aquelles hores del matí em va molt millor sentir Loquillo, Nacha Pop, Burning o The Animals que no pas Reggae, que l'odio i que em pesa més que la son quan vol tancar-me les pestanyes.
Ara ja, quan em veuen de mal humor o estressada diuen "Uy creo que tenemos que ponerle la canción a Gisela, que la veo muy estresada..." I quan sento que hace una chica como tu en un sitio como este... no puc evitar de somriure! "Creo que ya ha hecho efecto, està sonriendo!", criden des de la taula dels forners.
Me'ls estimo molt els meus companys de feina, sent cadascun d'un lloc del món ben diferent, de Mèxic, de Madrid, de Bulgària, de Polònia, de Finlàndia, del Marroc o de Santa Coloma de Gramenet. Tots tenim les nostres cosetes, però sabem com fer-nos feliços els uns als altres.
Fa un parell de mesos, quan va plegar la meva companya de feina, la que m'ho havia ensenyat tot, la que més em cuidava i valorava, em vaig plantejar moltes vegades que hacía una chica como yo en un sitio como ese, però ara no podria estar en cap altre lloc que no fós al costat del Tona, el Roberto, el Niko, el Pawel, la Diana, el Youseff i el David. I no vull deixar-me d'esmentar especialment la Núria, és clar, que és com la mare de tots, la més racional i respectada per tots, com la nostra mare. És la dependenta de la botiga del carrer Doctor Dou, on tenim l'obrador, sempre sap què dir o què fer, i ens escolta i aguanta una mica a tots! És qui ens posa la música que ens agrada quan estem tristos, la que ens somriu i diu que no ens preocupem quan una cosa ens surt malament, i la primera a tastar els estofats que ens fa el Niko per esmorzar molts matins.
A tots vosaltres, islandesos, una abraçada ben càlida, que aquests dies etsem passant molt fred!
Escaldar-se la llengua amb un cacaolat massa calent sempre és desagradable, però, en segons quins llocs, no et sap tan greu.
Al Parc de l’Agulla hi pots anar sol, amb els nens, amb els avis, a córrer, amb bicicleta… Jo hi ha molts dies que quan arribo a Manresa, després de treballar, abans de deixar-me caure a casa, aprofito la poca llum que queda i m’hi arribo mab el cotxe. No és res més que un entany envoltat per un camí i uns quants arbres, és més, si te’n mires una fotografia des de l’aire, es veu força ridícul, però de petita em semblava gegant i me n’ha quedat aquesta imatge, que de vegades em crea una espècie de frustració interna. El pont on m’aturava de petita a veure els ànecs de més a prop, de vegades hi passo amb la bicicleta i he de fer vàries maniobres complicades per no atropellar cap nen petit que s’ha aturat a veure els ànecs de més a prop.
Sempre hi ha hagut un bar amb una terrassa molt gran, amb molt bones vistes, però fins fa ben poc encara no hi havia pres res. De fet no té res d’especial, no és una cafeteria, no té una decoració excepcional, la música que posen no em diu res i l’ambient és més aviat fred, però de vegades, amb aquesta llum entre màgica i misteriosa que hi ha a les 5 i pico de la tarda durant les dues setmanes abans dels solstici d’hivern, em sembla que, mig amagada darrere un cacaolat massa calent, un dia veuré la Gisela de petita, mirant els ànecs ben callada com esperant que li revelin algun motiu pel qual s’hauria de fer gran.
