Hi ha dies que és millor no despertar-se

Arribes a casa i estàs xop de cap a peus, intentes treure't la roba però no pots perquè la tens fastigosament enganxada al cos, i t'estàs gelant i és desesperant i et poses més nerviós del que ja estàs, però recordes allò que et va dir el psiquiatre l'últim cop que vas tenir visita, "respira profundament tres cops i pensa en alguna cosa ben bonica, que et tranquil·litzi". Respires profundament tres cops, quatre cinc, t'hiperventiles i et mareges, et vols asseure al sofà però no t'atreveixes perquè saps com quedarà icom la mare et renyarà. T'estires al terra i puges els peus --arrepenjats a la paret, que més llardosa ja no pot estar (saps que la mare et retreurà un altre cop que "a veure quan li fas una repintada, que aquí jo sóc l'única que treballa!")--. I penses en alguna cosa agradable... L'altre dia, que va nevar, va ser bonic, a veure si funciona... Visualitzes aquelles fotos que vas fer... Ho recordes més blanc del que va ser en realitat... ¿Què deu significar? ¿Què en diria el psiquiatre?


Quan et reanimes tens l'esperança que amb una dutxeta ben calentona recuperaràs la sensibilitat als peus i a les mans, però quan ja t'has tret tota la roba, t'has posat la música ben alta i engegues l'aixeta, no raja aigua calenta. El Guillem es deu haver dutxat abans d'anar a treballar. Doncs au, "mi gozo en un pozo" que diu sempre la mare. Et poses el pijama --que és l'únic que et queda net a l'armari-- i t'emboliques amb la manteta que t'han regalat per Reis.


I què fas? Perquè la tele no funciona i no tens prou forces per aguantar un llibre ara... Doncs t'enfonses al sofà, entre un munt de coixins i aquesta manteta que no deixaries mai perquè és peludeta i suau com un ós peluix, i decideixes que t'és igual tot i que ja es pot acabar el món avui, que tu no et mouràs del sofà. I et comences a endormiscar i pateixes perquè saps que si la mare et troba dormint a aquestes altes hores de la tarda s'enfadarà un altre cop i et tirarà la cavalleria per sobre perquè ella també vindrà cansada i amb el món sobre les espatlles. Però prou!, avui has decidit que tot t'és igual i tot t'és igual, fins i tot el pinxu, que et ve a demanar si li pots prepara una llesca amb fuet. Pobret, jo sé que no en tens cap culpa, David, de tenir una germana depresiva i irresponsable, però també tens el pare, tens un pare, David, encara que de vegades te n'oblidis, i avui la Gisela ha decidit que tot l'hi és igual i fa vaga de viure. Ell ja no sap com mirar-te i se'n va. No sap si plorar o si fer-te un petó. Però al final t'adorms i penses que avui, el pitjor que has fet, ha estat despertar-te i insultar el món amb la teva presència, i veus aquella foto en què l'Emma et mira com si encara t'estimés.