CONTES BREUS: Dies morts

En què deus pensar tantes hores estirat al llit? Avui tornes a tenir un mal dia; ja són les 6 de la tarda i ni tan sols has sortit del llit per menjar alguna cosa. Ja no sé què fer, què dir-te per donar-te raons per sortir d'aquí. Quan respons, ho fas amb monosíl·labs, com si et faltés força o ganes per comunicar-te amb algú que no siguis tu mateix. I el pitjor és quan calles:
- Et puc abraçar?
Vas ser tu qui, una nit d'insomni compartit, vas dir-me que el no més dur és la no-resposta. I em fas mal, però callo, no ploro, ho envaso tot al buit, paraules i plors, per ocupar el mínim espai, perquè avui, plorar-te, seria com plorar a un mort.


Fins el sol s'ha cansat d'intentar animar-te amb la seva llum, però això cedeix el testimoni a la lluna. I jo em poso el pijama i m'estiro al teu costat i em mires, però no aconsegueixo veure res més que el reflex de la meva incomprensió i la tristesa del verd dels teus ulls, aquell verd que un dia vaig creure ple d'esperança.

Encenc una espelma a l'ampit de la finestra perquè, com un far, indiqui a les ombres de lluna -que tot ho curen- on és el port on aquesta nit s'hauran d'aturar.
I després de dues llargues hores estirada al llit, pensant al teu costat, se'm comencen a tancar els ulls i et dic bona nit. Avui dormiré al teu costat; vull ser la primera persona que vegis demà quan, al despertar-te, sentis que tornes a ser el de sempre.