dimarts, 28 de desembre de 2010

Dedicatòries

P041110_18.37 Cada mes dedico el fons d’escriptori a una foto del meu arxiu. És una manera de pensar en allò o en aquells que et pensaves que havies oblidat; et trobes aquella imatge cada cop que obres l’ordinador o minimitzes una finestra. M’agrada fer-ho també amb els dies, dedicar dies a persones en concret, no només vol dir quedar amb elles, de vegades ni tan sols m’hi poso en contacte, tan sols vol dir pensar-hi, dedicar-hi una mica de la meva preocupació. Però en el fons només ho faig perquè és el que m’agradaria que fes algú amb mi. Tots ho voldríem, però ningú ho fa pels altres. De vegades no podem esperar res a canvi si no donem res, si no ens esforcem a demostrar que ens ho mereixem.

El que més m’agrada, però, és dedicar cafès. De vegades ni tan sols és un cafè, de vegades és una xocolata desfeta o una infusió o un suc de fruites, la qüestió és compartir alguna veguda amb algú amb qui poder parlar, per profunditzar en la relació, per conèixer millor l’altre, per recopil·lar més “material” per pensar aquell o aquella de tant en tant. 

De vegades és un suís amb el David, a la cafeteria nova del poble, després d’anar una estona amb bicicleta (per molt que tingui 9 anys, de vegades m’aporta molt més que adults amb qui no hi ha manera d’arrencar-los le sparaules…!), de vegades és un xocolata negra a la tassa a l’Ivori de Vilafranca amb l’Alba, posant-nos al dia de les últimes novetats emocionals de cadascuna, de vegades és un cafè sol i silenciós amb el pare, acompanyats cadascú del seu diari, i intercanviant notícies iròniques o absurdes (sovint de política). De vegades inclús són cafès sobtats, que surten d’un SMS escrit a últim moment, “Fem un cafè? a l’Aroma en 10 min?” i que no t’esperes per res, però que en canvi juguen molt a favor i s’allarguen hores i no troben mai el moment d’acabar-se. Sí, definitivament aquests últims són els millors, compensen aquells altres que busques des de fa temps i que no hi ha manera que arribin.

Però hi ha tardes que busques algú amb qui compartir el cafè i només trobes el portàtil i la cambrera. Crec que tot té una raó de ser, així que miro de no pensar en qui m’agradaria que s’assegués a l’altra banda de la taula, a qui m’agradaria dedicar el cafè o la xocolata que s’acosta en mans de la cambrera, i em concentro una mica en mi, que de vegades, de tant pensar en els altres, ens perdem a nosaltres mateixos.

Cap comentari: