Llegiu-ho en català

Us han preguntat mai el vostre percentatge de felicitat? Sembla que les pomes de l'Apfelsaft del Lidl no tenen res a criticar.

Versió millorada

És el mateix vídeo (una mica millorat) que l'últim que vaig penjar, però en realitat no és més que una excusa perquè pogueu sentir la banda sonora de la meva infància. La Queto i el Teo eren dos germans (de 10 i 7 anys respectivament) mallorquins que cantaven quan el meu pare era petit (uf... als anys 40!). Quan tenia 4 anys obria el calaix dels discos, treia els quatre vinils de la Queta i el Teo i (amb moooolt de compte, com sempre em deia la mama) el posava al tocadiscos, abaixava l'agulla (m'hi vaig enrampar més d'un cop perquè sempre anava descalça) i canviava a 33 revolucions (perquè eren d'aquests vinils petitons). Em podia passar tot el matí i tota la tarda escoltant aquest parell. La millor és, sens dubte, la primera "Tijuana". Ma mare s'afartava de sentir-me cantar tot el dia aquesta cançó i em deia "A veure quan hi arribes d'una vegada, a Tijuana...!" Algú s'imagina una Gisela de quatre anys cantant i ballant swing???!! Jo tinc memòria selectiva.

Fa un temps el meu germà els va passar en format mp3 i ara tinc la sort de poder seguir escoltan-los allà on vagi i intentant desxifrar què diuen -perquè la meitat de les paraules no les entenc.

Fa dotze anys que a Tijuana jo me'n vaig, però encara no hi he arribat...

Començar dies de 48 hores

M'estic (mal)acostumant a no dormir de nit. La pluja en té la culpa (excuses que en diuen). Només plou de nit, i és clar, jo l'espero desperta.

Fa com un mes i mig que vaig acomiadar-me de la meva habitació li vaig dir "Escolta'm bé, si no ets capaç de ser res més que un simple armari de records, no em fas servei, que d'armaris ja en tinc molts, però jo vull tenir un lloc on poder dormir tranquil·la". Durant tres setmanes vaig alternar nits al sofà del menjador gran, amb nits al sofà del "menjadoret". Al menjador gran hi ha la tele i em quedava adormida tot mirant "Sin Rastro" (Without a Trace). Al menjadoret hi ha l'equip de música bo i em quedava adormida escoltant Rossini, Els Pets, Marc Parrot, o simplement la llista d'èxits de la ràdio... El Guillem em despertava pràcticament a patades dient "Nena, que no tens habitació o què, tu?" (és que pel Guillem jo no tinc nom, tan sols sóc una nena, i quan està inspirat, sóc una "nena subnormal").La mare se'n va cansar i em va dir que tornés a l'habitació,

Jo no volia tornar a la meva "estiadíssima" habitació, així que l'hi vaig cedir a l'Anna, que des que va venir a viure a casa dorm a l'habitació de l'ordinador i hi ha molt males vibracions, i ella és molt sensible a tot això del feng-shui... "Anna, et cedeixo la meva habitació, pots posar totes les teves coses als prestatges que t'he deixat buits i pots llegir tots els llibres i els contes que hi ha al prestatget de la paret". A l'Anna li farà més servei que a mi, ella necessita un lloc per poder està sola sense que ningú la molesti, on poder fer la feina de la universitat.

Així ja tinc excusa per no tornar-hi a entrar. Ara sóc jo qui dorm a l'habitació de l'ordinador (amb les males vibracions i el mal feng-shui), i el Guillem i el pare se n'aprofiten (la confiança fa fàstic) i s'estan a l'ordinador fins a quart de 4 o quarts 5, cosa que no podien fer quan hi dormia l'Anna. I mentrestant jo espero davant la televisió, seguint els partits de tennis del Nadal a Miami (avui ha perdut... Maleït Del Potro...), i quan s'acaben els partits, miro les reposicions del TVist i d'El Club, i quan s'acaben les reposicions, si encara no han deixat l'habitació lliure ja empalmo amb el "Cuní i la mare que el va parir", i quan sento que la mare ja es desperta per llevar els petits i nar a l'escola, jo m'amago sota la manta que em va regalar el pare per Reis i faig veure que dormo (tinc una por immensa que la mare sàpiga que no dormo a la nit, no sé ben bé per què...).

Suposo que podria dormir mentre el pare o el Guillem estant teclejant a l'ordinador, però sóc incapaç d'adormir-me plàcidament escoltant el cant gregorià que es posa el pare com a música de fons per treballar (em fa tenir malsons) ni tampoc crec que jo ni cap altre ésser humà sigui capaç d'adormir-se amb la música que escolta el Guillem (algú ha sentit mai a parlar del "Oi!"??? No en tinc cap mostra, però perquè us en feu a la idea és algu així com un tio que crida i cirda i crida intentant seguir un ritme marcat per alguna cosa que sembla un guitarra i una bateria i crida i crida tant enfadat que sembla que -més que parlar- vomiti. Pel que fa al contingut de les cançons, encara no he aconseguit mai desxifrar què intenten dir-me, però per molt que em diguin "Bona nit i dolços somnis", amb aquells crits no s'ho creu ningú). O sigui que diguem que tinc el ritme vital un xic alterat.

Estic destinada a fer vida nocturna... Anar a dormir a les 8 del matí, despertar-me a les 6 o 7 de la tarda i dinar a l'hora de sopar... I quan representa que tindré temps per anar a córrer??? Que això de córrer a les fosques és una mica suïcida...

La solució són els dies de 48 hores, és a dir, dormir un dia sí, un dia no. Cansa una mica, però per algú com jo, que no ha de fer res d'especial, no costa massa. O sigui que avui, en comptes de tancar l'ordinador i posar-me el pijama-i-cap-al-llit abans que es desperti la mare, tancaré l'ordinador, em dutxaré i faré veure que m'he despertat molt d'hora, ajudaré la mare amb els peques (que ja no ho són tant però són igual o més mandrosos a l'hora de despertar-se i vestir-se i esmorzar) i quan la furgoneta blanca hagi desaparegut al final del camí em posaré el davantal i faré un pa de pessic ben bo que no durarà més de mitja hora un cop hagin tornat tots de l'escola. (I avui el Gabriel torna de colònies, o sigui que hi haurà feina a escoltar...!). I així aquesta nit estaré tan morta i rendida que ja em direu qui és el llest que té insmoni... Digueu-me radical si voleu, però a mi l'homeopatia i les pastilletes de valeriana ja no em fan servei.

"Començar, és continuar un final", que diuen els nous Lax'n'Busto... Jo veig començar dies.

Màquines

Acabo de deixar un comentari al blog d'una amiga i per confirmar-lo he d'escriure un codi: RESISTE, em diu distorsionat. De vegades m'espanto de pensar que les màquines puguin arribar a saber què dir-nos i quan toca...

Com l'altre dia que estava guardant un escrit a la meva carpeta i em demana "Guardar a Gisela?". Sí, No, Cancelar... De vegades ho cancel·laria tot... No hi guardaria ni una maleïda lletra de cançó.

Un març calorós

Quan fa calor sortim a fer un vol amb bicicleta, sovint fins a Sant Quintí, i quan tornem estem tant acalorats que agafem la manguera (mànega?) i juguem a veure qui aguanta més sota el raig d'aigua freda...

I després d'una bona remullada no hi res com una bona calçotada al terrat de casa...! És aquí quan veus el pitjor de cadascú... Si t'enamores d'algú a una calçotada és un amor autèntic, perquè difícilment podràs veure aquella persona en situacions més indecents...

I millor no parlem dels "xeringassssssos" de nata que ens fotem quan la mare no ens veu... O de la coca-cola que bevem "a morro" quan CREIEM que no ens mira ningú...

PORTES DE LES TOESES: L'armari dels medicaments

L'armari dels medicaments és un forat a la paret amb dues portes i s'amaga sota l'escala. De nit, quan tothom dorm, de vegades l'obro, tan sols per olorar-lo. Fa una olor estranyament deliciosa, com dolça (pot()ser de medicaments...?!).

A l'armari dels medicaments hi trobes la cura dels teus mals: "Cerebrino Mandri", "Ibuprofeno 200mg granulado efervescente" i "Gelocatil" per migranyes (depèn del dia n'agafo un o un altre...), pastilles a base de valeriana i herbes vàries per dormir, tiretes, tisores, esparadrap, un maletí amb tot de potets d'aquells amb "boletes" (homepoatia, pels que no n'hagin pres mai), un escalfador per biberons, cremes solars de diferents graus (des del 15 fins al 40) i material per curar ferides. D'aquest en queda poc: gasses, benes, iode. No són més que capsetes buides.

Fa mitja hora he obert l'armari dels medicament buscant la cura als meus mals. Però hi ha ferides que no es curen amb iode i una bena. Innocent, no sabia que no es pot trobar cura a allò que no saps posar-hi nom.

PERSONATGES: El vent que s'emporta els núvols

El Miquel el vaig conèixer quan feia 3r d'ESO, era el meu professor de català. Però em sembla que en realitat no vaig començar a coneixe'l fins que no va deixar de ser el meu professor, a 4t d'ESO. De tant en tant li deixava llegir coses que escrivia, perquè me les revisés i me les corregís. No eren més que excuses per veure'l de tant en tant, per tenir algun motiu per robar-li el temps. Jo no lluito massa pel que vull, és un dels meus defectes, però crec que pel Miquel sí que he lluitat, des del dia que el vaig conèixer, que vaig pensar que me n'havia de fer amiga, que he fet tot el possible per ser ben a prop seu. La veritat és que no sé què li veia, perquè ara que el conec més veig que és força normal...! Però mira, m'agradava (i m'agrada) tenir-lo a prop, em fa sentir més segura (en castellà en diuen "sentirse arropado").

No és poca la feina del coordinador de segon cicle, però ell sempre tenia algun momentet per mi quan el món em queia a sobre, o si més no, un mail curt abans d'anar a dormir.

La primera cançó que em va enviar va ser una de la Marisa Monte, que és preciosa, Para Mais Ninguém, sens dubte, la millor que mai m'ha enviat, però no l'he trobat i he posat aquesta que em va enviar quan estava feta pols, a finals del curs passat, quan poques coses em semblaven boniques. Ara la trobo més bonica que mai.

Em cuida molt i jo li agraeixo mil vegades, però ell diu que no és res d'agrair, que ell ho fa perquè vol. Li demano perdó per haver plorat davant seu, però ell em diu que no m'he de disculpar de res, que perdó per no saber per què plores i no saber què fer perquè deixis de fer-ho.

I jo només espero que no es cansi de mi (perquè sovint em faig molt pesada) perquè encara tinc moltes coses per donar-li, moltes històries per explicar-li i moltes fotos i dibuixos per ensenyar-li. És el primer de llegir els meus contes, el primer de saber si estic fomuda i el primer de saber que torno a estar bé. Per ell he tingut la sort d'escoltar la Marisa Monte i la sort de tenir algú a qui explicar-ho tot.

El Miquel no ha vingut a Les Toeses i no crec que hi vingui mai perquè li queda força lluny de Gràcia i dels nens, però jo el considero part de mi, per tant, també forma part de Les Toeses. Ell és el vent que passa per Les Toeses i s'emporta els núvols que tapen el sol.

Piu piu canta o meu canarinho...

Premi

Doncs aquí va el premi-regal per la Patrícia, que és la primera en dir-me que és capaç d'aguantar el pollet del ous (mai millor dit) sense tornar-se boja!

