Peter Pan

http://www.youtube.com/watch?v=7KLWdVqXnWI

Pel Gabriel i pel Miquel --blau-- (tot i que suposo que no li agrada aquesta música).

Dissabte a la carta

Dissabte a la tarda. Hivern. A fora tot és fosc i plou i no tens cap plan pel cap de setmana. L'avorriment, de vegades, ens porta a fer unes coses... Quan el David s'engresca no hi ha qui l'aturi, i ens arrossega a tots, cosa que li agraeixo, perquè ja necessitava una bona dosi d'humor... I crec que ell necessitava veure riure un altre cop sa germana...

Hem començat posant unes ulleres de sol a la pinya que ha comprat la mare al mercat, avui al matí, i hem acabat fent-li de tot menys menjar-nos-la...!

I després un bon berenar, clar que sí! M'han fet posar de bon humor i això em fa sortir la meva vena pastissera.

-Primer plat: TORRADETES DE SANTA TERESA (ja sé que es mengen a la tardor, i que quasi som a l'hivern, però em venien de gust...)

INGREDIENTS:

*pa del dia abans
*un parell d'ous (ejem... de gallina, no pensem malament...)
*llet
*sucre

-Per picar: Galetetes de xocolata

INGREDIENTS:

*No ho vull ni saber perquè són de la Nestlé i "a ojos que no ven, corazón que no siente"...

-Postres: Pastís de plàtan i nous

INGREDIENTS

*plàtan
*nous
*farina
*mantega
*sucre
*llevat
*ous
*una mica de vainilla








-Beguda: Suc de maracujà (s'escriu així?)

CORTESIA DE LA MARE

INGREDIENTS

*D'aquest també prefereixo estalviar-me de mirar-ho... Suposo que té una base de maracujà...









Disabte a la carta... Jo us dono la recepta i que cadascú l'adapti segons les seves necesistats/capacitats. IMPORTANT: NO HO FEU SENSE LA SUPERVISIÓ D'UN MENOR DE 8 ANYS (que són els que hi entenen més de putineries i diversió).

Una bogeria sense cap ni peus

Dimecres em vaig disfressar de Gina...

Has vist mai el mar enfadat? Repicant ona contra ona, morint-se de ràbia vora els teus peus, a la sorra? Digues, ¿has vist mai morir els teus mals quan una onada t'engoleix?

Jo sí. Jo he fet més que tot això, jo he sigut això. He sigut la onada que s'enfada, he sigut la ràbia que mor a la sorra, jo he mort i esclatat en mil trossets cridant al mar. Sí, cridant fins a esgotar la veu, cridant tot allò que em feia tenir mal de panxa.

Has fet mai alguna bogeria? Digues, has fet mai alguna bogeria? Però una bogeria de les de debò, una bogeria sense cap ni peus ni forma que s'hi assembli i que et fa sentir el rei del món?

Jo he deixat caure l'estilogràfica sobre la sorra (freda), tacada amb restes de tinta del color de la sang. Jo m'he endinsat al mar vestida només de pors i de mals. I jo m'hi he volgut quedar, perquè al mar, a l'hivern, s'hi està calent. Però jo n'he sortit, despullada de mals i de pors, ja només amb un vestit de mar que encara avui m'embolcalla, que encara avui no he gosat treure'm.

Jo he recollit l'estilogràfica, ja enterrada a la sorra freda, l'he netejat amb aigua de mar, i des de llavors que ja no hi queden restes de tinta del color de la sang, ni pors ni mals, i la tinta que en raja és clara i salada, com l'aigua de mar, i escriu paraules clares i salades, com l'aigua de mar.

Jo he fet una bogeria sense cap ni peus ni forma que s'hi assembli.

Jo he mort a la platja quan l'última onada m'ha pres l'ànima. I ara torno a ser un full en blanc, a punt perquè algú estreni estilogràfica i hi dibuixi o hi escrigui alguna cosa ben bonica, gens semblant al que hi havia abans.

Jo m'he estirat a la sorra després d'haver-me enfrontat a un exèrcit d'onades, després d'haver sigut mil vegades arrossegada mar endins i mil vegades escopida, altre cop, a la sorra. Jo m'he arraulit damunt la sorra de la platja, taralejant una cançó de bressol a les petxines més petites, a cau d'orella, deixant que l'aire fred --gelat-- del 10 de desembre m'eixugués l'última gota de ràbia, fins que tan sols m'ha cobert una roba fina, teixida amb grans de sorra i sal --i sol--.

Dimecres, a la platja, vaig trobar les paraules que havia perdut, vaig escriure això en una llibreta que sempre porto a la motxilla, a primera fila davant les onades, feien por. M'hi vaig acostar i se'm va posar la pell de gallina --potser pel fred--, era com si m'escupissin les paraules a la cara... Quan vaig tornar a casa vaig adonar-me que hi havia alguna cosa que s'havia quedat allà a la platja... El mar em va tornar les paraules que havia perdut a canvi d'alguna cosa molt important --encara no sé què és--. En realitat no em va tornar res, tan sols va ser un miserable canvi.

Homenatge a Murphy i la mare que el va parir

L'altre dia, l'Anna Espinach feia una llista de coses trencades. A casa meva, fa un bon temps que estem igual.

El setembre, el meu pare va aprofitar que jo marxava un parell de setmanes a Alemanya per intentar arreglar el terra de la meva habitació (que també és el sostre del menjador), perquè sinó, ja fa temps que li hauria dit al Gabriel que agafés el monopatí, que "a la meva habitació hi ha una 'half' que fot 2 metrus". Doncs ja fa tres mesos i encara ens estem menjant pols i runa cada dia a l'hora de dinar.

A l'octubre, la setmana que venen els cosins d'Alemanya --que és la setmana que hi ha més roba per rentar--, se'ns espatlla la rentadora, que ja tenia uns 20 anys i que ja ha rentat tot tipus de coses (des de carteres plenes de diners que el Guillem es deixava dins les butxaques dels pantalons fins a pipes de silicona que el David amagava entre calçotets i mitjons al cistell de la roba bruta). Doncs au, dues setmanes fins que algú es digna a trucar al tècnic de la Miele, que ve al de dues setmanes més per cobrar-nos 40€ i dir-nos que ha fallat una peça que costa més que una rentadora nova. No tenim diners ni per la peça ni per una rentadora nova. Tres setmanes més rentant la roba a casa dels veïns. I quan ja començava a acostumar-me a fer la mateixa olor que el Gabriel i l'Estel·la, una amics ens diuen que ens donen una rentadora. L'anem a buscar a la Cerdanya i un com l'instal·lem a casa... Està espatllada, i la reparació d'aquesta costa encara més que la de l'anterior. Què aconseguim? Doncs dues rentadores espatllades (com si ocupessin poc espai...!).

A principis de novembre s'espatlla la cisterna del vàter de dalt, que perd aigua i dóna la fastigosa casualitat que està just a sobre del rebost i mentre talles el pa vas notant com et cau una gota cada deu segons (que si no fós perquè tens la seguretat que dins de casa no hi ha coloms, pensaries que és una cagada d'ocell, per la força amb què et cau sobre el cap). Dues setmanes ben bones fotent-te de morros per les escales, a les fosques, a les 4 de la matinada per anar a fer un riu al pis de baix.

I la setmana passada s'espatlla l'escalfador de la cuina. I és clar, la reparació ha de tenir lloc a les hores de més activitat a la cuina... Tots menjant a peu dret durant dos dies, mentre sentim trepants, cops de martell, i de tant en tant un "Me cagu'n Déu!" del pare, perquè s'ha equivocat en collar no sé quin cargol i ara es baralla amb el xorro d'aigua que l'apunta a la cara. I quan ens pensàvem que ja estava tot solucionat, resulta que l'escalfador que hi ha posat per substituir el vell també està espatllat. Au, dos dies més de feina. No pregunteu com ha acabat...

I ahir, a les quatre de la matinada, quan ja contava unes dues-centes cinquanta ambdominals, vaig poder saludar el meu nou company d'habitació, un ratolí que s'ha intal·lat a la caixa de cartró on hi vaig tenir el Josep Anton (el meu conill), on encara hi ha palla i potser, fins i tot, alguna resta de pinso. Em vaig cagar en tot i --després de menjar-me un sugus de pinya-- vaig posar-me Il Barbiere di Seviglia per acabar les tres-centes abdominals i esperar a veure si així m'adormia.

Aquí s'acaba (finalment i per sort!) la meva llista de coses trencades, llistes enllaçades, com versos... (oi Ricard?)

Les Toeses em cau a sobre...

Quan les onades se t'emporten

Les onades ja s'ho han empassat tot, ja no queda ni rastre de les petjades. Ja no queda rastre de la Gisela. Potser ja no tornarà, o potser tornarà d'aquí molt temps, i llavors haurà canviat tant que ja ningú la reconeixarà.

La Gisela s'està mal acostumant a parlar en tercera persona, quan escriu, culpa del seu altre blog. De vegades es confon amb Gina. La Gisela ja no sap qui és, ni si hi és. Fa dies que té la sensació que és més Gina que Gisela. Gisela és Gina? Gina és Gisela? Tanta ge la mareja. Com les onades, que avui s'emporten tant a l'una com a l'altra, i no deixen rastre d'elles a la platja. Tan sols un parell de vambes, amb uns mitjons entaforats a dins, que s'estaràn allà fins que una onada ben gran se les acabi d'emportar, i llavors ja segur que ningú recordarà ni Gina ni Gisela. Ni una vamba ni l'altra.

Avui, Gisela --o el que queda d'ella--, té ganes de plorar fins a buidar-se, per començar de nou. però no ho aconsegueix. Necessita temps. O potser el que necessita Gisela és que algú l'abraci ben fort per tornar a sentir aquella escalfor a la panxa que tant li agrada. Perquè avui Gisela té por que li arrenquin l'ànima.

Quan tot es perd

Dijous em vaig auto-regalar una entrada al teatre, com a regal d'aniversari. Vaig anar al Goya, a veure Els nois d'història, us la recomano. Jo vaig passar una molt bona estona, em va recordar molt El club dels poetes morts. Avui he tornat a recordar aquesta pel·lícula, però unes altres escenes.

Avui no tinc ganes d'escriure, ni de fer una ressenya de l'obra per pujar nota a català, ni d'anar al cinema, ni d'imaginar-me el dia que em moriré, ni de tirar-me al sofà tota la tarda sense fer res, prefereixo tirar-me al llit, tot el cap de setmana, sense fer res.

Una pedra al riu

Fa dies que no escric a aquest blog. La veritat, fa dies que no veig la Gisela enlloc. Deu haver marxat a descansar uns dies en algun racó del meu cap.

Aquesta és l'Emma, ma germana. De vegades crec que és com un estel, que brilla perquè té llum pròpia, i jo sóc la lluna, que només es veu quan hi reflecteix la llum del sol. M'agradaria dir moltes coses de l'Emma perquè me l'estimo molt, però em sembla que no tinc ni el valor ni la força suficient per fer-ho avui.

De vegades em perdo, segueixo un rierol, d'aigües tèrboles, fangoses. Camino riu avall sense saber on vaig ni perquè, simplemnt seguixo les formes de l'aigua saltant pedres, sense poder aixecar el cap i veure que hi ha món una mica més amunt. I llavors veig una pedra rodona, llisa, bonica, com l'Emma. I m'ajupo a agafar-la, la netejo, la poso allà on toca el sol, que és on ha de ser.

Amb l'Emma no ens portem massa bé perquè som massa diferents, ella és Romaní per fora i De las Heras per dins, jo al contrari. A mi em costa molt estar al seu costat i no recriminar-li que no ha endreçat l'habitació o que no ha recollit les pells de mandarina que hi ha al costat del sofà, i estic segura que a ella tampoc li agrada que li faci de mare, perquè ja en té prou amb una. Per això prefereixo mantenir-me a una certa distància d'ella, per no fer-li mal, perquè m'agrada veure com creix i, ostres tu, que ja té 12 anys! Qua no m'ho puc creure, que fa 4 dies que era jo qui tenia 12 anys!

M'agrada pensar que en aquesta foto s'ajup, ella també, per agafar un pedra rodona, llisa, i que un dia se la treurà de la butxaca i pensarà amb mi. Però tan sols és el que m'agrada pensar, la història que he posat a aquesta foto, perquè jo trec la història que s'amaga dins les fotos, encara que no en tinguin --llavors me la invento--...

Tornaran les petjades?

Quan arribo a la platja em trec les vambes i els mitjons i el primer que faig --sé que és una estupidesa i que no té cap mena de sentit-- és dibuixar un cercle amb els peus. Llavors m'assec a dins el cercle i miro el mar durant una bona estona, tanta estona que oblido l'hora que és i que he de dinar. Quan me'n canso, m'arramango els pantalons i m'acosto a l'aigua. Sempre acabo xopa fins més amunt dels genolls...

M'agrada molt quan les onades es retiren i damunt la sorra queda aquella espuma com de cervesa, i se t'enterren els peus i veus que les onades t'han portat un regalet en forma de petxina, que si no t'afanyes a recullir-lo ja l'has vist prou, perquè ve una onada més gran i se te l'enduu mar endins altre cop, ofesa perquè no li has acceptat.

Tinc temps de pensar moltes coses, tantes com onades veig fracassar en l'intent d'arribar a mullar les meves sabates, a dos metres de l'aigua. Penso en l'Alfonsisna Storni. En la cançó. La canto. Cada cop que ho faig l'entenc una mica més (a l'Alfonsina i a la cançó). Jo sé quina angoixa la va acompanyar, quin dolor va silenciar, jo sé quins poemes nous va anar a buscar al fons del mar, jo sé per què va preferir anar a jugar amb els habitants del fons del mar, jo sé per què no va voler que les seves petjades tornessin per allà on havien vingut.

Vaig mirar enrere i vaig pensar "I tu, Gisela, què prefereixes? ¿Que les teves petjades es perdin amb les onades que aviat s'ho enduran tot o tornar a la sorra, deixar-te d'històries poètiques i tirar platja avall per agafar un tren de tornada a casa?" Vaig agafar un petxina que l'Alfonsina em va enviar des d'allà on fos que estava jugant amb els cavallets marins, i me la vaig posar a la butxaca.

De las Heras a Les Toeses

Aquest diumenge trobada De las Heras a Les Toeses. Un cacau, gent amunt i avall per tota la casa (que sembla reduïr-se a la meitat, oportunament, en dies com aquest), nens cridant i corrent per fora, ... Buf! Però a mi m'agrada veure que som capaços de quedar tots un cop a l'any per veure'ns i parlar de com va el curs. Al pobre Bernat millor no li pregunteu... Ha començat el batxillerat científic i no ha aprovat un sol examen de ciències des que ha començat... Està en plena crisi existencial "Qui sóc? On vaig? Què faig?... La Laia, que té un any i un dia més que jo, és la celebritat de la família: és guapíssima i s'està treient el batxillerat científic la mar de bé, segueix el camí del seu pare, el Xevi, que és químic i vicerector (segons el meu germà petit "velocirraptor") de la Politècnica de Catalunya, a Manresa, un peix gros, vaja, però un tros de pa. Però som bastants cosins i no us parlaré pas de tots ara. El cas és que en dies com aquest hi ha molt de rebombori i sembla que m'okupin la meva estimadíssima casa, i llavors ja no és meva, sinó seva.

