dimecres, 29 de desembre de 2010

Quina enveja!

Els humans estem fets perquè no ens puguem morir fàcilment. Si ens poguéssim morir massa fàcilment la gent se suïcidaria més i això seria la fi de l'esforç. Si tinguéssim un interruptor o un botó, o què sé jo, un múscul del cos molt sensible que, només en préme'l ens moríssim, a part de que ens podrien matar amb una facilitat esgarrifosa, es moriria molta gent que en realitat l'únic que li passa és que no està en els seus millors dies.

Segur que la majoria hem pensat algun cop, passant-les molt putes, “M'agradaria ser mort”; hi ha qui arriba a pensar un “Vull matar-me!”, que és diferent, ja implica una mica més de violència. Hi ha qui va un pas més enllà i ho intenta però només acaba a l'hospital envoltat de metges que l'intenten salvar (i algun fins i tot pretén que recuperi les ganes de viure), que en realitat és l’únic que necessita, saber que hi ha algú que no vol que es mori; però només els que realment volen morir-se, els que realment els és igual que hi hagi un dos o mil estimats que no vulguin que es mori, ho aconsegueixen. L'ésser humà està perfectament dissenyat, està estudiat des del dia en què neix fins que mor, com una màquina de mecanismes abstractes i molt complexes, però en el fons un màquina. És la selecció natural el que fa que els que realment volen morir-se es morin i els que només passen un mal moment aconsegueixin trobar el camí per reincorporar-se a la felicitat fingida. No seria just que el cos humà no tingués la possibilitat de desconnectar-se abans d'espatllar-se, no? Quants electrodomèstics heu donat de baixa a casa vostra abans que es fessin malbé? O posem per exemple els mòbils. Jo ara m'estic a punt de canviar el mòbil tot i que fa dos anys que tinc un mòbil tàctil que em va de puta mare. I no se m'ha espatllat, senzillament el vull donar de baixa perquè ja ha donat el que havia de donar. És donar-li l’opció a una retirada digne, abans que tothom l’odiï perquè ja no funcioni. Jo recordo aquells mòbils que vaig retirar abans que em donéssin problemes que no pas aquells que em van deixar penjada sense poder comunicar-me durant dues setmanes.

Al contrari del que pensa la gent, no crec que els suïcides siguin uns covards; sí, d'acord, no volen seguir enfrontant-se a la vida i bla bla bla, però siguem sincers, quants de nosaltres ens hem arribat a encara a la mort sense tenir-li por? S'ha de ser d'allò més valent per anar a buscar aquell monstre que tothom evita, s'han de tenir les coses molt clares per prendre una decisió d'aquesta magnitud, una decisió que no té marxa enrere, la més definitiva, la màxima decisió “Vida o mort?”, quants de nosaltres voldríem poder decidir una cosa tan important? Segurament ho faríem en altres circumstàncies (quan ens descobreixen una malaltia terminal), i escullíriem una altra opció; però repeteixo, serien unes altres circumstàncies. També diuen que els suïcides són uns egoistes perquè només pensen en ells mateixos sense pensar com ho passaran els que es queden sense ell. Sincerament, creieu que algú que està tan segur de voler morir-se us hauria fet feliços en vida? No els hauríem acusat d'egoistes igualment en qualsevol altra situació? Que no lluiten per ser feliços, per exemple. Però tots som uns egoistes, però ho som per defecte, de nadons ja som egoistes i només pensem en mamar i mamar més, sense pensar si a la nostra mare li fan mal els mugrons de tan xucla'ls-hi. Una mica de comprensió, si us plau, l'única ambició real d'un suïcida és la de, per un moment -l'últim-, sentir que té el poder de decidir alguna cosa sobre la seva vida. I és clar que ens podem enfadar i no perdonar-lo ni després de enterrat o cremat, però a partir d’aquí serà el nostre problema, perquè serem nosaltres els que viurem enfadats, amb l’angoixa de l’amargor. No val la pena. Ni ens farà sentir millor ni farà que l’altre torni d’entre les cendres.

Sovint, si hem tingut a prop algun suïcida ens hem sentit ofesos o enfadats, però crec que no són més que excuses per dissimular la tristesa que ens fa pensar que una persona s’hagi pogut consumir abans que nosaltres. O potser és per amagar que de vegades nosaltres també ho voldríem fer però no tenim tant valor com per arribar fins al final –adonem-nos, llavors, que en realitat la mort no és el que volem, tan sols necessitem un descans (no és el mateix hibernar l’ordinador que apagar-lo).

La cançó d’avui és de Pau Riba, però m’agrada més la versió (i la veu) del Jaume Pla (que de vegades sembla deixar de ser Mazoni). Tots acabem lluint un cap ben blanc com la pedra, però de vegades els altres no ho veuen, potser els altres veuen el cap ben groc i ple de roselles, però la veritat és que el fred ja ha cobert la testa amb cabells blancs i fins, per dins la testa ja ha vist créixer l’herba, i els grans de blat, i ja els hi han segat, ja han passat totes les estacions, i si més no la testa segueix aguantant, però enmig del fred, i segueix plovent, però no hi creix més herba fresca ni flors, i més que una gerra, sembla un pessebre sec a l’agost.

[Ja em perdonareu si algú s’ha sentit ofès per alguna cosa que hagi dit, o pel tema que he tocat, o per si penseu que “em prenc masses llibertats a l’hora d’opinar de coses que no coneixo”]

Cap comentari: