PERSONATGES: Caigut del cel

Fa un temps, el Guillem em deia que un dia, quan jo dormís, agafaria aquesta foto i la cremaria... Que burro... si segur que li agrada tan com a mi... Per si de cas la vaig guardar a un calaixet, junt amb un bitllet de mil pessetes (m'amagava els diners per tota la casa perquè així més endavant me'ls anava trobant, si no me'ls havia agafat algú abans, és clar. Però quan me'ls trobava em feia molta il·lusió...). Aquell calaix devia fer un segle que no l'obria ningú! Quan avui he vist el bitllet, el primer que he fet ha estat olorar-lo (eh quines coses més estranyes que faig jo?!), i encara feia olor de quan jo era petita! Genial tu... No sabeu quina il·lusió fa això...

Aquí jo era la princeseta de la mare, (fins fa poc encara m'ho deia, però ara ja no, perquè es pensa que em fa vergonya... El que em fa vergonya és dir-li que m'encantaria que seguís dient-m'ho...), i tot i que només veieu dos nens (preciosos com dos angelets) en realitat n'hi ha tres, però l'Emma encara està a la panxa de la mare (a l'esquerra de la foto). Un dia us parlaré de l'Emma. Però avui toca el Guillem (espero que no es passegi pel meu blog, perquè si llegeix això, ja m'heu vist prou...).

Doncs és que casa meva, al ser 4 germans, sempre hi ha hagut una divisió entre nosaltres, hi ha 2 blocs, i es poden classificar de diferents maneres. Per una banda, el David i jo, que som els fills "senars" de la mare (vull dir que jo sóc la que està a la posició 3 i el David a la posició 5), som idèntics en gustos, manera de pensar, etc. I el Guillem i l'Emma, que són els fills parells (el 2n i la 4a, respectivament) també són idèntics entre ells en gustos i maneres d'actuar i pensar, però diferents a jo i al David. També ens podem classificar segons el sexe, però jo ho trobo una mica estúpid. Però a mi m'agrada més classificar-nos de la següent manera. Veureu: el Guillem i jo som els primers fills que va tenir la mare, els més independents i, com que som els grans, els que ens hem hagut de buscar la vida i a més a més, ajudar a aixecar els petits de casa. Tan tan tan independents, nosaltres, que de vegades crec que tenim una vida paral·lela a la resta de la nostra família. Sobretot el Guillem. En canvi, el David i l'Emma són tot un altre món, perquè van néixer en una etapa diferent, ells són els mimats de casa, els que no saben ni eixugar-se el cul tots solets, però en això m'atribueixo part de la culpa, perquè jo al David sempre l'he mimat massa...

El Guillem és el gran de casa, el que s'ha trobat totes les portes tancades i les ha hagut d'obrir. És molt valent, molt revel, molt estúpid i molt intel·ligent. Jo sempre l'he admirat molt, també he passat etapes en què li tenia por, però por de debò, que quan se'm cremava massa alguna cosa o la pasta quedava massa crua, jo m'amagava perquè tenia por que vingués el Guillem a escridassar-me. Però jo mai no he deixat d'estimar-lo tan com el primer dia que vaig ser conscient de l'amor. Perquè encara recordo quan, de petits, ens escrivia obres de teatre de l'Astèrix i l'Obèlix. El Gabriel sempre feia d'Astèrix (perquè era petit i tirant a ros) el Marc Fuentes (que passava bona part de l'estiu a casa) feia d'Obèlix, perquè és pèl-roig. Ens ho passàvem molt bé fent els decorats, i les disfresses, i intentant construir un escenari o com a mínim un teló... El Guillem, és clar, era el director, i que bé que ho feia..., una espècie de Joel Joan, que ho fa tot, actor, autor, director,... També recordo un dia que va dir "Juguem a canviar-nos els jerseis?" i jo, com una tonta, vaig acceptar. Sabeu què va ser el primer que va fer un com es va haver posat el meu jersei? Fregar-s'hi un tomàquet! Era el meu jersei preferit... Però no penseu pas que em vaig quedar de braços plegats eh? Jo vaig tirar oli al seu, que taca més i triga més a marxar... És que, quan era petita tenia molt mal geni, jo, com aquella vegada que em va dir alguna cosa (que ja no recordo) i que li vaig tirar una cadira i el monopatí (ara n'hi diuen "skate", per semblar més "cool" i més "fashion", però segueix sent un monopatí). Per sort no el vaig tocar, li hagués pogut fer mal i tot...

Al 17 anys trenca amb tot: amb els estudis, amb alguns amics, amb nosaltres,... Agafa les coses i se'n va de casa, lloga un pis amb un amic seu. Però de fet ja feia un parell d'anys que jo notava com si hagués marxat de casa, és que és molt distant i fred de vegades. Quan va marxar va ser el millor per tots, perquè així no discutia tan amb els pares. Sona molt cruel això, oi? Em sap greu Guillem, però saps que és així. No vull dir que fossis una nosa, però ens feies anar a tots de cul, ens feies patir molt, i encara avui.

Però a mi m'agrada quedar-me amb la imatge d'aquesta foto, on tot era ben senzill, encara. De vegades l'he volgut abraçar un altre cop, però fa tants anys que no ho faig que em sembla que l'espantaria... Jo sé que ell també m'estima molt, perquè, encara que m'ho diu una mica bruscament, es preocupa per mi. Un dia que em vaig desmaiar a l'escola va venir a buscar-me. Va entrar ell, no el pare. Pobre, no sabia ni què dir-me quan em va trobar d'aquella manera, però jo sé que aquell dia estava preocupat per mi, perquè sinó hagués entrat el pare a buscar-me. També em va venir a veure a l'estrena de l'obra de teatre que vaig escriure, on jo feia de protagonista. Fins i tot em va dir que ho havia fet molt bé, que mai m'havia vist d'aquella manera, que actuava molt bé. No sap pas què va significar això per mi... O potser sí, i per això m'ho va dir.

Em podria passar hores parlant del Guillem, però ja són les 3 i potser ja és hora que vagi a dormir... A més, per més coses que us n'expliqui, no podreu sentir el que sento jo cada cop que em diu unes paraules amables, o riu, o em felicita per alguna cosa, simplement, quan deixa entreveure aquell Guillemet de cabells llargs i suaus, tan bonic i bona persona que sovint, quan tenia 2 ó 3 anys, el confonien amb una nena... Quan deixa entreveure aquell angelet que tots estimem tant...