Jo ja no sabia on amagar-me per estar una mica tranquil·la i poder llegir en pau "Ningú ha escombrat les fulles", així que, en acabat de dinar, agafo la bici i me'n vaig a buscar el César, que aquest cap de setmana ha sortit de permís i tinc ganes de veure'l. Quan ens trobem li agafo el barret i me'l poso (m'encanta el seu barret) i ell es posa el meu gorro (que és nou). Tornem a casa meva caminant pels camins i sabeu què ens trobem? Doncs una porqueta, sí sí, una porqueta, la mar de bonica i fastigosa, amb uns pèls que semblen filferros, negra, petita i babosa. Moníssima. L'amo no triga a aparèixer i ens pregunta (ens suplica!) si no en voldríem una de petita. Jo li dic que amb la cabra, les gallines i els conills ja en tenim prou, que aviat semblarem el Zoo d'en Pitus, a casa meva.

Quan arribem a casa, truquem l'Anna Vallès i ens passa a veure. Un bon regal de diumenge a la tarda. Ella està contentíssima de veure el César, ja fe ben bé tres mesos que l'únic que en sap és el que jo li explico de tant en tant... Entre tants petons, abraçades i mirades i silencis em sento que sobro... Me'n vaig a molestar el Gabriel. L'Anna ha de marxar ràpid, ha estat una visita fugaç. Hola i adéu. M'agrada mirar com s'allunya el cotxe pel camí, fent polseguera darrere seu. Podria ser l'últim cop que la veiés? Per si de cas, en guardo bé les últimes paraules que m'ha dedicat i recordo aquell somriure tan agradable que té ella...

El César i jo tenim tota la tarda per davant, però no tenim ganes de copartir-la amb ningú més (egosites), tenim ganes d'estar tranquils i veure com passen aquestes últimes hores que passa a Sant Pere abans de tornar a l'hospital. Pugem a la teulada, sí, perquè allà ningú ens veu ni ens molesta i és tot més bonic i fàcil. M'agradaria fer-li un petó, un abraçada i dir-li "Au, marxem, ara que no ens veuen, marxem ben lluny i que no ens pugui trobar ningú". Que fàcil és parlar... Però el silenci és el millor per comunicar-nos entre ell i jo, o sigui que no diem res, tan sols mirem com va caient el sol des del punt més alt i més a la punta de la immensa teulada de casa meva, com dos gats sense casa. Sí, això sí que és un diumenge a la tarda com Déu mana...

El meu petit tresor-humà

El Gabriel és un gran pianista. No ho dic perquè sigui amic meu, no ho dic perquè ho diu tothom, ho dic perquè és veritat, sé que arribarà lluny, perquè porta el talent a la sang. Ja de petit deien que debia ser un superdotat de la música, perquè aprenia amb una facilitat sorprenent, però com més creix més me n'adono, jo. L'altre dia estava assajant i jo me l'escoltava atentament, perquè no hi ha res que m'agradi més que asseure'm a aquell tamboret alt que té a l'habitació del piano i veure com fa ballar els dits sobre les tecles. És genial. Doncs ahir, mentre me'l mirava, em vaig adonar que no seguia la partitura i li vaig preguntar si ja se la sabia de memòria. Em va dir "No, si ara no estava tocant res, improvisava. És que de vegades m'agrada tocar per tocar, sense haver de seguir cap partitura, simplement perquè sona bé, perquè m'agrada. Toco coses que no tenen principi ni final, simplement estan dins el meu cap en aquell precís moment. Normalment, l'endemà ja ni me'n recordo, però llavors toco alguna cosa que encara m'agrada més".
Si això no és un geni ja em direu què és... L'hauríeu d'haver sentit tocar, fa sentir coses, coses que no fan sentir altres cançons que toca llegint la partitura. Quan s'hi posa queda tan absorbit que sembla un altre.

De vegades pot semblar una mica superficial, que no es fixa en res, que no pensa en els altres, però jo sé que no és veritat, que només és un escut per sobreviure als 14 anys.

Jo sé que la gent canvia segons el moment, segons la gent, sobretot quan es fa fosc: el Gabriel, de dia, sembla normal i tot, com qualsevol altre noi de la seva edat, que li agrada anar amb monopatí, jugar a bàsquet (li encanta!), fer emprenyar sa germana (l'Estel·la, un dia també us n'he de parlar)... Però quan ens quedem a dormir junts, treu tota la llum que porta dins. Passem hores i hores parlant, fins que ja no podem suportar el pes de les parpelles, a les fosques, i això canvia moltes coses, perquè no veus la cara de l'altre i t'atraveixes a dir-li moltes coses que, si no tinguéssis aquesta protecció, no les diries. Doncs m'explica coses molt boniques, coses que li agraden, o que el preocupen, em pregunta coses de mi, sobre què penso, què he sentit,... De vegades em fa unes preguntes una mica comprometedores (comença dient "Gisela, et puc fer una pregunta?", i jo ja tremolo: "Ui, a veure amb què em surts tu ara..."), però em fa sentir bé, important, i m'agrada pensar que puc comptar amb aquest Gabriel de tant en tant.

L'Anna Vallès una vegada em va dir que jo era un tresor, però no un tresor-de-pedres-precioses-i-coses-així, sinó un tresor-humà. Potser exagerava un mica... Jo he he trobat el meu.

PERSONATGES: Caigut del cel

Fa un temps, el Guillem em deia que un dia, quan jo dormís, agafaria aquesta foto i la cremaria... Que burro... si segur que li agrada tan com a mi... Per si de cas la vaig guardar a un calaixet, junt amb un bitllet de mil pessetes (m'amagava els diners per tota la casa perquè així més endavant me'ls anava trobant, si no me'ls havia agafat algú abans, és clar. Però quan me'ls trobava em feia molta il·lusió...). Aquell calaix devia fer un segle que no l'obria ningú! Quan avui he vist el bitllet, el primer que he fet ha estat olorar-lo (eh quines coses més estranyes que faig jo?!), i encara feia olor de quan jo era petita! Genial tu... No sabeu quina il·lusió fa això...

Aquí jo era la princeseta de la mare, (fins fa poc encara m'ho deia, però ara ja no, perquè es pensa que em fa vergonya... El que em fa vergonya és dir-li que m'encantaria que seguís dient-m'ho...), i tot i que només veieu dos nens (preciosos com dos angelets) en realitat n'hi ha tres, però l'Emma encara està a la panxa de la mare (a l'esquerra de la foto). Un dia us parlaré de l'Emma. Però avui toca el Guillem (espero que no es passegi pel meu blog, perquè si llegeix això, ja m'heu vist prou...).

Doncs és que casa meva, al ser 4 germans, sempre hi ha hagut una divisió entre nosaltres, hi ha 2 blocs, i es poden classificar de diferents maneres. Per una banda, el David i jo, que som els fills "senars" de la mare (vull dir que jo sóc la que està a la posició 3 i el David a la posició 5), som idèntics en gustos, manera de pensar, etc. I el Guillem i l'Emma, que són els fills parells (el 2n i la 4a, respectivament) també són idèntics entre ells en gustos i maneres d'actuar i pensar, però diferents a jo i al David. També ens podem classificar segons el sexe, però jo ho trobo una mica estúpid. Però a mi m'agrada més classificar-nos de la següent manera. Veureu: el Guillem i jo som els primers fills que va tenir la mare, els més independents i, com que som els grans, els que ens hem hagut de buscar la vida i a més a més, ajudar a aixecar els petits de casa. Tan tan tan independents, nosaltres, que de vegades crec que tenim una vida paral·lela a la resta de la nostra família. Sobretot el Guillem. En canvi, el David i l'Emma són tot un altre món, perquè van néixer en una etapa diferent, ells són els mimats de casa, els que no saben ni eixugar-se el cul tots solets, però en això m'atribueixo part de la culpa, perquè jo al David sempre l'he mimat massa...

El Guillem és el gran de casa, el que s'ha trobat totes les portes tancades i les ha hagut d'obrir. És molt valent, molt revel, molt estúpid i molt intel·ligent. Jo sempre l'he admirat molt, també he passat etapes en què li tenia por, però por de debò, que quan se'm cremava massa alguna cosa o la pasta quedava massa crua, jo m'amagava perquè tenia por que vingués el Guillem a escridassar-me. Però jo mai no he deixat d'estimar-lo tan com el primer dia que vaig ser conscient de l'amor. Perquè encara recordo quan, de petits, ens escrivia obres de teatre de l'Astèrix i l'Obèlix. El Gabriel sempre feia d'Astèrix (perquè era petit i tirant a ros) el Marc Fuentes (que passava bona part de l'estiu a casa) feia d'Obèlix, perquè és pèl-roig. Ens ho passàvem molt bé fent els decorats, i les disfresses, i intentant construir un escenari o com a mínim un teló... El Guillem, és clar, era el director, i que bé que ho feia..., una espècie de Joel Joan, que ho fa tot, actor, autor, director,... També recordo un dia que va dir "Juguem a canviar-nos els jerseis?" i jo, com una tonta, vaig acceptar. Sabeu què va ser el primer que va fer un com es va haver posat el meu jersei? Fregar-s'hi un tomàquet! Era el meu jersei preferit... Però no penseu pas que em vaig quedar de braços plegats eh? Jo vaig tirar oli al seu, que taca més i triga més a marxar... És que, quan era petita tenia molt mal geni, jo, com aquella vegada que em va dir alguna cosa (que ja no recordo) i que li vaig tirar una cadira i el monopatí (ara n'hi diuen "skate", per semblar més "cool" i més "fashion", però segueix sent un monopatí). Per sort no el vaig tocar, li hagués pogut fer mal i tot...

Al 17 anys trenca amb tot: amb els estudis, amb alguns amics, amb nosaltres,... Agafa les coses i se'n va de casa, lloga un pis amb un amic seu. Però de fet ja feia un parell d'anys que jo notava com si hagués marxat de casa, és que és molt distant i fred de vegades. Quan va marxar va ser el millor per tots, perquè així no discutia tan amb els pares. Sona molt cruel això, oi? Em sap greu Guillem, però saps que és així. No vull dir que fossis una nosa, però ens feies anar a tots de cul, ens feies patir molt, i encara avui.

Però a mi m'agrada quedar-me amb la imatge d'aquesta foto, on tot era ben senzill, encara. De vegades l'he volgut abraçar un altre cop, però fa tants anys que no ho faig que em sembla que l'espantaria... Jo sé que ell també m'estima molt, perquè, encara que m'ho diu una mica bruscament, es preocupa per mi. Un dia que em vaig desmaiar a l'escola va venir a buscar-me. Va entrar ell, no el pare. Pobre, no sabia ni què dir-me quan em va trobar d'aquella manera, però jo sé que aquell dia estava preocupat per mi, perquè sinó hagués entrat el pare a buscar-me. També em va venir a veure a l'estrena de l'obra de teatre que vaig escriure, on jo feia de protagonista. Fins i tot em va dir que ho havia fet molt bé, que mai m'havia vist d'aquella manera, que actuava molt bé. No sap pas què va significar això per mi... O potser sí, i per això m'ho va dir.

Em podria passar hores parlant del Guillem, però ja són les 3 i potser ja és hora que vagi a dormir... A més, per més coses que us n'expliqui, no podreu sentir el que sento jo cada cop que em diu unes paraules amables, o riu, o em felicita per alguna cosa, simplement, quan deixa entreveure aquell Guillemet de cabells llargs i suaus, tan bonic i bona persona que sovint, quan tenia 2 ó 3 anys, el confonien amb una nena... Quan deixa entreveure aquell angelet que tots estimem tant...

EL NIUET

Resulta que un dia, quan tenia uns 9 o 10 anys, parlant a la classe amb uns amics vaig deixar anar "a mi, és que al matí em costa molt sortir del llit, perquè és tan calentó el meu niuet...!" I tots se'm van quedar mirant com si acabés de parlar-nos en suahili. Fins llavors no em vaig adonar que al món real, del niuet en diuen edredó. I és clar, em va caure el món a sobre, perquè jo portava tota la meva vida creient que l'edredó es deia niuet i que edredó estava mal dit i de cop em diuen que "què coi és això del niuet?".

Doncs el misteri de com a casa meva vam començar a dir niuet a l'edredó s'explica amb aquesta foto. resulta que quan jo era molt petitona (un o dos mesos) la mare em va deixar a sobre l'edredó dormint i quan el Guillem m'hi va veure va dir que era com un niuet (sí, i jo el pollet...). I ja li ha quedat el nom, o sigui que si algun dia us deixo anar aquesta paraula (tan bonica) no em pregunteu que què vol dir, simplement recordeu aquesta foto i aquest pollet...

Remenant el calaix

Remenant el calaix he trobat un munt de fotos precioses de quan érem petitons. El millor és que encara puc encara puc recordar aquell dia que plovia tant i que el Gabriel, el Guillem i jo, farts d'avorrir-nos a casa vam decidir disfressar-nos amb vels i cintes i jugar que el Gabriel era l'heroi que lluitava contra un trol (el Guillem) i una bruixa (jo mateixa). O quan la mare del Gabriel (que pràcticament també és la meva), després de passar-nos la tarda fent figures amb fang i pintant amb aquarel·les sobre paper mullat (que quan està sec sempre surt una cosa totalment diferent de la que havies dibuixat al principi...) va decidir fer-nos tot de fotos mentre jugàvem a nines i ens feiem el món a mida.

M'agrada veure aquesta felicitat innocent a la cara del Guillem aquell dia que debia haver anat a collir cireres amb l'avi i, damunt del tricicle presumia de tenir les cireres més bones del món penjant a les orelles, com si fossin arracades. I veure la cara d'angelet que posava quan s'adormia després de dinar. Llàstima que això no ho recordi. Però per això són les fotografies de quan érem petits, no? Per inventar-nos les històries de les fotografies que no recordem!

Està plovent però em vull mullar

Doncs aprofito ara, mentre escolto Agua, de Jarabe de palo, sento ploure i intento tapar-me les orelles (tot alhora) per evitar sentir els meus pares discutir estúpidament perquè una està cansada i l'altre fart de tot i de tots i de més i de res i de ja no sap què.

Que n'era de fàcil i senzill quan el món passava per davant la finestra, eh Gabrielet?

A l'hora de català m'he posat de molt mal humor perquè ens han repartit l'examen que vam fer fa... ja ni me'n recordo, i he tret un 7. Força indignant. Sí, injust. No havia estudiat, no vaig fer els dos últims exercicis, no em vaig acabar el llibre de "Mirall trencat". Potser la nota és 7, però la valoració, segons el meu punt de vista, és insuficient. Espero no treure més d'un 7 a l'examen de castellà, perquè per aquest sí que no vaig estudiar gens gens (la nit anterior em vaig enfadar amb tot i em vaig proposar de no estudiar a veure què passava).

Ma mare em diu que no jugui amb aquestes coses, però què voleu que us digui, durant algun temps treia molt bones notes però no em satisfeia perquè quan feia un molt bon examen no m'ho podien reconèixer perquè no hi havia millor nota que l'excel·lent. Bé, excepte en un treball que vaig fer a 3r d'ESO, pel Miquel Arnal. Em va posar un Cum Laude, i fins aquest any, que he començat llatí, no havia descobert què volia dir exactement. Aquell treball sí que s'ho mereixia, era el comentari litarari d' "Homenatge a teresa", d'Ovidi Montllor, però tot i així crec que el Miquel no va ser prou objectiu corregint-lo (ja m'ho va dir que era una de les seves cançons preferides).

Sempre m'han dit que sense estudiar te'n pots sortir fins a un cert punt, però que arriba un moment (sovint a batxillerat) que has d'agafar un altre mètode per aprobar. Serà qüestió de seguir esperant.