I és que de vegades ens deixem enlluernar massa i no veiem res del nostre voltant, com si vulguéssim evitar els problemes ignorant-los... No perquè no els veiem no vol dir que no hi siguin... Va per tu, doncs, Patrícia (fes click sobre la foto).

No us compreu mai un pollet

A veure qui és el guapo que s'atrebeix a veure els dos vídeos sencers sense acabar boig, amb les orelles tapades o els altaveus desconnectats... Tot un repte eh? Doncs imagineu-vos què és tenir-lo a casa nit i dia i no poder desconnectar-lo!!!!!!!!!!!! És pitjor que els contes d'Edgar Alan Poe... L'altre dia em va saltar (volar?) al damunt i em va pessigar l'ull... Psicòpata... Acabarem tots amb els ulls rebentats, com a aquella pel·li "Pájaros", de Hitchcock (merci Núria!)...

Doncs això, queda obert el concurs, qui en sigui capaç que m'ho digui que li faré un regalet. I sigueu-me sincers, eh?!

Menjant-me el coco

Sembla el comecocos del caprabo, no? Sí, aquell que fa tanta i tanta ràbia perquè vols que es mengi ja d'una vegada les boletes... Sempre amb la boca oberta i res tu, que no les empassa mai... Quina força de voluntat...

Fa bona pinta eh el pastís? És que avui a la tarda m'he vingut la inspiració i mira... Pim pam pum bocadillo d'atún o pastís de maduixes, en aquest cas. Jo i els meus germans no no tenim massa força de voluntat, o sigui que ens menjarem boletes i pastís amb pocs minuts... Sí sí, deixar un pastís de maduixa sobre la taula de la cuina és com llençar un filet de carn a la gàbia dels lleons. Sí, els meus germans i jo som una colla de lleons afamats. És que la mare lleona fa dies que no va a caçar pels seus cadells...

És que a mi m'agrada molt cuinar i com que la setmana que ve faig un taller de cuina a l'Inter doncs he de practicar, i a casa estan de conillets d'índies, però encantats de la vida, no es queixen, no, que si gofres, creps, ous farcits, pastís de poma, de maduixa, galetes, cus-cús (aquí sí que hi ha hagut queixes... però no pas perquè no estés bo, sinó perquè ma germana és una tiquis-miquis i no li agrada ni el cus-cús ni el seitan)... Demà ja veurem què toca... A veure si la llum que entra per la finestra dels fogons m'inspira...
I després d'un bon dinar no hi ha res com una bona dormideta en família... Això de menjar cansa molt, i el meu catador oficial, el David, sempre queda esgotat...
Però al final sempre acabo les migdiades jo sola perquè el David està ansiós per anar a jugar a alguna cosa...

PERSONATGES: Better Together

L'Anna fa un temps que viu a casa nostra. Des de les vacances de Nadal, més o menys. No és ni la meva germana, ni la meva cosina, tieta ni cap altre parentiu. Tan sols és una noia que havia vingut a fer pràctiques a l'escola de la meva mare. No devia estar massa bé a casa seva, i els meus pares -que tenen un cor que no els cap pas al pit- li van dir que vingués a viure a casa nostra, fins que estés millor. De fet no sé què té, no sé perquè està malament a casa seva, ni perquè al principi de viure amb nosaltres no s'atrevia ni a agafar el cotxe. Tampoc goso preguntar-li, si m'ho vol explicar ja ho farà. Però és molt especial per mi. Totes les Annes que conec (o quasi totes) són persones molt especials per mi: L'Anna Vallès, l'Anna Marigó, l'Anna De las Heras, (l'Anna Espinach no la conec massa encara, però si és com el seu germà segur que ho és molt, d'especial),... Deu ser cosa del nom, que és un palíndrom i és bonic te'l miris com te'l miris.

Els primers dies plorava molt, l'Anna, amagada en algun racó de casa, i llegia, i parlava amb el meu pare, i tocava la guitarra, i li agradava escoltar el meu pare tocant l'arpa... De fet va arribar a casa en el pitjor moment, perquè jo també estava molt malament. Casa meva devia semblar un hospital psiquiàtric... I el meu pare el metge de torn. Ma mare la infermera i els meus germans les pastilles antidepresives. Compartíem alguna cosa: penes, dolor, plors, cadscuna al seu racó, però compartíem alguna cosa. Però ella sempre tenia un somriure per mi quan la mirava des de la porta del menjador.

I la nit de Reis es va poar a nevar, cap a la matinada, i va resultar que les dues estàvem despertes. Vam surtir al terrat i vam gaudir d'aquella pluja silenciosa, sense dir-nos una paraula. Va ser una nit molt especial per mi, potser per ella també. No era la neu el que la feia especial, era ella, estar al terrat, amb ella, en silenci, tranquil·les, no ho sé, potser només m'ho sembla a mi, però l'Anna té alguna cosa, molt endins molt endins, que ningú veu però tothom sent, i fa que quan estàs al seu costat tot és més senzill i bonic. És molt sensible, com una dent de lleó (angelets que n'hi diuen alguns), aquelles flors que si les bufes massa fort es desmonten i se les emporta el vent. Doncs l'Anna és com un angelet.

I ara totes dues estem millor i sempre riem quan estem juntes, quant sopem a la cuina, amb el pare o sense, quan donem el sopar al David, quan anem a veure l'hort, quan anem a donar menjar als conills i les gallines, quan escoltem música... Ella va ser qui em va deixar escoltar per primer cop el Jack Johnson, la primera cançó: Better Together, precisament. Sí, "it's always better when we're together". Sempre serà la millor cançó per mi. I a l'Anna Espinach també li agrada molt, em va dir (escriure) un dia. Deu ser una cançó d'Annes.

L'altre dia em va venir a veure la Roser a casa i li vaig presentar l'Anna. Va ser com una supernova, però dins de casa meva. De debò, quan les vaig veure juntes vaig creure "haver vist la llum". Sempre les havia vist i estimat (molt) per separat, però ara que les he vist juntes em sembla que me n'he enamorat...

Que bonica que és l'Anna... No és ni maca, ni guapa, és bonica, que és una paraula dolça i delicada. Com ella.

Aprendre malgrat l'escola

"Educació és el que queda quan has oblidat tot el que t'havien ensenyat a l'escola", que deia Albert Einstein... "Aprenem malgrat l'escola", segons Celestine Freinet... Jo ara estic començant a aprendre què és això de divertir-se... I ara el meu professor no és ni el Ricard, ni el Miquel Arnal, ni el Carles Espinach, ni tan sols l'Anna Ruíz, és el David, que és el que hi entén més de pallassades...

Dels núvols no es baixa, dels núvols es cau!

[Com que no he trobat la cançó del Marc Parrot "Als núvols" ni al YouTube ni al GoEar, m'he hagut d'espavilar pel meu compte i fer-ne un vídeo jo mateixa...]

Avui m'he despertat i... Desgràcia: JA NO QUEDAVA NUTELLA. Oh! He regirat tot el rebost a veure si en trobava algun pot amagat entre capses de llauna i bosses de cereals a mig acabar. Però res, que no quedava res més que aquella Nocilla de color blanc tant fastigosa que em pica al coll. Doncs abans que m'agafés un atac de pànic he agafat la bicicleta del Gabriel (començo a plantejar-me la possibilitat de comprar-me'n una...) i me n'he anat al poble (a Sant Pere) a comprar tres pots de Nutella a Can Gallego, perquè no vull tornar a trobar-me amb aquesta situació mai més...

