Als miradors

Heu sentit mai el dolor del desengany? Del desencís? De veure la crua realitat. Se’t regira l’estómac i quan creus que vomitaràs resulta que en realitat l’únic que et surt de dins és ràbia, i tristesa: llàgrimes i crits. I, com si tota aquesta ràbia i aquesta tristesa fossin l’esquelet que et mantenien dret, al dissoldre’s amb les llàgrimes (corrosives com el mateix àcid sulfúric), et fons amb el terra, i sents que qualsevol pot passar-te per sobre i trepitjar-te.

Fa un temps vaig penjar una de les meves fotografies preferides, de les golfes de casa meva. No sé massa per què, a casa li diem els miradors (potser perquè només hi pugem a mirar), però en realitat abans era la fàbrica de paper del meu bon besavi. Fins ara era el meu santuari, no hi ha mai ningú, hi fa massa fred, hi ha massa finestres i cap vidre. Sempre que hi anava hi trobava coses interessants, el bust de fang del meu avi, inscrpcions de treballadors que van voler deixar la seva empremta al seu moment, antics decorats de les òperes que feien els meus avis…:

  Però un dia, potser amb una sobredosi de realitat o la gran falta de coherència i consciència que m’acompanya des de ja fa massa dies, m’adono que els miradors de Les Toeses només són aquestes cortines banyades de llum vermella quan surt el sol cada matí des de darrere el turó del cementiri de Sant Jeroni, només un cop al dia, només uns minuts; no és cap santuari, la resta del dia no és més que un cementiri de records bons o dolents plenes de pols i oblidats, que a algú li ha fet mandra endreçar per fer lloc a coses més boniques, més noves.

I quan he vist aquest gran desordre he volgut tancar els ulls “No m’agrada, és lleig, aparta la mirada abans que t’enverini la felicitat!”. Però no, resulta que pots tancar els ulls tants cops com vulguis però totes aquestes rampoines seguiran sent als miradors de Les Toeses i podrem cobrir-ho amb llençols blancs o guardar-ho classificat en caixes amagades i tancades sota candau, però seguiran sent allà, i un dia estaran tan podrides que ensorraran la casa.

Fa anys que la mare em diu “Hem d’endreçar els miradors. Un dia ens hi posarem tots, a l’estiu, i mentre uns feinegen els altres fan el dinar i reposen energies per quan els toqui llevar el torn als altres”. I van passant anys, i estius, i plors, i en comptes d’animar-nos a fer neteja, cada cop hi ha més forats a terra. Un dia, trepitjarem massa fort i ens ensorrarem amb el terra.

La vida és Ordre i Aventura, i ara m’he d’aventurar a posar ordre als miradors de Les Toeses, perquè no caigui la casa.