Alguns amics em diuen que els faig ràbia, que tinc un do i que ja els agradaria poder aprobar sense estudiar. Jo me'ls escolto i reflexiono: "De fet no és un do, és la pitjor maledicció que em podia haver tocat. És una paradoxa: he après moltíssim en tota la meva vida, més del que voldrien alguns, però la única cosa que no he sapigut aprendre ha estat, precisament, el que tots han après de ben petits: estudiar. Això no és un do, és un defecte, ara ja és massa tard per agafar un hàbit d'estudi i treball regular. És com les llengües (que avui en parlàvem a filosofia), que com més gran et fas més et costa aprendre perquè ja t'has habituat a uns sons, i és més difícil aprendre'n de nous, que no has sentit mai (com en l'alemany o el francès). És clar que ho puc aprendre, res no és impossible, però m'hi hauré d'esforçar el doble del que van haver de fer ells al seu moment". I quan em pregunten que com me'n surto a l'hora de l'examen, doncs els dic que, simplement, m'ho sé, que em deixo endur per la lògica, cosa que em porta seriosos problemes a filosofia, perquè per molt bé que li raoni les idees que em posa, la Leo vol que li escrigui els conceptes que surten al llibre (que no tinc perquè resulta que han canviat l'edició i el que tinc jo no serveix i resulta que m'he d'arreglar amb fotocòpies).

I ara ja us dec fer prou ràbia (sobretot als professors que llegiu això). O sigui que els que em teniu aquest any d'alumna, tingueu en compte a la nota que no estudio pels exàmens si us plau, que si no n'aprendré mai. No feu com el Martí Ribas, que em posava excel·lents a tort i a dret sabent que no feia res ni a classe ni a casa, bé, a classe sí que feia alguna cosa, li portava la contrària en tot (tot i no tenir raó) i intentava desmontar-li tot el que deia. Pobre Martí... La confiança fa fàstic.

La finestra

Estic en crisi creativa. Ho he intentat, eh? però res, no em surten les paraules. Doncs deixeu-me seure a l'ampit de la finestra i veure com al pati de Les Toeses la vida és com fa 10 anys i tot és més fàcil i l'únic que es necessita per ser feliç és un pneumàtic vell i la imagincaió de tres nens encantadors (que ja no són tant nens però que cada dia són més encantadors) que et fan somriure per força cada vegada que se t'acosten i et diuen "Vine a baix amb nosaltres a jugar, i ajuda'm a convèncer el Gabriel perquè vingui, que no podem desenganxar-lo del messenger!".

Com un dia de tempesta

No sabeu com m'ha costat trobar una fotografia on hi sortissin tots dos junts! Em sembla que són els dos nois que he estimat més en la meva vida. Sí, sens dubte, potser tan sols són els dos nois pels qui més em preocupo, però el cas és que amb ells he après com es pot arribar a estimar sense enamorar-se.

Del Gabriel ja us en vaig parlar, però el César em va quedar pendent. Avui em sembla que tinc més forces per parlar-ne, perquè ha plogut, i quan plou tot em va millor, perquè a mi la pluja m'agrada molt.

El César el vaig conèixer fa 6 anys, però la veritat, tinc la sensació que ja feia moooooooolt temps que ens coneixíem.

Sempre ens hem enfadat molt, perquè quan dues persones s'assemblen molt en caràcter, la relació es fa difícil. Però d'això n'hem sapigut treure profit, amb el temps, perquè ens ha ajudat a posar-nos a la pell de l'altre, de vegades massa, de vegades tant que ens la voldríem arrancar, oi César? Sí, arrancar-nos la pell, sortir d'aquest bucle que no té sortida, fugir ben lluny i deixar l'altre penjat, perquè tots dos sabem que junt ens fem mal, però a la vegada no sabem estar separats. Sí. Sé que de vegades tu també ho penses, que valdria més que estiguéssim ben lluny l'un de l'altre. Jo ho sé, perquè ara que no et veig et trobo a faltar, però quan et veig és pitjor, perquè et sento malalt, com a una cuca que se li apaga la llum perquè té por que li facin mal.

He pogut ajudar moltes persones, però a tu... Perquè no puc ajudar-te, César? Cada cop que ho intento fracasso. Ja m'ho diuen ja, "posa una barrera, Gisela, no deixis arrossegar-te, no l'ajudes ni a ell ni a tu mateixa". No ens entenen, no... He après moltes coses amb tu, de debò, potser fins i tot alguna de bona.

Hi ha moments que crec que m'estic tornant boja, poc a poc, ningú se n'adona, però cada cop agafo manies més estranyes, faig coses sense sentit, i tinc brots en què dic coses sense sentit i que veig sortir una Gisela que no reconec. Em sembla que sempre hi ha sigut, però tu l'estàs fent sortir. I de fet és millor, perquè si es queda a dins massa temps, pot acabar explotant. Sí, crec que EN QUALSEVOL MOMENT POT EXPLOTAR (recordes?). Tu ja ho has fet. Ara és qüestió d'esperar a veure quan temps trigo jo. Començarà fallant-me les cames, i ploraré, ploraré molt, i quan tingui els ulls ben buits, llavors el cor començarà a bategar molt a poc a poc, i quan ja no se senti, et veuré a tu, i al Miquel, i a l'Anna, i al Carles, i a l'altre Miquel, i a les Núries, i a la Roser... Us veuré a tots els De Les Toeses i me'n penediré, però ja estarà fet. I tu podràs seguir tranquil amb la teva vida, emmirallant-te en tothom, seduïnt a tothom qui coneixes, perquè no sé què tens que encises a tothom, i això no és bo, t'has de control·lar, perquè ens fas anar de cul!

