Homenatge a Murphy i la mare que el va parir

L'altre dia, l'Anna Espinach feia una llista de coses trencades. A casa meva, fa un bon temps que estem igual.

El setembre, el meu pare va aprofitar que jo marxava un parell de setmanes a Alemanya per intentar arreglar el terra de la meva habitació (que també és el sostre del menjador), perquè sinó, ja fa temps que li hauria dit al Gabriel que agafés el monopatí, que "a la meva habitació hi ha una 'half' que fot 2 metrus". Doncs ja fa tres mesos i encara ens estem menjant pols i runa cada dia a l'hora de dinar.

A l'octubre, la setmana que venen els cosins d'Alemanya --que és la setmana que hi ha més roba per rentar--, se'ns espatlla la rentadora, que ja tenia uns 20 anys i que ja ha rentat tot tipus de coses (des de carteres plenes de diners que el Guillem es deixava dins les butxaques dels pantalons fins a pipes de silicona que el David amagava entre calçotets i mitjons al cistell de la roba bruta). Doncs au, dues setmanes fins que algú es digna a trucar al tècnic de la Miele, que ve al de dues setmanes més per cobrar-nos 40€ i dir-nos que ha fallat una peça que costa més que una rentadora nova. No tenim diners ni per la peça ni per una rentadora nova. Tres setmanes més rentant la roba a casa dels veïns. I quan ja començava a acostumar-me a fer la mateixa olor que el Gabriel i l'Estel·la, una amics ens diuen que ens donen una rentadora. L'anem a buscar a la Cerdanya i un com l'instal·lem a casa... Està espatllada, i la reparació d'aquesta costa encara més que la de l'anterior. Què aconseguim? Doncs dues rentadores espatllades (com si ocupessin poc espai...!).

A principis de novembre s'espatlla la cisterna del vàter de dalt, que perd aigua i dóna la fastigosa casualitat que està just a sobre del rebost i mentre talles el pa vas notant com et cau una gota cada deu segons (que si no fós perquè tens la seguretat que dins de casa no hi ha coloms, pensaries que és una cagada d'ocell, per la força amb què et cau sobre el cap). Dues setmanes ben bones fotent-te de morros per les escales, a les fosques, a les 4 de la matinada per anar a fer un riu al pis de baix.

I la setmana passada s'espatlla l'escalfador de la cuina. I és clar, la reparació ha de tenir lloc a les hores de més activitat a la cuina... Tots menjant a peu dret durant dos dies, mentre sentim trepants, cops de martell, i de tant en tant un "Me cagu'n Déu!" del pare, perquè s'ha equivocat en collar no sé quin cargol i ara es baralla amb el xorro d'aigua que l'apunta a la cara. I quan ens pensàvem que ja estava tot solucionat, resulta que l'escalfador que hi ha posat per substituir el vell també està espatllat. Au, dos dies més de feina. No pregunteu com ha acabat...

I ahir, a les quatre de la matinada, quan ja contava unes dues-centes cinquanta ambdominals, vaig poder saludar el meu nou company d'habitació, un ratolí que s'ha intal·lat a la caixa de cartró on hi vaig tenir el Josep Anton (el meu conill), on encara hi ha palla i potser, fins i tot, alguna resta de pinso. Em vaig cagar en tot i --després de menjar-me un sugus de pinya-- vaig posar-me Il Barbiere di Seviglia per acabar les tres-centes abdominals i esperar a veure si així m'adormia.

Aquí s'acaba (finalment i per sort!) la meva llista de coses trencades, llistes enllaçades, com versos... (oi Ricard?)

Les Toeses em cau a sobre...