Suculata amb melindros

De vegades tinc la sensació que se'm desmonta el món, que tot va malament, que per més que faci coses bones i amb la millor intenció del món, contradic allò que en diuen el karma i, en comptes de rebre coses bones, només en rebo de dolentes.

Els dijous tinc classe fins les 5. Quan surto de l'institut he de fer una cursa contrarrellotge per agafar el tren que surt a les 5 i 10 minuts. Quan arribo a Sant Sadurní he de córrer per travessar les vies i arribar abans que el bus que m'ha de portar fins a casa se'n vagi. Un cop arribo a Sant Pere, he de caminar per un camí que acostuma a estar ple de bassals i de fang durant vint minuts, i quan arribo finalment a casa, dijous a les 7 de la tarda, ma germana i les seves amigues (que es queden a dormir a casa dijous sí, dijous no) em demanen que els faci gofres. M'hi he acostumat, ja porto més de mig curs fent-ho i de moment no me'n queixo, així em mantinc en forma.

Però avui ha estat desastrós. En sortir de l'institut he corregut per agafar el tren, però l'he perdut. He agafat el següent i, en arribar a Sant Sadurní he perdut el bus -que s'havia avançat una mica-. He recorregut al pla B, anar fins a La Granada amb la Renfe i esperar que passés un bus que ve de Vilafranca i va a Sant Pere passant per La Granda. Doncs un cop a La Granda (un poblet on no havia estat en ma vida), busca la maleïda parada on representa que s'atura el bus, ningú no ho sap. Al final la trobo, però m'espero un quart d'hora, fins que es fa fosc i desisteixo, decideixo que l'he perdut, o potser n'han canviat els horaris sense que ho digui enlloc, o potser senzillament no ha passat. Au doncs, torna a l'estació de Renfe de la Granada, que està a l'altra banda del poble. Agafo el tren cap a Sant Sadurní. Cansada, desesperada i afamada truco a casa a veure si em poden venir a buscar amb cotxe. No contesten, torno a provar-ho, que de vegades no senten el telèfon. I així fins a 13 cops. Truco a ma mare que encara és a la feina, però ella encara en té per ben bé 2 hores i no pot venir. Encara queden tres quarts d'hora perquè passi un altre bus que em pugui portar a Sant Pere i, què voleu que us digui, m'he posat a plorar, perquè ja eren dos quarts de 8 i feia unes 7 hores que no menjava res, i que tot el que intentava em surtia malament, i feia un fred de collons i ja era fosc i no em trobava bé. He pensat de refugiar-me en una pastisseria de la plaça de la vila de Sant Sadurní. Quan he vist què tenien a la carta no m'ho he pensat dos cops i, amb els ulls encara negats de llàgrimes de frustració o de desesperança o potser només de cansament, li ho he demanat a la cambrera:
Us asseguro que això és mil vegades més reconfortant que treure un 10 en un examen de matemàtiques, que guanyar un premi literari o fer un càsting i saber que t'ha anat de puta mare. Potser alguns no ho enteneu, o ho trobeu exagerat, "Apa, si només és una tassa de xocolata amb melindors, no n'hi ha per tant...!". Però una de les coses que he après aquest any és que el plaer de menjar bé de vegades pot passar desapercebut, pot semblar poc important: mengem amb presses, malament, de vegades ni recordem què hem menjat! I de vegades estem cansats, desesperats, enfadats o tristos i, amb una senzilla tassa de xocolata amb melindros, s'ens assequen les llàgrimes i, potser sense adonar-nos-en, se'ns dibuixa un somriure, sigui ben visible a la cara, o sigui tan sols un somriure profund, dins el cor, suficient per apaivagar les ganes d'engegar-ho tot.

MÚSICA: Temps o rellotge

Recull de fotos

Mireu, avui he escrit molt, molt i molt, massa i tot, per això no tinc ganes d'ecriure gaire més, però vull publicar al blog perquè ja toca i perquè... bueno, perquè sí, simplement, què coi, no sempre hi ha d'haver un motiu sòlid... Per aixòs us poso un recull de fotos dels últims dies que, no sé, m'agraden i punt i no me les vull quedar només per mi.

1. Està feta des d'un forat. És com aquell qui surt de la caverna i l'enlluerna la llum del sol, i es tapa els ulls per protegir-se, però al final s'hi acaba acostumant.


2. Heu trobat mai un esperit lligat a un disc de vinil? Viuen amagats i ratllats, i només se'ls pot veure amb el reflex distorsionat d'una llum autènticament màgica. Trobeu-lo...


3. El geranis del terrat comencen a fer goig de veritat... I amb la llum que hi havia a la tarda (d'aquella que s'escola com pot entre els núvols tèrbols de pluja) estaven més bonics que mai...


I us penjaria una última fotografia de la caseta de nines que vaig acabar el divendres passat, però crec que és prou important com per dedicar-li un post sencer, o sigui que us haureu d'esperar.

MÚSICA: Manel

En aquest país, si surts a Crackòvia o Polònia, ja ets algú.

Plat suculent

Heu vist quina obra d'art? Sembla un Miró... No, no és cap fotografia de cap mena de microbi (patògen o no) -encara que podria passar perfectament per una colònia d'estafiloccocos-, és el dinar que m'esperava a la nevera dimecres passat. Com us ho podreu imaginar, em va passar la gana de cop; que a mi l'arròs m'agrada molt, però no tant com per menjar-me'l en aquest estat -que no us sabria dir quin és... Podrit? Florit? Les dues coses a la vegada?- I el que és més important: què coi és això rosa?! De-bonta-surt?!

El moment idoni

Fa un mes i quatre dies que no publicava al blog i crec que ara és el moment idoni per fer-ho. Ja devíeu pensar que l'escriptora pastissera ja no tenia ganes d'escriure... Em sap greu decebre-us, de debò, crec que cada cop tinc menys ganes d'escriure, però no patiu, perquè les paraules em surten soles, sense que jo ho vulgui, no depèn de mi.

Crec que aquest any 2009 m'ha canviat la vida o sigui que crec que es mereix com a mínim un post. No us explicaré pas ara tot u que m'ha passat perquè no tinc ganes de perdre lectors, però sí que us diré que ha estat un any que ha canviat el meu estil de vida, potser també la meva filosofia i la manera de veure el món, el meu caràcter, crec que fins i tot m'ha canviat físicament. Crec que ha estat un any meravellós per aprendre un munt de coses (crec que més dolentes que bones). Ja sé que sona a tòpic, però és que jo no ho puc dir de cap altre any.

En aquest mateix moment m'agradaria poder dir "Estic encantada d'haver passat un any escrivint en aquest blog, però crec que va sent hora de dir-vos adéu, plego del blog", però potser seria poc intel·ligent i una mica precipitat. M'entristeix veure que no he portat el blog com m'hauria agradat portar, que no és aquell projecte que havia imaginat una tarda d'octubre, llegint un blog fenomenal per la seva simplicitat i sinceritat, però crec que aquest blog és un objecte metafòric, comparant-lo amb la meva vida, per tant, així com no tinc intenció d'acabar amb la meva curta vida, tampoc acabaré amb la curta vida d'aquest blog, potser en canviaré el rumb, o l'aspecte, o tot una mica, però esborrar-lo seria de covards, no? Demostraria que no he canviat, que segueixo rendint-me com sempre he fet amb tot, i, com ja he dit abans, he canviat, ara toca solucionar, no amagar-se, no rendir-se, no encolomar el mort a un altre ni plorar les penes una i mil vegades a tanta gent com conec, perquè els 18 són cada cop més a prop i a partir dels 18 hauré de ser perfectament capaç de no dependre de ningú. És el meu objectiu. Pot ser el meu propòsit de cap d'any, d'aquests propòsits que no he fet mai perquè crec que no els compleix ningú, "SER PERFECTAMENT INDEPENDENT". Au! Ja tinc una meta a la qual arribar.

Us he deixat la meva foto de l'any. No és la millor ni la més bonica però m'agrada, demostra que entre dos s'arriba més amunt que un de sol, que per molt que un s'esforci o que salti molt i molt amunt, sempre és més fàcil amb l'ajuda d'algú altre.

Que us aprofiti el 2010 i no s'us posi malament el tortell de Reis (del qual no us donaré la recepta per dues raons bàsiques: 1- Per no arruïnar el negoci als pastissers, i 2- Perquè encara no la tinc).

Gronxar-te fins al cel

El gronxador del caminet el vam penjar deu fer cosa de dos anys. Està penjat a la branca més baixa d'un dels molts pins que tenim al caminet de darrere de casa, però tot i així, la branca és tan alta que vam haver de penjar-lo amb una fletxa i un arc.

A casa sempre hem tingut jocs d'aquests més aviat trapèzics. Recordo que de petita a casa del Gabriel tenien unes anelles -d'aquelles de gimnasta- penjades d'una biga de casa i hi passàvem hores fent-hi tomabrelles, posant-nos del revés, gronxant-nos-hi i, quan ens en cansàvem, jugàvem a "l'Indiana Jones", que dèiem nosaltres, que consistia en posar un sofà a una banda de la casa, enfilar-nos-hi i, ben agafats a les anelles, travessar de punta a punta tota la casa. Estaven penjades tant amunt que abastaven tota la casa. Però tot això només ho feiem quan no ens veien els pares, evidentment. Però un dia, no sé ben bé per què, el pare del Gabriel les va despenjar, i amb elles, totes les nostres ganes de jugar a ser trapzistes i exploradors de pel·lícula.

També vam jugar molt al "Mowgli", que en dèiem, que consistia en pujar a tots els arbres que puguéssim i com més difícils millor. El resultat: l'afició per l'escalada i un munt de rascades, genolls pelats i cames obertes en canal per culpa de branques afilades. Ara, això sí, som àgils com mones i res de vertígen (que traduït al castellà seria vertígeno, segons el David).

Els nens de Les Toeses hem tingut sempre una necessitat innata de gronxar-nos on sigui. de fet a mi ja em cridaven l'atenció al pati de l'escola primària perquè deien que "Feia mal als arbre", a mi em costava d'assimilar-ho perquè "si els feia mal, per què no es queixaven? I per què els pares no m'ho havien advertit mai?", a mi no m'agradava fer-los mal, però no suportava passar-me les hores de pati asseguda a un banc parlant amb les altres nenes de la meva classe o jugant a futbol (cada dia del món! i no se'n cansaven mai, no, els nois...).

