dijous, 17 de novembre de 2011

CINEMA: Eva

eva-pelicula-18 Ahir vaig anar a veure per segona vegada la pel·lícula Eva. Veure una pel·lícula per segona vegada sempre val la pena –o l’entrada- , especialment en aquestes que et fan pensar i que amaguen algunes metàfores darrere els colors i les paraules dels personatges.
El primer cop que la vaig anar a veure per casualitat. Havia de passar la tarda a Barcelona i vaig acabar al Lauren de Vilanova i la Geltrú amb la mare i la meva germana. No feien res de bo i veure per veure, vam decidir triar-ne una d’espanyola. El primer que em va sobtar va ser que no era la típica pel·lícula de robots, futurista i exagerada on pretenen que en 50 anys passem d’anar en cotxe a la feina a anar-hi amb casquet volador. De fet, la robòtica pràcticament podríem dir que ha estat una excusa per poder presentar la pel·lícula al Festival de Sitges, i aprofitar per parlar dels sentiments de les persones de manera objectiva, com si no fóssim més que una recepta on, al canviar les quantitats de cada ingredient, surtim d’una manera o altra.
I el final… Mira que em costa plorar amb les pel·lícules, i després de la decepció que vaig tenir al veure Chico&Rita pensava que ja no tornaria a emocionar-me amb cap pel·lícula, però amb aquesta, una pel·lícula que parla sobre el “software emocional” que tindran els robots del 2046, amb aquesta he plorat les dues vegades que la he vist. I crec que ho tornaria a fer. Perquè la sensibilitat de les imatges, la música, les veus… T’atrapen.

[Si l’aneu a veure en català no us sorprengueu si sentiu parlar en castellà. Un personatges parlen en català i uns altres en castellà. Jo recomano veure-la en castellà, que és la versió original i s’entén perfectament]

Cap comentari: