Jo no hi entenc de cine ni de música perquè tot just començo a descobrir tota l'antologia dels grans clàssics, només conec l'obra completa de Chaplin i algun o altre clàssic que potser hauré vist a classe quan anava a l'institut. De Woody Allen, si us sóc sincera, només havia vist un parell d'escenes en blanc i negre i Vicky Cristina Barcelona (fa un parell de divendres a TV3), però ahir vaig anar a veure la última que ha tret Midnight in Paris, i no sé què diran les crítiques de la pel·lícula en relació amb les seves anteriors, però a mi m'ha agradat molt. Encara que el recurs que fa servir estigui una mica vist, si t'agrada tot aquest món romàntic del que és antic, t'enamores amb totes les escenes nocturnes de cafès petits parisencs. S'acaba una mica de cop però surts del cinema amb un bon regust de felicitat molt satisfactòria.
Pel que fa a la música, és, simplement, genial. La majoria de temes són de Cole Porter, però a Internet ja no se'n troben masses coses. En canvi si que trobes fàcilment la cançó del principi i final de la pel·lícula, que és més actual, i després de veure aquesta pel·lícula, cada cop que la sento em trasllado inconscientment a París.
Aprofito per obrir una nova secció al bloc: UNA MIRADA ENRERE, i és que des de fa uns mesos m'he començat a obsessionar o enamorar de les coses més antigues (càmeres esteneopeiques, toca-discos, vinils, una bicicleta de la meva àvia que tenia al garatge de casa...) i sobretot la música meravellosa dels anys 20, 60, i inicis del Rock'n'Roll (inclús l'estic aprenent a ballar!).
Aquest estiu miraré d'anar a París (si em dónen vacances!) i esperaré un cotxe d'època en algunes escaletes del casc antic, després que les campanes cantin la mitjanit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada