Dibuixos a les parets

Vaig dir que un dia havia de parlar dels dibuixos a les parets de Les Toeses. Doncs avui és el dia i l'hora perfecte. Aquesta foto de sobre és de la paret del menjadoret de casa (li diem el menjadoret perquè tenim dos menjadors i aquest és el més petit, no és que sigui petit, però hauríeu de veure el menjador gran...!). Doncs el va fer el Guillem un dia que es va emprenyar com una mona amb la mare. Primer va dibuixar el nen i després va agafar la ballesta que tenia de joguina (que no era tan de joguina, però tampoc era gaire de veritat) i en comptes de carregar-la amb les fletxes de goma que tenia, hi va posar ceres toves, els Dacs, que n'hi diuen alguns, i les va enclastar contra el dibvuix, com fent punteria. Jo em pixo de riure quan m'imagino el Guillem, petit, emprenyat i amb una ballesta. Suposo que en el seu moment, a la mare no li devia fer tanta gràcia com ara me'n fa a mi.

La foto d'aquí sota:

no té massa història. L'he vist tota la vida -o almenys des que tenia prou consciència com per rrecordar- i no sé pas si ho va fer el Guillem o algú anterior a ell. De fet, per aquesta casa hi han passat molts nens. El meu pare, quan era petit, ja hi venia a estiuejar, amb el cosins (que no eren pocs, contant que tenia 12 tiets...), o sigui que potser és anterior als Romaní de las Heras. Però a la mare li agrada molt i quan vam repintar la paret del passadís on hi ha aquest dibuix, la mare no va voler que el tapéssim, o sigui que ja ens veus a tots, rascant amb mooooooooooolt de compte perquè no caigués la pintura on hi havia aquest dibuix. Ja només li faltava emmarcar-lo... Veient l'estima que li té la mare suposo que sí que el vam fer algun de nosaltres. Jo no, segur, que ja era molt cívica de petita (no pas per l'exemple que em donés el Guillem). Jo feia altres coses com marranades monumentals o destrossar els castells i les construccions que feia el Guillem, però de graffitis no en vaig arribar a fer mai.

I aquest d'aquí més abaix és a la cuina, però no es veu massa, normalment, perquè els ratolins sempre s'amaguen a tot arreu.

No, és broma, no s'acostuma a veure perquè com que està a una taula i no a una paret, sempre hi ha coses al damunt. El va fer l'Emma, poc després de que nasqués el David. L'Emma, quan va néixer el David, no estava especialment contenta, l'eufòrica era jo, més aviat, que ja havia superat que li fessin més cas a ella que a mi i, per tant, ja no em feia ràbia tenir un germanet encara més petit, més aviat estava contenta pensant "Fote't Emma, ara tampoc et faran cas a tu!" Era molt cruel jo. L'Emma la va patir molt, aquesta gelosia tan característica dels germans (els pares que teniu més d'un nano sabreu de què parlo). De fet, l'Emma encara no ha superat aquesta gelosia... I potser jo, amb l'Emma, tampoc, potser per això les hi faig passar tan putes, de vegades, encara. El cas és que l'Emma havia de cridar l'atenció com fós i es dedicava a dibiuxar per tota la casa. I aquest ratolinet, quan el vaig veure, vaig anar corrents a la mama "Mama!! Mira què ha fet l'Emma!!" Que xivata que era de petita... Em va sortir el tret per la culata, a la mare li va encantar, i guaiteu, encara hi és 8 anys després.

I de fet hi ha més inscripcions per la casa. Quan el Guillem va aprendre a escriure el seu nom ho havia de fer constar a tots els mobles de la casa i encara hi ha algunes portes on hi ha escrit amb lletres vermelles i distorsionades: GUILLEM. Però com que estan sobre un fons marró no es veuen massa, i menys en una fotografia, per això he fotografiat la pintada que va fer a l'entrada de casa (que quasi també podria dir que està en un fons marró, de lo merdosa que està la paret... Li convé una repintada...). Allò: Au!, per donar la benvinguda als visitants, que quedi clar que aquí hi viu el Guillem!, o no tan clar, perquè com podeu comprovar, encara havia de pulir una mica la tècnica... (feu-me un favor i fixeu-vos en les lletres de color lila, no en l'esquerda de la dreta que travessa la paret de dalt a baix...).
Sempre ha tingut una firma molt original i artística, ell...

Un altre dia dedicaré el post a unes altres pintades de Les Toeses, les de l'antiga fàbrica de paper. Tenen història, històries, ja us en parlaré, ja...

Avui només volia demostrar que es pot parlar d'alguna cosa més que del futbol, i del Barça i del TRIPLET i... i... Bueno, de fet així no demostro res perquè ja n'estic parlant... És que sense adonar-me'n, no sé com, m'he tornat un pèl massa futbolera... De fet, més que futbolera, Culé, que per mi és diferent. I és que, tenint tres hooligans com el David, el Gabriel i el Guillem a casa, és difícil no ser-ho... El David el més culé de tots, que quedi clar, potser no va a Canaletes a celebrar res, perquè li queda lluny i a les 9 ja ha de ser al llit, però s'empassa fins i tot els partits del Barça infantil, i el Barça femení, i li pots preguntar el que vulguis, que se sap tot l'historial de quasi tots els jugadors del Barça (noms, cognoms, edat, equips on ha jugat, gols que ha marcat en el barça, en la lliga, en la champions i en la mare que el va parir). Al principi només tenia l'àlbum de cromos de la Lliga 2008-2009, i se'l mirava una i altra vegada, i sempre em venia i em deia "Saps que un jugador del Betis va fer no sé què i no sé quantus?". En vaig acabar força fregida, la veritat. Però quan el pare li va regalar l'àlbum de cromos del Barça, d'aquesta temporada ja va ser massa, no calla en tot el dia i se sap de memòria tota la doble pàgina dedicada al Messi... "I saps que el Messi va marcar el seu 5000è gol amb el Barça? I saps que això? I saps que allò?..." Jo li dic "I saps que he fet un pastís de maduixa que t'està esperant fresquet a la nevera?" I calla i corre al rebost. Però torna ràpid quan veu que no hi ha cap pastís de maduixa "Ei! A la nevera no hi ha res!", "Doncs ajuda'm a fer-ne un i d'aquí una estona sí que hi serà...". Sóc una crack.