El moment idoni

Fa un mes i quatre dies que no publicava al blog i crec que ara és el moment idoni per fer-ho. Ja devíeu pensar que l'escriptora pastissera ja no tenia ganes d'escriure... Em sap greu decebre-us, de debò, crec que cada cop tinc menys ganes d'escriure, però no patiu, perquè les paraules em surten soles, sense que jo ho vulgui, no depèn de mi.

Crec que aquest any 2009 m'ha canviat la vida o sigui que crec que es mereix com a mínim un post. No us explicaré pas ara tot u que m'ha passat perquè no tinc ganes de perdre lectors, però sí que us diré que ha estat un any que ha canviat el meu estil de vida, potser també la meva filosofia i la manera de veure el món, el meu caràcter, crec que fins i tot m'ha canviat físicament. Crec que ha estat un any meravellós per aprendre un munt de coses (crec que més dolentes que bones). Ja sé que sona a tòpic, però és que jo no ho puc dir de cap altre any.

En aquest mateix moment m'agradaria poder dir "Estic encantada d'haver passat un any escrivint en aquest blog, però crec que va sent hora de dir-vos adéu, plego del blog", però potser seria poc intel·ligent i una mica precipitat. M'entristeix veure que no he portat el blog com m'hauria agradat portar, que no és aquell projecte que havia imaginat una tarda d'octubre, llegint un blog fenomenal per la seva simplicitat i sinceritat, però crec que aquest blog és un objecte metafòric, comparant-lo amb la meva vida, per tant, així com no tinc intenció d'acabar amb la meva curta vida, tampoc acabaré amb la curta vida d'aquest blog, potser en canviaré el rumb, o l'aspecte, o tot una mica, però esborrar-lo seria de covards, no? Demostraria que no he canviat, que segueixo rendint-me com sempre he fet amb tot, i, com ja he dit abans, he canviat, ara toca solucionar, no amagar-se, no rendir-se, no encolomar el mort a un altre ni plorar les penes una i mil vegades a tanta gent com conec, perquè els 18 són cada cop més a prop i a partir dels 18 hauré de ser perfectament capaç de no dependre de ningú. És el meu objectiu. Pot ser el meu propòsit de cap d'any, d'aquests propòsits que no he fet mai perquè crec que no els compleix ningú, "SER PERFECTAMENT INDEPENDENT". Au! Ja tinc una meta a la qual arribar.

Us he deixat la meva foto de l'any. No és la millor ni la més bonica però m'agrada, demostra que entre dos s'arriba més amunt que un de sol, que per molt que un s'esforci o que salti molt i molt amunt, sempre és més fàcil amb l'ajuda d'algú altre.

Que us aprofiti el 2010 i no s'us posi malament el tortell de Reis (del qual no us donaré la recepta per dues raons bàsiques: 1- Per no arruïnar el negoci als pastissers, i 2- Perquè encara no la tinc).