Al Gabriel ja li ha passat una mica la fal·lera i ja no té la necessitat aquesta de gronxar-se (potser només una estona a l'hamaca, a l'estiu...), però jo, que sovint he de tornar caminant -cansada i carregada amb la motxilla- des de Sant Pere fins a casa per camins que només pugen i pugen, necessito una estona per veure-ho tot sota els meus peus, d'aixecar el cap i veure el cel i la copa dels pins (quants cops al dia o a la setmana o al mes veiem mirem -no "veiem"- el cel?), de deixar-me anar, deixar-me portar, sentir com si volés, sentir el sol una mica més aprop, i fins i tot, quan agafo molta embranzida, notar com travesso les fulles i branques d'un arbre, com un ocell. La corda és tan i tan llarga que quan mires amunt sembla que no s'acabi mai, que s'agafi al cel i que puguis gronxar-te tan amunt com la teva imaginació t'ho permeti.

Per tots els nens petits que venen a casa, el gronxador és una de les atraccions imprescindible de visitar abans de marxar. S'emocionen i riuen fins a plorar d'alegria quan els empenyo tant fort que tenen la sensació que surtiran disparats, i criden "Més amunt, més amunt!!!" i després no hi ha manera que vulguin baixar-ne. Segur que després, quan van al parc del seu poble, al surtir de l'escola, se'n riuen i els expliquen als seus amics que "Jo m'he gronxat en un gronxador que et portava quasi fins al cel!" i els altres nens s'ho creuen i ho expliquen a les seves mares "Mama, jo també vull gronxar-me en un gronxador que em porti fins al cel, com l'Adrià!", "No fill, això és impossible, l'Adrià s'ho deu haver inventat".

Som uns privilegiats, a Les Toeses, tenim un munt de llocs on evadir-nos de la realitat, llocs que la gent només pot gaudir els caps de setmana, quan se'n van amb la família "al món rural" o a "descansar de tanta contaminació". És una sort, sí, però no tot són flors i violes. Però això és una cosa de la que parlaré en el post següent, que aquest ja se m'està fent massa llarg...

Temptacions

Aquesta és la cara que fa una suposada vegetariana quan la descobreixen in fraganti, rendida a les temptacions de la carn, penjades darrere la porta del rebost...

El valor de les paraules

L'altre dia parlava amb un amic (sí, crec que ara ja deu ser una mica amic) sobre el valor de les paraules. Ja no recordo com hi vam arribar, però vaig pensar que era un tema per parlar-ne al blog.

La gent, avui en dia, fa servir la paraula "muntanya" per descriure un gra de sorra, per dir-ho d'alguna manera. És un tema que em fa molt ràbia perquè me l'estimo molt, jo la llengua, i m'agrada que cada paraula tingui l'efecte (i també l'afecte) que es mereix, que cada acció tingui el verb idoni, el que millor el defineix, un de general. Reconec que de vegades potser sóc una mica perfeccionista i repel·lent (al Facebook han obert un grup nou que es diu "Jo també he estat corregit per la Gisela"... No dic res més...) i que m'agrada corregir excessivament els errors linguístics que sento, però és que crec que si ja no hi ha ningú que, de tant en tant recordi als pastissers que els rovells no es diuen yemes, ja no ho farà ningú i es perdran moltes coses.

Però tornem al valor de les paraules. Quantes vegades heu sentit a dir "Uf, avui estic depre...". La depressió és una cosa MOLT seriosa, una malaltia mental (i en alguns casos fins i tot mortal!), pitjor que la grip A! Que no es cura fent repòs al llit i prenent un Frenadol i caramelets de mel i llimona. No pots dir "estic depre", perquè si relament tinguéssis una depressió no podries ni aixecar-te del llit i amb prou feines voldries parlar amb ningú, hauries perdut totalment les ganes de viure i de fer qualsevol cosa, no voldries més que morir-te de fàstic dins la teva habitació i que no hi hagués ningú que et compadís. Ara la gent parla fàcilment de "depressió", però s'ha de separar el que és realment una depressió del que és la tristesa. És normal que estiguem tristos quan se'ns mor algú estimat, quan ens deixa la nòvia o quan el periquito s'escapa de la gàbia, però això no implica una depressió, només implica una més o menys llarga tristesa. La tristesa, per sort, es cura amb el temps. La depressió no. No és un sentiment, és una disfunció dels neurotransmissors.

Quantes vegades heu sentit "No et posis paranoic!", o "estàs boig". Algú sap realment què és una paranoia? Què és estar boig? Segons la versió del Gran Diccionari de la Llengua Catalana, la paranoia és una "Psicosi caracteritzada per l'aparició d'idees delirants i obsessives, normalment de grandesa, de persecució, d'anormalitat somàtica, etc., articulades lògicament." i la bogeria és la pèrdua de la raó, una malaltia mental, però resulta que ara s'ha posat de moda prostituir la paraula i utilitzar-la com a insult. Quan et trobes realment amb una persona que té una paranoia t'espantes, no saps com reaccionar, no saps com dir-li que allò que està veient, sentint, pensant o creient no és real, que no és veritat, que tan sols és producte d'una anomalia del seu cervell. O el pitjor és no adonar-te que té una paranoia i t'arrossega a la seva fantasia.

Quanta gent ha dit, quan té un fort mal de cap al que no està acostumat, "Uf, tinc migranya!". Siguem realistes si cada cop que tinguéssim mal de cap haguéssim de patir un atac de migranya, acabaríem "bojos". La migranya és deseperant perquè és un dolor que, malauradament, s'agafa al matí, al despertar, i que no pots evitar, no cessa, tot et molesta, la llum, la veu del que et ve a dir "Com estàs?" (maleïdes "t"... que fort que sonen). Quan tens migranya no et fa mal tot el cap, només una meitat, i en alguns casos fins i tot la cara, dels ulls a la mandíbula, perquè el nervi trigermial s'inflama. Això en la migranya comú, ja no parlo de la migranya clàssica, on es poden tenir aures, que són com al·lucionacions, unes alteracions de la percepció dels colors i les formes. Si tens migranya no pots estar al carrer, no pots estar dret, estàs marejat i de mal humor i no tens la força suficient per articular clarament les paraules "Tinc migranya".

Quantes vegades heu sentit a dir (o heu dit) "Tinc un amic que...". Parem-nos a pensar una estona què és realment un amic. Realment podem tenir tants amics com diem? Com posa al Facebook? És possible que algú tingui 1.600 AMICS?, no parlem de coneguts o "saludats" (aquells que coneixem però tan sols els saludem quan ens els trobem), que estem parlant d'algú tan important com un AMIC, amb qui hi pots confiar incondicionalment, amb qui comparteixes alguna cosa especial (no dic interessos, em refereixo al sentiment), algú a qui et pots entregar sense pensar què et donarà a canvi. Als adults ja no us passa tant, però jo, que visc envoltada d'adolescents, m'hi trobo molt, amb noies que diuen que se'n van de festa amb les seves 12 amigues, i després, als lavabos, despotriquen de la meitat.

I una de les paraules que més m'agraden, ESTIMAR. És una paraula molt bonica, massa, i com totes les coses massa boniques i massa importants, no es pot deixar anar així com així, s'ha de reservar pel moment més oportú, s'ha de dir amb sentiment, s'ha de dir de veritat. No suporto veure escrit a l'agenda de la meva germana "tetimu wapa!" i tot de cors al voltant. Sí que és molt bonic que una amiga t'escrigui això, que et digui que t'estima, però arriba un moment que ja perd tot el seu valor, un dia, l'hi ho diran de veritat i no se li posarà la pell de gallina perquè ja li hauran dit tantes vegades que ja no tindrà el mateix efecte. Però tampoc m'agrada veure aquestes parelles que mai es diuen "t'estimo", "Si ja ho sap que l'estimo, no cal que li repeteixi cada dia". Crec que "t'estimo", és una frase preciosa, de sonoritat, de colors, de significat, més que en altres llengües. "Te quiero" no és el mateix, és massa senzill, "Te amo" tampoc, no té cap S, no és com un xiuxiueig. Podem estar orgullosos de tenir una frase tan bonica com "T'estimo", utilitzem-la, doncs!, però utilitzem-la bé, que a mi m'agrada molt l'orxata, però si me'n bec 35 litres al dia se'm posa una mica malament, i l'endemà no la vull ni olorar...

Recuperem el valor perdut de les paraules si us plau! Ja se'ns estan carregant la llengua per altres bandes, no ens autodestruïm! D'aquesta manera, els pobres desgraciats (en tot el bon sentit de la paraula, evidentment, recuperem el valor no-insultant de la paraula "desgràcia", com una cosa tràgica) que tenen migranya, paranoies, que estan bojos o deprimits o totes les desgràcies a la vegada, no seran menypreuats i ens els prendrem més seriosament.

El lladre implacable

Avui no fan l'Ofici de viure perquè retransmeten no sé quin partit de no sé quin esport. Com odio aquests dies. No l'escolto pas cada dia, jo, però aquesta setmana ho necessitava, perquè la mare està malalta (grip) i tinc molta feina de casa i també de l'escola (que no és "practicar l'elaboració dels croisants o els brioixos", eh? Que també hi ha teoria...). Quan baixo a la cuina, després d'enviar el David a dormir, l'únic que demano és poder escoltar un ratu la ràdio, mentre rento els plats o simplement asseguda a la cadira, sense fer res, ni menjar, només escoltant atenta a veure si pesco una d'aquelles frases genials que deixen anar de tant en tant.

Però avui no, avui és més important l'esport que els 60 minuts de reflexió interna de la Gisela, evidentment.

Per això he tornat a escoltar el programa d'ahir, que es pot recuperar al seu blog. (http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=programa&idint=1038)

"La depressió és un lladre imlacable que ens roba les ganes de viure"

Potser, escoltar un programa que parla de la depressió no és la millor manera per acabar un llarg dimarts, però em sembla que ja no ve d'aquí. M'agrada escoltar els mails d'amor, que més aviat són de desamor, i pensar "Mira, noia, això que t'estalvies...!". Tot té el seu costat positiu, només cal trobar-lo.

El camí

L'altre dia, com acostumo a fer, escoltava l'Estel·la tocant el piano. Està aprenent a tocar una cançó que es diu Sarah i li agrada molt, per això hi dedica força estona cada dia, més que a les altres cançons del repertori que s'ha d'estudiar per les classes de piano del divendres. Hi ha molta gent que es desespera sentir com una persona apren una cançó, perquè repeteix una vegada i una altra el mateix tros i tens la sensació que no avançarà mai i tu, com a oient, l'únic que vols, és que te la toqui sencera per poder gaudir-la com si l'escoltessis en un concert o a la minicadena.

