dimarts, 20 de gener de 2009

PERSONATGES: Germans segons




Hauríeu de veure l'Estl·la cantant aquesta cançó... L'Estel·la té (quasi) 12 anys. És la germana del Gabriel, la inseparable millor amiga de l'Emma, la meva "germaneta adoptiva" preferida i de vegades encara se m'escapa dir-li Estel·leta. Té el gen Marigó, un gen màgic que no és ni x ni y ni tonteries d'aquestes, és únic dels Marigó i fa que quan t'hi acostes i els veus riure se t'encomani la felicitat encara que estiguis a les acaballes de la teva força. El gen Marigó és el millor antidepressiu que fins ara he descobert, i és qüestió de temps que els científics els agafin com a conillet d'índies per començar a fabricar pastilles amb aquesta recepta màgica. Sempre que em veu m'abraça, em toca les galtes i em diu "Quines galtes més suavetes, Gisela, em passaria tot el dia tocant-te les galtes...". I si estic per casa seva quan se'n va a dormir, sempre em ve a fer un petó de bona nit i em toca les galtes un últim cop. Però el millor és, sens dubte, quan riu. Té un riure tan preciós i sincer i agradable i... És que no es pot descriure amb paraules. Quan la veig riure, divertir-se i mirar-me amb una mena de dolçor encaramelada, penso "Que burra que sóc de vegades... I tu et pensaves que no hi havia res millor que la pluja?" I me la miro, somric i l'abraço i li dic rient tant com puc "Ai Estel·leta! Com t'estimo!" I ella es queda com estranyada, perquè no està acostumada a veure'm tant feliç...! Sempre que em pregunten quants germans tinc dic "Tres i un mig-germà". Però la veritat és que tinc la sort de comptar amb dos germans més, que potser no són de sang, però de vegades els noto més propers que els meus i tot! Jo els dic "els meus germans segons"... I, per tant, la Núria (la seva mare) és la meva segona mare. I es comporta com a tal eh? No us penséssiu que ho dic per dir. Quan jo era petita la mare treballava molt (ara també eh?) i ella sempre hi era quan jo no trobava la mare, sempre tenia un tros de fang per modelar, un full per dibuixar o pintar, un conte per llegir-me,... Jo tinc dues famílies, crec que és el millor regal que li poden fer a un a la vida, perquè això vol dir que sempre hi haurà algú disposat a ajudar-me, a abraçar-me, algú que em tiri una corda quan caic al pou (que hi caic sovint), encara que sigui amb un simple "Giselaaaa! Com estàs?", ells no es cansen mai de fer-me feliç...

1 comentari:

Jesús M. Tibau ha dit...

aquest gen s'hauria de comercialitzar.