diumenge, 18 de gener de 2009

El gust del Nadal

Ahir em vaig acabar l'últim tros de Pannetone i això vol dir que, definitivament, s'ha acabat el Nadal. Sembla que la tornada a l'institut sigui sempre el que marca quan s'acaben les festes i el Nadal i aquestes coses, però per mi el Nadal sempre s'acaba amb el Pannetone, i per molt que tingui un examen de la tercera quarta i cinquena declinació de llatí, si al rebost queda Pannetone, encara és nadal.

Però avui la caixa de llauna cilíndrica és ben buida i l'únic que queda d'aquella espècie de magdalena gegant, és la olor. I quina olor...! Hi fico el nas i m'hi estic una bona estona olorant, fins que em dic "Prou, Gisela, que sembles un gos... Tan ensumar tan ensumar... Si et veiessin..." Ma mare sempre em diu que surto barata de mantenir, perquè jo sempre dic que només amb la olor o la vista ja m'alimento (i això que sóc miop...), de vegades fins i tot acabo tipa abans de tastar res...

I em fa posar trista, això de veure la caixa de llauna tan buida i sola i per això li busco nous usos:

És que quan tens insomni passes moltes hores que no saps què fer i jo faig papiroflèxia, i fa tantíssims dies que no puc dormir de nit (de nit, perquè a les hores d'anglès i filosofia, resulta que em ve la son de cop...) que ja no sé on posar la meva col·lecció de dodecaedres (en realitat no són dodecaedres, però jo n'hi dic així, no em pregunteu per què...). El que passa és que no m'hi caben tots... Combinen, oi, els colors de la caixa amb els de les figures?

Només hi ha una cosa que em fa posar de MOLT bon humor: JA NO HAURÉ DE VEURE MÉS PARA NOELS PENJATS DELS BALCONS!!! No sé qui caram va ser el llest de posar de moda aquests ninots, però tenia MOLT mal gust, i em sembla que no era conscient del mal que fa a la vista caminar pel carrer i trobar-te aquests paràsits --lletjos a matar i cutres com poques coses hi ha al món-- penjats a dos de cada tres blocs de pisos.


Jo els penjaria d'una altra manera...

Però un dels consols que em queden després de menjar-me l'última pansa del meu estimadíssim pannetone, és una cosa que em va dir una molt bona amiga meva, l'Anna Vallès, i és que a partir d'ara, cada cop hi haurà més llum, els dies seran més llargs i, tot i que encara faltin molts dies perquè torni la calor, ja puc olorar aquelles tardes d'agost, després de dinar, quan feia massa calor per sortir a fora i... Bé, em sembla que hi hauré de dedicar tot un altre post per les tardes d'agost... Sí, ben aviat.

Cap comentari: