dimarts, 28 d’octubre de 2008

Està plovent però em vull mullar



Doncs aprofito ara, mentre escolto Agua, de Jarabe de palo, sento ploure i intento tapar-me les orelles (tot alhora) per evitar sentir els meus pares discutir estúpidament perquè una està cansada i l'altre fart de tot i de tots i de més i de res i de ja no sap què.

Que n'era de fàcil i senzill quan el món passava per davant la finestra, eh Gabrielet?

A l'hora de català m'he posat de molt mal humor perquè ens han repartit l'examen que vam fer fa... ja ni me'n recordo, i he tret un 7. Força indignant. Sí, injust. No havia estudiat, no vaig fer els dos últims exercicis, no em vaig acabar el llibre de "
Mirall trencat". Potser la nota és 7, però la valoració, segons el meu punt de vista, és insuficient. Espero no treure més d'un 7 a l'examen de castellà, perquè per aquest sí que no vaig estudiar gens gens (la nit anterior em vaig enfadar amb tot i em vaig proposar de no estudiar a veure què passava).

Ma mare em diu que no jugui amb aquestes coses, però què voleu que us digui, durant algun temps treia molt bones notes però no em satisfeia perquè quan feia un molt bon examen no m'ho podien reconèixer perquè no hi havia millor nota que l'excel·lent. Bé, excepte en un treball que vaig fer a 3r d'ESO, pel Miquel Arnal. Em va posar un Cum Laude, i fins aquest any, que he començat llatí, no havia descobert què volia dir exactement. Aquell treball sí que s'ho mereixia, era el comentari litarari d' "Homenatge a teresa", d'Ovidi Montllor, però tot i així crec que el Miquel no va ser prou objectiu corregint-lo (ja m'ho va dir que era una de les seves cançons preferides).

Sempre m'han dit que sense estudiar te'n pots sortir fins a un cert punt, però que arriba un moment (sovint a batxillerat) que has d'agafar un altre mètode per aprobar. Serà qüestió de seguir esperant.

Alguns amics em diuen que els faig ràbia, que tinc un do i que ja els agradaria poder aprobar sense estudiar. Jo me'ls escolto i reflexiono: "De fet no és un do, és la pitjor maledicció que em podia haver tocat. És una paradoxa: he après moltíssim en tota la meva vida, més del que voldrien alguns, però la única cosa que no he sapigut aprendre ha estat, precisament, el que tots han après de ben petits: estudiar. Això no és un do, és un defecte, ara ja és massa tard per agafar un hàbit d'estudi i treball regular. És com les llengües (que avui en parlàvem a filosofia), que com més gran et fas més et costa aprendre perquè ja t'has habituat a uns sons, i és més difícil aprendre'n de nous, que no has sentit mai (com en l'alemany o el francès). És clar que ho puc aprendre, res no és impossible, però m'hi hauré d'esforçar el doble del que van haver de fer ells al seu moment". I quan em pregunten que com me'n surto a l'hora de l'examen, doncs els dic que, simplement, m'ho sé, que em deixo endur per la lògica, cosa que em porta seriosos problemes a filosofia, perquè per molt bé que li raoni les idees que em posa, la Leo vol que li escrigui els conceptes que surten al llibre (que no tinc perquè resulta que han canviat l'edició i el que tinc jo no serveix i resulta que m'he d'arreglar amb fotocòpies).

I ara ja us dec fer prou ràbia (sobretot als professors que llegiu això). O sigui que els que em teniu aquest any d'alumna, tingueu en compte a la nota que no estudio pels exàmens si us plau, que si no n'aprendré mai. No feu com el Martí Ribas, que em posava excel·lents a tort i a dret sabent que no feia res ni a classe ni a casa, bé, a classe sí que feia alguna cosa, li portava la contrària en tot (tot i no tenir raó) i intentava desmontar-li tot el que deia. Pobre Martí... La confiança fa fàstic.

Cap comentari: