dijous, 29 de gener de 2009

A la Selva Negra

Ahir vaig sortir de Stuttgart per anar a Balingen, a casa del tiet del Gabriel, el Miquel Àngel. O això pretenia... El Tobías (un amic xilè que viu a Stuttgart) em va acompanyar fins al tren que representa que sortia a les 16:16. Doncs ja eren les 17:16 i que no, que allò no es movia. Van dir alguna cosa pels altaveus i tothom va baixar del tren i jo, evidentment, els vaig seguir. No tenia ni idea de què passava, però jo com les ovelles, seguint el ramat... I vaig pujar a un tren que anava ple de gom a gom (és clar, portava la tripulació de dos tens...) i com que jo no trobava lloc per seure amb la meva maleta (que no és precisament petita) vaig anar tirant endavant endavant endavant i vaig arribar a una cabina on sí que -estranyament- hi havia lloc. Jo anar pensant "Que burros els alemanys, aquí hi ha quatre compartiments per seure i ells segueixen drets al passadís...!" Més tard em vaig adonar que era la cabina de pimera classe. Que fresca jo... Però a sobre que em retarden el tren... És el mínim que em mereixia, no?!

Doncs, jo tan tranquil.la i tan còmode vaig quedar-me adormida perquè sabia que no havia de baixar fins a l'última estació (a Rottweil). Però es veu que per megafonia van dir alguna cosa --la qual jo, evidentment, no vaig entendre res--. I quan vaig mimrar un mapa vaig veure que el tren estava anant cap a un altre lloc. Vaig baixar just a la seguent parada, a veure si hi havia algun tren de tornada.

Què tren de tornada ni què òsties, si només hi havia una via i no hi havia ni una sola caseta on et puguessin donar informació o alguns horaris... Doncs ja em veieu a mi, a un maleit "apeaderu" anomenat Donstetten (no oblidaré mai el nom), enmig de la Selva Negra, a tres graus sota zero, amb les maletes i el moc penjant... El meu (prominent) nas no està preparat per aquestes temperatures germàniques... Ja hauria preguntat com tornar (ja comenso a poder defensar-me en alemany...!), però és que no hi havia ningú ningú ningú! I jo encara no sabia què collons havia passat, i per què els tren que havia d'anar cap a Rottweil no anava cap a Rottweil...

Per sort tinc un mòbil estupendu i com que no és de saldu vaig poder fer un parell de trucades (que em costaran un ull de la cara, ja ho sé...) i em van poder venir a buscar (amb un GPS, perquè el Miquel Àngel no en tenia ni idea d'on caram estava això de Dornstetten...).

I jo vinga a esperar i esperar i esperar... I --jo diria que deu ser Llei de Murphy-- poc abans que em recullissin van passar dos trens, un cap a Stuttgart i un altre cap a Freudenstadt ("ciutat de la joia"). Quan em van recullir em van dir "Wie gehts?" (com estàs?) "... quan pugui tornar a moure els dits dels peus et dic alguna cosa, verstanden?..."

Més tard em van explicar que del tren que havia pujat, només anaven a Rottweil els dos últims vagons, que s'havia dividit a Horb... Aquest és el preu que vaig pagar per viatjar en primera classe... A mi m'havien dit que els trens alemanys sempre van a l'hora i que no són com la Renfe... Però ja és el segon cop que tinc problemes amb els trens... Confirmat, sóc gafe.

Però de tot hi ha alguna cosa positiva, no? ara ja puc dir que "he estat a la Selva Negra", o que he (mig) sobreviscut una hora i mitja a tres sota zero, o que... No, em sembla que no hi ha res més que sigui positiu d'això... Sort del gorro que em va regalar l'Anna Ruiz (la millor tutora der mó)... Almenys les orelles i les idees no se'm van congelar... Míriam, dóna-li les gràcies de part meva, demà ok? Que teniu català i si no està malalta (ai el coll...) la veuràs.

Cap comentari: