Tornaran les petjades?

Quan arribo a la platja em trec les vambes i els mitjons i el primer que faig --sé que és una estupidesa i que no té cap mena de sentit-- és dibuixar un cercle amb els peus. Llavors m'assec a dins el cercle i miro el mar durant una bona estona, tanta estona que oblido l'hora que és i que he de dinar. Quan me'n canso, m'arramango els pantalons i m'acosto a l'aigua. Sempre acabo xopa fins més amunt dels genolls...

M'agrada molt quan les onades es retiren i damunt la sorra queda aquella espuma com de cervesa, i se t'enterren els peus i veus que les onades t'han portat un regalet en forma de petxina, que si no t'afanyes a recullir-lo ja l'has vist prou, perquè ve una onada més gran i se te l'enduu mar endins altre cop, ofesa perquè no li has acceptat.

Tinc temps de pensar moltes coses, tantes com onades veig fracassar en l'intent d'arribar a mullar les meves sabates, a dos metres de l'aigua. Penso en l'Alfonsisna Storni. En la cançó. La canto. Cada cop que ho faig l'entenc una mica més (a l'Alfonsina i a la cançó). Jo sé quina angoixa la va acompanyar, quin dolor va silenciar, jo sé quins poemes nous va anar a buscar al fons del mar, jo sé per què va preferir anar a jugar amb els habitants del fons del mar, jo sé per què no va voler que les seves petjades tornessin per allà on havien vingut.

Vaig mirar enrere i vaig pensar "I tu, Gisela, què prefereixes? ¿Que les teves petjades es perdin amb les onades que aviat s'ho enduran tot o tornar a la sorra, deixar-te d'històries poètiques i tirar platja avall per agafar un tren de tornada a casa?" Vaig agafar un petxina que l'Alfonsina em va enviar des d'allà on fos que estava jugant amb els cavallets marins, i me la vaig posar a la butxaca.