Menjant-me el coco

Sembla el comecocos del caprabo, no? Sí, aquell que fa tanta i tanta ràbia perquè vols que es mengi ja d'una vegada les boletes... Sempre amb la boca oberta i res tu, que no les empassa mai... Quina força de voluntat...

Fa bona pinta eh el pastís? És que avui a la tarda m'he vingut la inspiració i mira... Pim pam pum bocadillo d'atún o pastís de maduixes, en aquest cas. Jo i els meus germans no no tenim massa força de voluntat, o sigui que ens menjarem boletes i pastís amb pocs minuts... Sí sí, deixar un pastís de maduixa sobre la taula de la cuina és com llençar un filet de carn a la gàbia dels lleons. Sí, els meus germans i jo som una colla de lleons afamats. És que la mare lleona fa dies que no va a caçar pels seus cadells...

És que a mi m'agrada molt cuinar i com que la setmana que ve faig un taller de cuina a l'Inter doncs he de practicar, i a casa estan de conillets d'índies, però encantats de la vida, no es queixen, no, que si gofres, creps, ous farcits, pastís de poma, de maduixa, galetes, cus-cús (aquí sí que hi ha hagut queixes... però no pas perquè no estés bo, sinó perquè ma germana és una tiquis-miquis i no li agrada ni el cus-cús ni el seitan)... Demà ja veurem què toca... A veure si la llum que entra per la finestra dels fogons m'inspira...
I després d'un bon dinar no hi ha res com una bona dormideta en família... Això de menjar cansa molt, i el meu catador oficial, el David, sempre queda esgotat...
Però al final sempre acabo les migdiades jo sola perquè el David està ansiós per anar a jugar a alguna cosa...