Les onades ja s'ho han empassat tot, ja no queda ni rastre de les petjades. Ja no queda rastre de la Gisela. Potser ja no tornarà, o potser tornarà d'aquí molt temps, i llavors haurà canviat tant que ja ningú la reconeixarà.La Gisela s'està mal acostumant a parlar en tercera persona, quan escriu, culpa del seu altre blog. De vegades es confon amb Gina. La Gisela ja no sap qui és, ni si hi és. Fa dies que té la sensació que és més Gina que Gisela. Gisela és Gina? Gina és Gisela? Tanta ge la mareja. Com les onades, que avui s'emporten tant a l'una com a l'altra, i no deixen rastre d'elles a la platja. Tan sols un parell de vambes, amb uns mitjons entaforats a dins, que s'estaràn allà fins que una onada ben gran se les acabi d'emportar, i llavors ja segur que ningú recordarà ni Gina ni Gisela. Ni una vamba ni l'altra.
Avui, Gisela --o el que queda d'ella--, té ganes de plorar fins a buidar-se, per començar de nou. però no ho aconsegueix. Necessita temps. O potser el que necessita Gisela és que algú l'abraci ben fort per tornar a sentir aquella escalfor a la panxa que tant li agrada. Perquè avui Gisela té por que li arrenquin l'ànima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada