dimarts, 16 de novembre de 2010

Un glop d’aigua a la setmana

P161110_16.48 Avui toca fer referència als dimecres, que amb poc temps han passat de ser el dia més llarg i pesat a ser el dia que espero tota la setmana.

Dimecres no tinc cap classe. Podria despertar-me quan el cos em digués prou i passar-me la tarda davant la tele o enganxada a l’ordinador. Però no, si se  m’ha concedit un dia més de festa s’ha d’aprofitar, no es pot anar rebutjant les oportunitats que ens arriben a la vida.

Des de setembre que he après a unir dos conceptes que em costaven molt de pair i que juntes han resultat ser un esclat d’alegria –quasi angoixant. Durant tota la meva època d’ESO, els dimecres eren el dia més llarg -i, sense saber massa com, acabava coincidint que et tocaven les assignatures que menys t’agradaven-; i pel que fa al meu pare mai l’havia entès massa, va haver-hi una època que el notava més fred i distant que mai, sense adonar-me que potser jo feia el mateix envers ell. Aquest any, doncs, he après a veure els dimecres des d’un altre punt de vista, i així també entendre què fa el pare quan jo no sóc a casa, com viu ell la vida, parlar-hi molt –al restaurant, al bar, a la cuina de casa, al cotxe, davant del mar... 

Hem tingut dimecres de platja, dimecres de feina a casa, dimecres de compres, dimecres a Igualada, dimecres a Manresa… I al final del dia, quan agafem el cotxe per tornar a casa des d’on sigui que hem anat, sento com una felicitat que m’ofega per dins i que em fa sentir més viva que mai. No és ben bé que m’agradin els dimecres, m’estimo els dimecres amb el pare i, ara per ara, seria l’última cosa de la que prescindiria si hagués de reduir el meu calendari setmanal.

Els dimecres amb el pare són aquell glop d’aigua que prens amb el cafè, per netejar-te la boca i poder tornar a assaborir-lo amb la mateixa intensitat que al principi.

Cap comentari: