Rastres

Fa uns mesos, al grup de primer de cuina, hi havia una noia que era molt especial, de vegades tenia crisis enmig de classe i es posava histèrica o s'enfadava o se n'anava a un racó de la classe i es quedava allà de cara a la paret, com absent. Els seus companys, en comptes de deixar-la tranquil·la (ja no dic ajudar-la, sé que això no ho fa ningú als 16 anys), es reien d'ella o, de vegades, s'hi ficaven, dient-li que estava boja, de vegades fins i tot li tiraven menjar, provocant-la, esperant a veure com reaccionava. Per ells tant sols era un joc, i suposo que els divertia d'alguna manera. Jo no em vaig atrevir a ficar-m'hi mai, sé de sobres que, amb aquests temes, un cop m'hi implico, no sé com sortir-ne i n'acabo més malparada jo que la víctima.
Un dia, el tutor d'aquesta noia ens va reunir als de cuina i als de pastisseria i ens va fer un discurs sobre el mal comportament que havíem tingut vers aquesta noia, que necessitava ajuda i que no la podíem tractar d'aquesta manera. Encara no sé massa per què, però vaig haver de marxar corrents perquè no em podia contenir les ganes de plorar. Quan em vaig aturar, refugiada, darrere la porta del lavabo, vaig perdre la força a tots els músculs i no podia deixar de plorar, ni de tremolar. Era asfixiant. Era com si hagués perdut alguna cosa que em mantenia dreta. Vaig preguntar-me una i mil vegades perquè m'havia passat allò. No estava trista per aquella noia -amb prou feines la coneixia jo-, però alguna cosa havia passat perquè jo reaccionés així.
Un parell d'hores més tard vaig anar a classe de FOL. La professora ens ensenya Formació i Orientació Laboral, a més d'advocada també és llicenciada en filsosofia i sovint tenim debats i xerrades profundes, a classe. No sé com hi vam anar a parar, però tot discutint sobre la vida, vam acabar parlant del bé i el mal, què està bé i què no, què ens fa ser com som i reaccionar d'una manera o altra. I va dir una cosa que potser ja sabia, però aquell dia la vaig APRENDRE, "per què existeixi el bé sempre hi ha d'haver algú que faci el mal". Va ser llavors que ho vaig començar a entendre tot. Sempre he viscut amb la idea que he de fer les coses el millor que em sigui possible i sense fer mal a ningú i, tot i que sovint em diuen que sóc força empàtica, sóc incapaç d'entendre per què hi ha gent que fa coses tan cruels, tan horribles com és atormentar una noia -que provablement hauria d'estar en un centre psiquiàtric- sense tenir el més mínim remordiment. Vaig perdre la fe en el leitmotiv que m'havia guiat fins aleshores. Suposo que estava perduda perquè de cop res del que feia o havia fet tenia sentit. Però crec que al final ho he acceptat.

De fet, explicant tot això volia arribar a la conclusió que podem passar-nos la vida buscant algú que ens doni les respostes que volem sentir i un dia, de cop, trobar-nos amb algú que, sense haver-lo anat a buscar, ens canvia la vida, i potser desapareix tan ràpid com ha aparegut, però ha deixat alguna cosa important en nosaltres, no pas un record (el temps ens pot manllevar els records tan fàcilment com la onada pot manllevar una petjada en la sorra humida), més aviat un rastre que ni l'oblit pot endur-se.

La Pilar, una professora que molts prendran per una noia massa delicada, que es deixa enredar i que no té caràcter, em va dir una veritat que estava dins meu, amagada, em va extreure aquesta veritat de dins, me la va exposar amb paraules clares i convincents davant dels nassos, de manera que jo no pogués girar el cap i ignorar-la de nou. Potser ella no serà mai conscient del que em va ensenyar aquell dijous a la tarda, però jo sempre li ho agraïré.