Jo fa uns quants anys que escolto (no sento, escolto) com el Gabriel i l'Estel·la aprenen cançons, i ja tinc la paciència necessària per no marxar desesperada quan repeteixen el mateix compàs per desena vegada. Sempre em diuen "Vine Gisela, que et toco la que estic aprenent ara", i s'asseuen al banquet forrat de vellut vermell, busquen entre les desenes de carpetes i piles de partitures que hi ha sobre el piano i en treuen una, es posen bé i comencen a tocar el tos que es saben. Poc a poc s'obliden que sóc allà i segueixen el seu ritme, intentant avançar, primer aprenen la mà dreta, després l'esquerra i després intenten coordinar-ho tot junt. L'últim pas és anar al ritme que marca la partitura (sort del metrònom), una tasca en què sovint els ajuda el seu pare, el Lluís, un apassionat de la música i que no ha deixat mai d'insistir en què volia que tots els seus fills toquessin algun instrument (excepte la violinista, tots toquen teclats, ja sigui pianos o orgues). Jo, en aquestes sessions acostumo a desaparèixer per ells i m'agrada, perquè a mi sempre m'ha agradat ser com una càmera, que tot ho veu però que no té cap mena d'efecte sobre la situació. M'agrada seguir les patritures (no he estudiat mai solfeig, però mica en mica vaig aprenent) i fixar-me en com juguen amb els its, que sembla que ballin. Quan algú toca el piano fa molt més que això, s'expressa, balla, es mou, i sent moltes coses, segur. Jo no l'he tocat mai, ja m'agradaria, però no tinc la força de voluntat ni la constància que es necessita.

El Gabriel està en una edat difícil de tractar i amb prou feines es mou de l'ordinador, però quan toca el piano alguna cosa canvia en ell, la mirada, potser, o fins i tot l'ànima, que se li torna com més fina, més innocent, més "pura" (sona com molt budista això...), és més ell, el Gabriel que jo sempre he conegut, no el noi adolescent que fa emprenyar els seus pares perquè no marxa de l'ordinador ni amb aigua calenta. Quan el Gabriel toca el piano segueix sent aquell nen petit que jo aferrava amb delicadesa, dalt del tractor.

I l'Estel·la, si ja és especial i meravellosa en sí, quan toca el piano és un àngel. És bonica, delicada, esvelta, natural i amb una passió inesgotable per tot el que l'envolta, incapaç de fer mal a ningú. I quan balla sobre el teclat, encara que no ho faci amb la mateixa elegància que els seus germans grans, et fa sentir tot el que és ella, com si per un moment et puguéssis ficar a la seva pell i viure la música com la viu ella. Encara li falta molt per aprendre, segur, però ja té el més indispensable: un amor que no pots plantar, que l'has de dur dins des del dia en què vas néixer, un amor que de vegades tarda en créixer, però quan comença ja no para.

L'altre dia, doncs, mentre l'Estel·la em tocava la part que havia après de Sarah, em va començar a transmetre tantes coses que li vaig demanar per favor que em deixés grabar-la (tot i que no li agrada gens qua la grabin), no sabia masa com utilitzaria el material, només sabia que necessitava tenir-lo, que d'allà en sortiria alguna cosa preciosa. I així ho vaig fer. Només acabar de grabar, vaig descarregar el vídeo a l'ordinador i no vaig esperar ni un sol moment a mirar-me'l tot sencer una, dues, tres i mil vegades, les suficients per destapar alguna cosa dins meu que feia temps que estava embussada, i així va ser com, sense adonar-me, una idea per aquí, una idea per allà, va sortir del no res una poesia visual, una metàfora perfecte. No calia retocar res, no calia netejar el so, repetir cap tros, NO!, el que jo volia era el més natural del món, transmetre aquesta estona en què veig l'essència de la genialitat, l'esforç que hi ha darrere la perfecció, la REALITAT, la IMPERFECCIÓ.

Us deixo el vídeo, a veure què us sembla. A l'Estel·la li ha encantat, li ha encantat que la grabés, i això per mi ja ho és tot, perquè vol dir que he sapigut aprofitar el material de la millor manera, encara que només li agradi a ells, jo ja estic contenta.

Carpe Diem

Les setmanes em passen volant, però volant amb un Boeing o un Concorde, volant volant, i tinc la sensació que se m'escapa com l'aigua, entre els dits, i no sóc capaç de retenir res més que unes petites imperfeccions que queden adherides a la pell.

Segur que tots heu tingut un d'aquells somnis tan fantàstics en què voles. On no només ho veus tot a sota teu, sinó que també sents aquelles pessigolles a la panxa i aquella por tan tonta de "I si caic?", doncs si caus somies que et transformes en un ocell o que caus en una muntanya de cotó fluix o, en el pitjor dels casos, en un munt de merda (que també amortitza la caiguda).

Volar és senyal de llibertat, de sentir que pots menjar-te el món amb tan sols batre els braços, peroò de vegades, segons el somni, també vol dir que tens por a que si t'alliberes massa, la patacada sigui més forta.

Alguns humans som així d'estúpids: volem, volem, volem (canal súper 3) i quan ho aconseguim, en comptes de ser feliços i gaudir-ho al màxim, patim perquè "no pot ser etern", "què vindrà després? Serà pitjor" "després d'això ja res no m'agradarà" o en el pitjor dels casos "Ara ja em puc morir".

