Saltar

L'home pot nedar, pot caminar, córrer però mai podrà volar. Deu ser per això que a alguns ens agrada tant saltar al buit. Hi ha molta gent que li fa por o simplement no senten massa res a part d'eufòria, per l'adrenalina que segrega el cervell. Ja quan tenia 9 anys m'encantava anar a Les Deus de Sant Quintí, un lloc on hi havia una bassa envoltada de roques. Recordo el munt de vegades que vaig arribar a tirar-me des de la roca més alta, que debia fer uns 8m d'alçada...

Abans de tirar-me, per moltes vegades que m'hagués tirat abans, sempre em costava m'ho mirava molta estona i li deia al meu germà gran "Tira't tu primer, Guillem". Però un cop s'havia tirat ja em llançava jo i... Aquells dos, tres segons que passes al buit, suspès tan sols per partícules d'aire que no tenen la consistència suficient per lluitar contra la força de la gravetat es poden explicar però no es poden entendre si no els has sentit. Pots dir que et sents amb forces de fer-te créixer unes ales a l'esquena i sortir volant, pots dir que et sent l'amo del món, pots dir que sents que tothom t'està mirant o potser fins i tot pots dir que sents pànic perquè en qualsevol moment pot passar qualsevol cosa, pots dir moltes coses diferents però crec que cadascú sent una cosa diferent quan salta.

Però per mi, sense dubte, el millor de saltar bé després, quan et submergeixes: d'estar suspès en una massa que no pesa, que no oposa resistència als teus moviments, que et dóna una completa llibertat (potser massa), entres en una atmosfera densa que sembla que et vulgui esprémer tot el suc de l'ànima, que sembla que te'l vulgui treure per les orelles, una atmosfera invasiva que perdura al teu cos fins i tot quan en surts, una atmosfera en la que ni tan sols pots respirar, que és l'únic que et pot mantenir viu, però alhora és un ambient tant tranquil i tan silenciós que penses que ets al cel; no has de fer cap mena de força, ningú et pot dir res i el teu cos segueix els teus moviments, sense cansar-se, és una llibertat diferent, és com una lentitud agradable. Quan ets dins l'aigua tan hi fa si estàs del dret o del revés. Jo em deixo portar i per això normalment, el que em surt primer a la superfície són els peus i no el cap, per això la gent riu. Però què se li ha de fer? m'agrada canviar de perspectiva, de tant en tant...! Hi ha qui puja sobre el pupitre i crida "Oh Capità, mon Capità!" i hi ha qui es capbussa...

Tots els meus amics, quan salten, surten ràpidament després de capbussar-se, per molt que s'enfonsin a l'aigua neden tan ràpidament a la superfície que ni tan sols deuen tenir temps d'assaborir l'exquisidesa d'aquesta tranquil·litat aquàtica que tant m'agrada a mi. Suposo que és una d'aquestes coses que has de descubrir tu mateix que t'agraden.