Doncs ara que anava a fer el dinar m'he adonat que no hi ha res a la nevera. Si estigués de bon humor hauria agafat la bicileta del Gabriel un altre cop i hauria tornat a baixar al poble, a comprar carbassó, tomàquets, pebrot i alguna pastanaga per posar amb l'arròs, però avui ja hi he baixat un cop, estic costipada i tinc tres pots de Nutella a punt per encetar (com m'agrada encetar els pots de Nutella...!) i un pa de pagès de quilo que no ha tocat ningú, encara. O sigui que avui...:
ENTRANT --> Canapès de Nutella
PRIMER PLAT--> Llesca de pa amb Nutella
SEGON PLAT --> Carpaccio de massa de pa amb cobertura de crema de cacau i avellanes
POSTRES --> torradetes de Santa Nutella sense torrar.

Vet aquí la gran cuinera de Les Toeses... És que cuinar per un sol és molt trist i avorrit... "Què t'ha quedat bo Gisela?", "Oi sí, Gisela, t'ha quedat boníssim, ets una gran cuinera...!" No m'omple, què voleu que us digui...

És que avui estic "als núvols amb el temps i una canya, i puc esperar que es moguin les muntanyes somiant truites i mirant les mussaranyes, mentre a baix cau pedregada..." A veure quan m'adonaré que "dels núvols no es baixa, que dels núvols es cau"....!

PERSONATGES: El Meu Príncep Blau

Ara serà qüestió d'ensenyar-li a tocar el piano. L'únic defecte que té és que m'ho deixa tot ple de pèls (però això hi ha alguns homes que també ho fan i no són tan "monus" com el meu...!)

¿Què? ...no vaig demanar pas que fós humà...

Buscant l'impossible

Els divendres, de 7 a 9 del vespre vaig al Zig Zag. Representa que és un centre d'arts plàstiques, però jo crec que és un local on la gent es troba, xerra, "esnifa" bernís durant 2 hores (i, per tant, riu moooolt) i, de passada, fa treballs de plàstica. Jo ja m'he fet dues casetes, un castell, un cistell pel pa, tres miralls, mooooooooooooooltes capsetes... uf, moltíssimes coses --i útils...! És millor que l'IKEA, perquè sempre hi ha algú que t'explica què has de fer, i en català eh? No pas en suec.

Les mosses del divendres som un bon grup --més que res perquè els divendres, la gent està de bon humor--, la majoria són professores d'infantil o primària i tenen el doble d'anys que jo o més --n'hi ha alguna de més joveneta, que no se m'enfadin ara...--. Ara fa un temps que ens hem solidaritzat amb la Lourdes i hem decidit buscar-li un nòvio ben guapo i ben ric --ja posats a demanar...-- i, si pot ser, tan perfeccionista com ella (no suporta sortir de la ralleta, i això que treballa amb nens de 4 o 5 anys...), que ja va cap als 41 i els únics nens que té són els de P5.

Doncs a veure si amb tanta solidaritat en cau algun per mi, que ara tinc molt temps lliure per escriure-li cartes d'amor apassionants i sense faltes d'ortografia... Algú s'ofereix? Absetnir-se gelosos paranoics i estrangers que et trenquen el cor quan se'n tornen a la seva pàtria estimada... Ja he patit prou...

I ja posats a demanar que li agradi tocar el piano, escoltar Jack Johnson, Marisa Monte, Marc Parrot, Nora Johnes o que simplement no ho els critiqui. I que no tingui vertigen (seria un greu problema, llavors, si li demanés que pugés amb mi a la teulada o a la cabana de l'arbre). I que no li agradin els Sugus (només faltaria que se m'els mengés tots...!). I que no li agradi rentar els plats (vet aquí una de les meves passions...). I... I... I... i... Bé, em sembla que si segueixo no en trobaré pas mai...

Ara que estic mort

Porto uns quants dies amb febre i mal de coll. Vaig resistir la grip de la mare, la dels germans, la dels no tant germans i hora i mitja a tres sota zero a la Selva Negra alemanya, però ha sigut tornar a la meva terra estimada i caure com una mosca a les mans dels virus i els microbis.

Us volia posar una cançó del Marc Parrot que m'agrada molt que es diu "Ara que estic mort", però no la trobo i us deixo només amb la lletra, d'acord? És que quan tinc febre m'agrada anar al cel, amb els angelets i vigilar tothom des dels estels... No, és que quan penso "febre" em ve al cap "angelet" perquè quan, de petita, tenia febre, la mare em deixava dormir al seu llit tot el matí, i davant del llit hi havia un pòster amb aquells angelets petits de Raphael... Coses que té la ment. Com allò que et diuen una paraula i tu has de dir el que et suggereix, doncs a mi em diuen "febre" i jo dic "angelet".

ARA QUE ESTIC MORT
Ara que estic mort
i el meu cor no sent res,
el meu esperit
jeu tranquil al llit.

Ara que estic mort
i tinc el cap ben buit,
ja estic preparat
per veure la llum

Ara aniré al cel
amb els angelets
i us vigilaré des dels estels

Ara que estic mort,
ja no he de patir,
per fi sóc diví,
ja puc creure en mi.

Ara que estic mort
i no tinc res en joc
em prenc la vida
més a poc a poc.

Ara aniré al cel
amb els angelets
i us vigilaré des dels estels...

Patinatge sobre gel

A Alemanya lu que passa és que un va caminant tranquil·lament pels camins i caminets del bosc i a la que et despistes... Zaska! Bassal congelat!

Qui ha dit que per patinar sobre gel es necessiten patins?

Dolßa alemanya...

Ja porto uns dies atipant-me de brezels i pa amb mantega. Em sembla qu aquesta setmana m'he engreixat tot el que he perdut aquest últim any...! Si veieu una bola amb potes rodolant per Barcelona o Vilafranca, senyal que he decidit tornar, em podeu saludar. No us mossegaria ni que pugués.

A més, com que aquí no trobo sugus, m'he enganxat a aquestes pastilletes de taronja TIC-TAC, que són maleidament bones i barates.

Ahir em vaig passar tota la nit posant coses i més coses a lloc. Tinc uns amics que s'han canviat de casa i ho tenen tot en caixes i jo els he ajudat una mica bastant molt tirant cap "els ho he muntat tot jo". És que a mi sempre m'ha agradat molt això de muntar coses... De petita tenia una caseta d'aqustes de nines i em passava el dia posant i canviant de lloc tots els mobles. Doncs això de les mudances és una mica com un joc, per mi, també, i com que mai he canviat de casa (per sort meva) doncs encara em fa més il.lusió.

Un dia he d'escriure un conte que es digui "La nena que dibuixava cases". Encara a no sé ben bé de què aniria, però en tinc ganes... del que etic segura és que a la història no hi hauria cap nena que dibuixés cases.

Jo em vull quedar tot un mes aquí, i treballar amb fusta, i amb pedra, i pasejar pel Neckar Park de Stuttgart i passar bones estones asseguda en algun banc i passant fred... Vull aprendre bé la llengua i dir alguna cosa més que Ich Weiß es nicht, o Ich Sreche nicht Deutsch (amb això pots anar on vulguis), o Ich will es nicht. Vull saber dir alguna frase que tingui més de cinc paraules... Però res, que no em deixen quedar, que primer he de tornar a casa i després ja veurem què faig... De fet, el César té la forßa suficient com per fer-me quedar a Catalunya si m'ho demana... Però sembla que les coses a casa meva ara no estan massa bé i jo sóc forßa cobarda i m'agrada fugir corrents a congelar-me al nord.

A Les Toeses sempre és diumenge

Fa uns dies, a la nostra terrassuqui vam muntar una fiestuqui super xupi guai. Traducció: diumenge abans de marxar a Alemanya vam anar a dinar a la nostra cabana de l'arbre.

És que els nens de Les Toeses som l'alegria de la vida...

P.S: Les imatges no són gaire bones per culpa d'un petit fallu tècnic que vaig tenir amb el mòbil... Disculpin les molèsties...