Una pedra al riu

Fa dies que no escric a aquest blog. La veritat, fa dies que no veig la Gisela enlloc. Deu haver marxat a descansar uns dies en algun racó del meu cap.

Aquesta és l'Emma, ma germana. De vegades crec que és com un estel, que brilla perquè té llum pròpia, i jo sóc la lluna, que només es veu quan hi reflecteix la llum del sol. M'agradaria dir moltes coses de l'Emma perquè me l'estimo molt, però em sembla que no tinc ni el valor ni la força suficient per fer-ho avui.

De vegades em perdo, segueixo un rierol, d'aigües tèrboles, fangoses. Camino riu avall sense saber on vaig ni perquè, simplemnt seguixo les formes de l'aigua saltant pedres, sense poder aixecar el cap i veure que hi ha món una mica més amunt. I llavors veig una pedra rodona, llisa, bonica, com l'Emma. I m'ajupo a agafar-la, la netejo, la poso allà on toca el sol, que és on ha de ser.

Amb l'Emma no ens portem massa bé perquè som massa diferents, ella és Romaní per fora i De las Heras per dins, jo al contrari. A mi em costa molt estar al seu costat i no recriminar-li que no ha endreçat l'habitació o que no ha recollit les pells de mandarina que hi ha al costat del sofà, i estic segura que a ella tampoc li agrada que li faci de mare, perquè ja en té prou amb una. Per això prefereixo mantenir-me a una certa distància d'ella, per no fer-li mal, perquè m'agrada veure com creix i, ostres tu, que ja té 12 anys! Qua no m'ho puc creure, que fa 4 dies que era jo qui tenia 12 anys!

M'agrada pensar que en aquesta foto s'ajup, ella també, per agafar un pedra rodona, llisa, i que un dia se la treurà de la butxaca i pensarà amb mi. Però tan sols és el que m'agrada pensar, la història que he posat a aquesta foto, perquè jo trec la història que s'amaga dins les fotos, encara que no en tinguin --llavors me la invento--...