Llista contra els mals de setmana

Hi ha dies en que tot va tant malament que l'únic que pots fer és llistes. Jo sempre faig moltes llistes, són millors que llargs textos intentant exlicar una sola cosa, són més esquemàtiques, i t'ajuden a veure-ho tot més clar. Hi ha dies, en què l'únic que pots fer és una llista de les coses boniques o que t'han cridat l'atenció durant tot el dia i el dijous va ser un mal dia, per xò vaic fer una llista de totes les coses que m'havien cridat l'atenció. N'he fet una tria i només poso les bones, les que m'agraden i que potser també us agraden i fan que us hi fixeu quan us les trobeu pel carrer, anant a treballar, i llavors pensareu en la llista de coses bones de la Gisela:

- A primera hora del matí, al bar de Sant Feliu, la cambrera, només veure'm entrar per la porta, ja em prepara el tallat i quan arribo a la barra em diu "Amb la llet tèbia, oi?". M'agrada que es recordin de mi.

- Menjar a l'escola un bon plat de patates al forn, carn i peix acompanyat amb el pa que hem fet al matí. No hi ha res que em faci angúnia menjar quan m'he passat quatre hores sense parar de treballar (ni tan sols un plat de carn arrebossada).

- Anant a l'estació, una nena petita agafant la mà del seu pare cec, li descriu un moto blava aparcada davant seu. "Oi que és bonica papa?". I jo em pregunto Qui deu cuidar a qui?

- Aturar-me al mig d'un pas zebra, en plena Ronda Universitat i veure, al llarg del carrer buit per culpa de la pluja, com n'és de gris i trist. Tot i així és una imatge que sempre m'ha agaradat i que em reconforta interiorment.

- Córrer sota la pluja. Com l'Anna Roig.

- Entrar a una botiga i trobar exactament el que buscava. I a bon preu.

- Un pare, vestit d'empresari formal i fred, disputant-se el triomf d'una cursa en ple carrer, contra la seva filla de 6 anys. Davant l'estació de Bellaterra no ho veus mai això...

- Quan arribo a casa, trobar-me la fotografia del fill recent nascut del Jordi i la Roser, tan bonics tots dos, que només podien tenir un fill tan bonic com el Pere. I veure com, pràcticament, encara no s'ha desplegat, que segueix enroscadet dins la manteta taronja amb què l'han embolicat només sortir de l'ou.

- Abans d'anar a dormir vaure que tot és més fàcil i senzill si t'atures a mirar-ho amb tranquil·litat. I adormir-me plàcidament com ho deu fer el petit Pere.

[La cançó l'he posat perquè també em va alegrar el dia que vaig anar a veure el Gabriel i em va dir "Escolta la nova cançó que estic aprenent" i em toca aquesta meravella. Digitalment sona molt bé, però imagineu-vos-la en directe... Si el pianista és bo, fa posar la pell de gallina]

Xocolates

Ja em perdonareu, però és que he obert un altre blog pels de pastisseria i ara mateix em capta la màxima atenció (penjant vídeos fotos, apunts...). I com que vaig força cansada no tinc massa temps per parar a pensar de què puc parlar avui al blog sèriu, o sigui que de moment us vaig fent salivera amb aquest vídeo de la xocolatada del dissabte, a Sant Pere, pel Correllengua, que vam organitzar l'Associació juvenil Rivo Birlarum i, com que hi ha gent de tots els barris, vam encetar un debat sobre com s'ha de preparar la xocolata desfeta a quantitats industrials, els del barri gran hi tiren tota la llet i la xocolata de cop, sense esperar (impacients...), els del barri vell hi tiren maizena (???), i els del barri de l'altra banda (que no vol dir que estiguin morts, sinó que viuen a l'altra banda del riu) hi tiren mantega, i tots diuen que "quan es refredi ja espessirà..." i jo els dic "quan es refredi???? Però si encara no ha arrencat el bull i ja li heu tirat 5 kg de cacau!!". Tenien pressa i es veu que 36 litres de llet no s'escalfen en 10 minuts...

S'accepten recomanacions, consells.. tot sigui per millorar la recepta, que la fem entre tots.

Ah, i referetn al dubte de l'Anna Espinach, sobre les clares d'ou al tiramisú:

"Clares d'ou? A casa només hi posem un rovell per emulsionar, tot lu atre és mascarpone, nata, melindrus... Però clares?"


NOTA: La xocolata va quedar bona, però molt líquida, però per tot hi ha una excusa:
-- És molt líquida no? -deien les mares, sempre a punt per criticar tot el que fem els joves.
-- No, és que és com la fan a la Catalunya Nord... És xocolata a la francesa... - amb l'excusa del Correllengua va colar.

Amb quin us quedaríeu?

El Ricard proposava avui de votar a favor de l'Anna Roig i l'Ombre de ton Chien, pels Premis Cerverí, però la veritat és que jo me n'he vist incapaç quan he vist que també s'hi presentaven els Manel. No puc dir que m'agradin més uns que els altres perquè cada un és diferent i em dóna coses diferents. Si no els coneixeu (cosa que dubto), us els presento.

De l'Anna Roig m'encanta la veu, la manera que té de parlar, d'expressar. Et podria estar explicant l'Estatut dels Treballadors i jo me l'escoltaria com si em parlés de Pessoa. Algún dia m'agradaria ser com ella. Una altra Anna especial a afegir a la meva llista. De Manel, especialment del Guillem Gisbert, me n'agrada l'humilitat, aquest posat tan natural, que no impressiona, no preté il·luminar ningú amb la seva música, no té l'ambició de ser el millor cantant del país ni de passar a la història de la cançó catalana. I això, avui en dia, és digne d'admirar.

