diumenge, 24 d’abril de 2011

CONTES BREUS: Tot es cura amb aigua salada (llàgrimes, suor o amb el mar)

Encara amb el regust del tallat entre les dents, et deslligues les sabates i et treus els mitjons. Caminar descalça damunt la sorra és un dels petits plaers que només gaudeixes quan estàs en companyia meva, dius sempre; si més no, avui restes muda, com absent. Tres quarts d'hora de parlar-te asseguts a la terrassa d'aquell bar de la platja i encara no he aconseguit arrencar-te una sola paraula. "Què et passa dolça meva?", voldria preguntar-te amb tota naturalitat; però no m'hi atreveixo, probablement perquè em fa por que, per primera vegada des del dia que et vaig conèixer, no tinguis paraules per descriure l'agonia que t'ha portat a estar així.

Tens peus de nen petit; suaus i menuts. Com tu.

No goso fer-te un petó; abans, mentre et parlava a la terassa del bar, t'he volgut agafar la mà, però l'has apartat bruscament. No goso fer-te un petó; per por que no sentis res, que sigui buit i en va. No goso fer-te un petó; sempre dius que els petons i les abraçades s'han de dosificar adequadament, com els medicaments: si no en prenem ens posem malalts, però un excés ens acaba deixant indiferents. No goso fer-te un petó; i no te'l faig.

Fa una estona m'ha trucat el teu pare, que estaves tan malament. Per què no has xiulat? Et vaig dir que si mai et passava alguna cosa xiulessis i jo vindria. Però tu no xiularàs mai. De què et serveix tenir el do de la paraula -aquest que tots admirem cada cop que ens parles- si no saps utilitzar-lo quan més el necessites?
M'ha faltat temps, al penjar el telèfon, per agafar quatre coses i venir-te a trobar. Però al veure't m'he perdut, i encara ara et busco, no et trobo. Tu no n'ets conscient, però de vegades es pot veure en tu la tristesa més profunda que l'ésser humà pugui arribar a sentir. És tan desesperançador com encoratjador; és llavors que sento que sóc algú per tu, que hi ha un per què de ser al teu costat.
Si et veiessis ara, entendries millor el que t'explico.

Al febrer no hi ha ningú a la platja -fa massa fred-, tan sols hi ets tu. De vegades em pregunto si no vas néixer d'entre la sorra o senzillament et va portar una onada. Per això t'he dut aquí, potser l'únic lloc que podrà arrencar-te aquest mal, sigui amb un "tinc por", o sigui amb una llàgrima.

I com si l'aigua hagués desfet algun cúmul de dolor atepeït al teu cap, comences a deixar anar llàgrimes sense parar poc després de rentar-te la cara amb l'aigua salada

Cap comentari: