De las Heras a Les Toeses

Aquest diumenge trobada De las Heras a Les Toeses. Un cacau, gent amunt i avall per tota la casa (que sembla reduïr-se a la meitat, oportunament, en dies com aquest), nens cridant i corrent per fora, ... Buf! Però a mi m'agrada veure que som capaços de quedar tots un cop a l'any per veure'ns i parlar de com va el curs. Al pobre Bernat millor no li pregunteu... Ha començat el batxillerat científic i no ha aprovat un sol examen de ciències des que ha començat... Està en plena crisi existencial "Qui sóc? On vaig? Què faig?... La Laia, que té un any i un dia més que jo, és la celebritat de la família: és guapíssima i s'està treient el batxillerat científic la mar de bé, segueix el camí del seu pare, el Xevi, que és químic i vicerector (segons el meu germà petit "velocirraptor") de la Politècnica de Catalunya, a Manresa, un peix gros, vaja, però un tros de pa. Però som bastants cosins i no us parlaré pas de tots ara. El cas és que en dies com aquest hi ha molt de rebombori i sembla que m'okupin la meva estimadíssima casa, i llavors ja no és meva, sinó seva.

Jo ja no sabia on amagar-me per estar una mica tranquil·la i poder llegir en pau "Ningú ha escombrat les fulles", així que, en acabat de dinar, agafo la bici i me'n vaig a buscar el César, que aquest cap de setmana ha sortit de permís i tinc ganes de veure'l. Quan ens trobem li agafo el barret i me'l poso (m'encanta el seu barret) i ell es posa el meu gorro (que és nou). Tornem a casa meva caminant pels camins i sabeu què ens trobem? Doncs una porqueta, sí sí, una porqueta, la mar de bonica i fastigosa, amb uns pèls que semblen filferros, negra, petita i babosa. Moníssima. L'amo no triga a aparèixer i ens pregunta (ens suplica!) si no en voldríem una de petita. Jo li dic que amb la cabra, les gallines i els conills ja en tenim prou, que aviat semblarem el Zoo d'en Pitus, a casa meva.

Quan arribem a casa, truquem l'Anna Vallès i ens passa a veure. Un bon regal de diumenge a la tarda. Ella està contentíssima de veure el César, ja fe ben bé tres mesos que l'únic que en sap és el que jo li explico de tant en tant... Entre tants petons, abraçades i mirades i silencis em sento que sobro... Me'n vaig a molestar el Gabriel. L'Anna ha de marxar ràpid, ha estat una visita fugaç. Hola i adéu. M'agrada mirar com s'allunya el cotxe pel camí, fent polseguera darrere seu. Podria ser l'últim cop que la veiés? Per si de cas, en guardo bé les últimes paraules que m'ha dedicat i recordo aquell somriure tan agradable que té ella...

El César i jo tenim tota la tarda per davant, però no tenim ganes de copartir-la amb ningú més (egosites), tenim ganes d'estar tranquils i veure com passen aquestes últimes hores que passa a Sant Pere abans de tornar a l'hospital. Pugem a la teulada, sí, perquè allà ningú ens veu ni ens molesta i és tot més bonic i fàcil. M'agradaria fer-li un petó, un abraçada i dir-li "Au, marxem, ara que no ens veuen, marxem ben lluny i que no ens pugui trobar ningú". Que fàcil és parlar... Però el silenci és el millor per comunicar-nos entre ell i jo, o sigui que no diem res, tan sols mirem com va caient el sol des del punt més alt i més a la punta de la immensa teulada de casa meva, com dos gats sense casa. Sí, això sí que és un diumenge a la tarda com Déu mana...