De la música ja no en dic res, jutgeu vosaltres mateixos.

Canvis

No era jo qui, l'altre dia deia que l'any, pels estudiants, començava quan tot tornava a ser normal? Doncs, em sap greu, m'equivocava. Per mi l'any nou va començar el dilluns passat i, si us he de dir la veritat, ja res no és igual ni ho tornarà a ser. L'any passat anava a dormir a l'hora que volia (no més tard de les 2, que tot té un límit...), aquest any he d'anar a dormir a les 10 (a molt estirar a les 11...), l'any passat podia mandrejar fins a un quart de 8, aquest any res, a les 5 al primer crit, i no mandregis més d'un quart d'hora perquè no arribaràs enlloc...! L'any passat podia dinar còmmodament a casa cada dia. Aquest any, dono gràcies el dia que puc dinar (que acostuma a ser dijous i caps de setmana). L'any passat anava còmodament amb cotxe fins a Sant Sadurní i només havia de caminar una miqueta fins a l'Inter. Aquest any m'han de portar a Sant Pere amb cotxe, per agafar un autocar fins a Sant Sadurní i allà agafar un tren fins a Sant Feliu de Llobregat. I tot això abans que surti el sol!, que és el pitjor.

La veritat és que crec que no aguantaria tants canvis de cop (i menys relacionats amb els hàbits del dormir...) si no fós perquè el que faig cada dia a l'escola m'apassiona. Tot és diferent que l'any passat, i aquests canvis són en positiu. He canviat els llibres per això:

... els bolígrafs per la màniga pastissera...


i les taules i cadires a les que els cauen el repatller a mig examen, per taules enormes on pots fer coses tan delicioses com aquestes...
Entenc que hi hagi molta gent que pensi que m'equivoco, que hauria de fer filologia catalana i dedicar la meva vida a les lletres i la literatura com el gran Jordi Llavina, o fer-me guionista com la gran Anna Espinach, o dramturga o alguna cosa d'aquestes però "Pastissera? i ara! Estàs malgastant dos anys que podries aprofitar per treure't el batxillerat!". Als que ara es pregunten això, que s'esperin, i d'aquí dos anys, quan hagin tastat els meus crosants i vegin que segueixo escrivint bé (o millor!) i llegint i disfrutant com ningú cada cop que aprenc una cosa nova, que que em preguntin "Ets feliç?" (no pas "Estàs contenta?", no és el mateix), si la resposta és NO, us dono permís a tots per dir-me "Ho veus? Ja t'ho deia jo!", però si la resposta és SÍ... REFLEXIONEU-HI SI US PLAU, REFLEXIONEU-HI...

El millor amb el que em quedaré, quan passin els anys serà, sense dubte... LA JAQUETA DE CUINER AMB EL MEU NOM BRODAT A LA BUTXACA! Eh que és xula?

Vehicular, Angelito, era vehicular...

Amb el david estem enganxats als programes aquests de paraules que fan ara als vespres, a la tele. A ell li agrada aprendre coses noves i a mi m'agrada posar-me a prova, a veure quantes n'encerto. A les 8 toca el Bocamoll i després, quan s'acaba, a Telecinco (que no m'agrada gens, però bueno...) comencen el Pasalacabra -més conegut com a Pasapalabra. Després del súper èxit d'un paio que es va emportar una barbaritat de diners després de 32 dies concursant (el José Manuel, jo diria que el deuen aturar pel carrer a demanar-li autògrafs, com al Giovani, el colombià que va guanyar tants diners al Bocamoll), ha costat molt trobar algú que li arribés ni que fós una mica a la sola de la sabata, però crec que l'hem trobat, es diu Àngel, i també ja porta una bona temporada concursant.

I avui, que li quedaven 10 segons i una paraula per aconseguir els 365.000€ del pot del programa...: "Lengua de comunicación entre hablantes de lenguas de origen distinto" i mecagun l'Angelito m'ha dit "Vernáculas", Meeeeeeeeeeeeeeeeeec, que nooooooooooooo! Burro! Que jo quasi no me'n sé ni la meitat de les que dius tu però com pots dir que és una lengua vernácula? Que era vehicular! Cagun l'Angelito...

El David i jo estem afònics.

PORTES DE LES TOESES: Quan tot torna a ser normal

He estat tants dies sense internet que ara em costa molt posar-m'hi, em quedo davant la pantalla sense saber què fer i quan me'n canso torno a no fer res a algun altre lloc, sigui al sofà, a la cuina o a la cabana de l'arbre. Només espero l'hora de berenar, per escalfar-me un colacao i sucar-hi galetes, asseguda a l'entrada de casa veient com plou, que segueix sent més real i tranquil que un munt de píxels pampalluguejant a la velocitat de la llum davant el meus ulls.

Fa una setmana que arrossego un costipat digne del gener més fred que us pogueu imaginar i encara em pregunto com l'he agafat. Seria el dia de la Cercavila a Vilafranca? Ah, no, aquell dia em vaig cremar una espatlla, del sol que queia. Seria la tarda següent, que vaig anar a la platja? ah, no, que l'aigua quasi era més calenta que la de la banyera. La veritat és que no entenc massa com puc agafar un refredat (que ve de FRED, no ho oblidem), en una època en què t'aconsellen que no surtis de casa entre la 1 i les 5 de la tarda, però el cas és que s'ha apoderat del meu nas i el meu coll i ara no puc sortir de casa sense un jersei i quatre paquets de mocadors, i oblida't d'aprofitar els últims dies de piscina i de sortir a córrer els vespres... No puc fer massa res i tampoc en tinc ganes perquè no m'aguanto del mal de cap i amb prou feines puc respirar.

Podria parlar de com em fa sentir el setembre, però millor que no, perquè l'únic que se m'acudeix per resumir-vos-ho és una llaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaarga cua de cotxes, darrere un tractor ple de raïm. Em sembla que tots estem d'acord en què és desesperant, que veus on has d'arribar, sí, no és massa lluny, però no hi ha manera d'abançar més ràpid, per molt que et queixis, que pitis amb el clàxon, que abaixis la finestra del cotxe i et posis a insultar a tort i a dret, aquell tractor que no pot anar a més de 25 km/h no anirà més ràpid ni es reduïrà al tamany d'una bicicleta. I potser, allà on has d'arribar, no és el millor lloc on voldries ser, però hi vols arribar d'una vegada i fer aquesta espera més curta.

I au, tornem a començar, curs nou, vida nova, els estudiants canviem l'any segons els calendari del curs, no segons el mes de l'any, quan ens hem de canvira l'agenda i comprar bolígrafs nous, quan alguns són molt llestos i s'etripen la motxilla perquè els en comprin una de nova, quan l'habitació torna a fer olor de llibres nous, quan la mare ens envia a dormir més d'hora perquè "Sinó demà no t'aguntaràs", quan tornen a fer l'Ofici de viure, Minoria absoluta i El Matí i la Mare que el va Parir (i a veure quan comencen la 5a temporada de Lost, que ja fa un parell de setmanes que m'he quedat sense i ja estic amb el mono...). Els estudiants (i crec que els professors també) som pràctics, canviem l'any quan tot torna a ser normal, gris i avorrit, sí, però normal.

Peus

¿El David té el peu molt gran o és que jo tinc un peu molt xicarró? El meu és el de la dreta, el seu el de l'esquerra.

Tant l'Emma, com jo, com el David, fem servir la mateixa talla de mitjons, i a casa, tots els mitjons són iguals, d'aquests baixos, fins al turmell, siguin blancs o negres, n'hi ha com 15 o 20 parells, en total, i tots són idèntics. Per repartir-nos-els no hi ha cap altra opció que recórrer a la llei del món salvatge: guanya el més fort. En aquest cas el més ràpid, el que els agafa abans de l'estenedor. Normalment me'ls quedo quasi tots jo, perquè als altres els fa mandra treure'ls de l'estenedor, només se'ls posen quan la mare els hi porta i els deixa ben plegadets a sobre del llit. Mimats...

Barret de palla

Avui m'he despertat de bon humor i amb un somriure a punt pel primer que veiés. En aquest cas ha estat el Gabriel, que s'havia quedat a dormir a casa i estava al meu costat.

Per la vostra informació, em van tornar el mòbil (vaig estar trucant i trucant i trucant sense parar i al final me'l van agafar. Sort que el va agafar algú que, en el fons, no em volia putejar del tot, només espantar... Ja torna a ser sa i estalvi a la meva butxaca). No puc dir que hagi recuperat les coses de la bicicleta, però ja en tinc de noves i ara són més xules. No he pogut anar a la muntanya però tinc un cosí que li agradaria anar amb uns amics a fer un cim als Alps i diu que si al final ho fan em trucarà. He passat de dormir en una merda de llit, on el matalàs és més gran que l'estructura i no hi ha manera de dormir sense patir mal d'esquena i de cervicals i de tot, a dormir en un llit de matrimoni la mar de còmode i espaiós on no passa res si ets de les que es desperten sempre amb el cap als peus del llit.

Podria dir que he tingut sort, però jo sé que no és així, és tot gràcies a mi, que segueixo somrient cada dia al matí tot i que al costat hi tingui el Gabriel, amb cara de bulldog i a punt per clavar-me una "patada" si li torno a dir "Va Gabri, desperta't!".

Avui i fins dimarts que ve estic sola a casa, tota per mi soleta, sense ningú sota el meu càrrec (ni germans petits que no col·laboren ni qe el ho demanis "Tu no ets la mare, no "em" manes" que diuen, ni germans grans que, si no fos per tu, dinarien a les 6 de la tarda). Crec que aprofitaré per endreçar la casa, que té com mil metres quadrats i tots estan plens de merda, pols i coses que ja no farà servir ningú. I potser a la meva habitació també li faria falta una bona endreça, que sempre endreço qualsevol lloc abans que la meva habitació. Crec que això últim podria ser pefectament una metàfora sobre mi: sempre m'ocupo dels problemes dels altres abans que els meus.

He començat les reformes a la cabans de l'arbre, l'estem convertint en un palauet rural. És estupenda. Ara per ara capta tot la meva atenció i la meva il·lusió. Ja m'imagino les llargues migdiades que hi faré amb el barret de palla que em vaig comprar fa tot just 3 dies... Crec que la meva visió de l'estiu és aquesta, un barret de palla, sigui en un balancí, al mig del camp o damunt d'una cadira al pati de casa. Un Barret de Palla.