dimarts, 20 de desembre del 2011

Hoy soy la chica de ayer

Sóc una fanàtica enamorada de l'època d'or que està passant actualment la música en català, perquè ja no és un gènere, com era abans, ara pots triar tot tipus de música, però en la nostra llengua.

Tot i així, fa uns mesos, quan vaig començar a treballar a BarcelonaReykjavik, vaig descobrir moltes músiques diferents (a la feina som molts i fem torns per posar la nostra música), mexicana, cubana, clàssica, balcànica, francesa, dels anys 60, principis del rock... Però la que em va cridar més l'atenció va ser el pop madrileny dels 70-80 que ens va portar el Roberto, el repartidor, quan va entrar a treballar (poc després de mi). Perquè us feu una mica la idea, allà on treballo tothom cuida molt la salut, les coses naturals, una mica hippie tot plegat (fa bastant per mi), i és curiós perquè el Roberto és tot el contrari de nosaltres, és el típic madrileny enganxat a les Whopper del Burger King, que surfeja les tardes que pot i que sempre va amb aquelles ulleres de sol rotllo Horatio del CSI. És el que necessitàvem, crec, algú que ens fes tocar una mica de peus a terra i connectar una mica amb el món real.

Doncs els matins, quan arriba a les 7 amb un cafè per mi i un pel meu company de feina, ens posa la seva música i, sincerament, a aquelles hores del matí em va molt millor sentir Loquillo, Nacha Pop, Burning o The Animals que no pas Reggae, que l'odio i que em pesa més que la son quan vol tancar-me les pestanyes.

Ara ja, quan em veuen de mal humor o estressada diuen "Uy creo que tenemos que ponerle la canción a Gisela, que la veo muy estresada..." I quan sento que hace una chica como tu en un sitio como este... no puc evitar de somriure! "Creo que ya ha hecho efecto, està sonriendo!", criden des de la taula dels forners.

Me'ls estimo molt els meus companys de feina, sent cadascun d'un lloc del món ben diferent, de Mèxic, de Madrid, de Bulgària, de Polònia, de Finlàndia, del Marroc o de Santa Coloma de Gramenet. Tots tenim les nostres cosetes, però sabem com fer-nos feliços els uns als altres.

Fa un parell de mesos, quan va plegar la meva companya de feina, la que m'ho havia ensenyat tot, la que més em cuidava i valorava, em vaig plantejar moltes vegades que hacía una chica como yo en un sitio como ese, però ara no podria estar en cap altre lloc que no fós al costat del Tona, el Roberto, el Niko, el Pawel, la Diana, el Youseff i el David. I no vull deixar-me d'esmentar especialment la Núria, és clar, que és com la mare de tots, la més racional i respectada per tots, com la nostra mare. És la dependenta de la botiga del carrer Doctor Dou, on tenim l'obrador, sempre sap què dir o què fer, i ens escolta i aguanta una mica a tots! És qui ens posa la música que ens agrada quan estem tristos, la que ens somriu i diu que no ens preocupem quan una cosa ens surt malament, i la primera a tastar els estofats que ens fa el Niko per esmorzar molts matins.

A tots vosaltres, islandesos, una abraçada ben càlida, que aquests dies etsem passant molt fred!

1 comentari:

Roger Olivella ha dit...

M'alegro que tinguis una relació tan bona amb els teus companys de feina, espero que us ho passeu molt bé i aprenguis molt... M'ha agradat molt llegir això, Gigi, un Petó!!