T'estimo molt, ja ho saps. Saps que ets com el dolç de llet, com la olor de net i de nou que fan els nens petits, com una tarda d'estiu a la corda fluixa o encara millor, com pujar a la teulada a olorar com s'acosta la primavera, silenciosa i humida. Ets com un dia de pluja,... no, ets la pluja.

PERSONATGES: Al cor...

Recordo molt bé aquest cap de setmana. L'any passat vaig anar a Montserrat a peu per primera vegada a la meva vida (!) i em va encantar. A més, com que ens quedaven 4 dies de pont per davant, jo el Jordi, la Roser i el Norman vam llogar una cel·la a Montserrat i vam passar el cap de setmana anant amunt i avall per aquells caminets i escalant allò que ens venia de gust. Va ser fantàstic.

De fet, aquesta foto no és més que una excusa per parlar-vos de la Roser (aquesta noieta que s'amaga darrere meu a la fotografia). És un nervi, mai para quieta (oi César?), no fa massa es va trencar el peu i no s'ha pogut esperar a tenir-lo del tot curat per tornar a caminar i tornar-se a posar en marxa. Sempre està fent coses amunt i avall, i de vegades tens la sensació que pot estar a dos llocs a la vegada! Sempre ho dóna tot pels altres i jo crec que hi ha gent que es deu pensar que no té vida pròpia! Però a la vegada és una d'aquestes persones que quan la veus fa que et sentis tranquil, però d'una tranquil·litat més aviat interior, com em passa amb l'Anna o el Miquel o el Carles, no sé com explicar-ho. Quan la tinc a prop em sento com protegida.

I ara fa un temps que la visito sovint a casa seva (des que es va trencar el peu) i m'agrada. M'agrada poder-la veure sovint, tenir aquesta tranquil·litat interior. M'agrada veure-la somriure i veure que està bé, però quan no, m'agrada pensar que potser està com jo, i que potser aquest anar-la a veure sovint, l'ajuda a seguir. I quan la veig plorar, o trista, o preocupada, m'agradaria abraçar-la, ajudar-la, fer tot el que fa ella per mi i per tothom. Perquè vosaltres no sabeu com n'és de forta ella, de debò. Fins fa tres mesos, em pensava que no era humana, sempre contenta, amb energia, i un dia vaig veure com els seus ulls també vessen llàgrimes de tant en tant, i vaig pensar " sí que és humana, sí...", i a mi també em van venir moltes ganes de plorar, perquè la persona més forta que coneixia també estava trista.

I el Jordi, la seva parella, jo diria que quan van néixer ja debien estar destinats a acabar junts! em sembla que és gràcies al Jordi que la Roser és qui és, i al revés. Mai he vist millor parella. Jo al Jordi també me l'estimo molt, molt, però amb ell em costa més demostrar-ho, potser perquè és un noi, potser perquè no és tan obert com la Roser, però jo me l'estimo molt, i si llegeixes això, Jordi, vull que sàpigues que quan vaig a veure la roser, també et vinc a veure a tu, encara que no hi siguis.

PERSONATGES: Amunt!

Aquest és el David (jo li dic "pinxo"). Va néixer ja fa 7 anys (no me'n sé a venir...! Que ràpid passa el temps...). Va ser com un regal d'aniversari, per mi: la mare, una setmana abans del meu aniversari (que és el 5 de desembre, per si em volguéssiu felicitar...!) em va dir que tenia un regal molt i molt especial que no només era per mi. Jo vaig estar tota la setmana pensant què caram podia ser, i el dia 5, quan em vaig llevar, vaig anar corrents a la cuina i li vaig preguntar a la mare quin era el regal. Llavors va dir, "espera't que hi siguin també el Guillem, i l'Emma", i quan vam ser tots tres al voltant de la taula, en s va explicar que estava embrassada. Em sembla que va ser llavors que vaig començar a estimar-lo tant, perquè el considerava "el meu regal d'aniversari".

va néixer a casa, com tots nosaltres, i just l'endemà al matí, quan el Guillem ens va venir a despertar dient-nos que era un NEN petit molt bonic, em vaig aixecar d'un bot i el vaig anar a veure. Estava vermellet com un pebrot, i quan la mare i jo vam estar soles a l'habitació, me'l va deixar agafar (asseguda al llit, és clar!). Em va dir que era la primera d'agafar-lo després de la llevadora i ella. Em vaig sentir molt gran...

I no me'n podia separar, feia tan bona olor...! Aquella olor tan deliciosa de nen petit, una olor com de llet, i de roba de llana guardada a l'armari durant molt de temps, com de net i de nou... És difícil definir-la... Des que el vaig agafar per primer cop que ha estat com meu, i encara avui m'agrada cantar-li cançons quan el porto a dormir i em demana que li canti la canó japonesa, o alguna de Sau, o una vasca que li agrada molt, i encara avui me'l miro des de la porta de l'habitació, quan pujo a dormir. M'agrada veure com dóna voltes al llit i respira tranquil·lament, i si està destapat, entrar, acostar-m'hi i mentre el tapo, fer-li un petonet al front, que sovint està suat...

Oi que sabeu què vull dir pares i mares que llegiu això?!

Bona nit, que d'aquí a hora i mitja inauguru l'Auditori de Vilafranca amb un super concert (Sant nicolau, de Britten) i m'he de dutxar i arreglar!

Que per què estudiem a l'Inter?

Quan diem que el nostre institut és el millor, no ho diem per dir, eh? Va de debò, que ho va dir l'Ernest Maragall i tot eh?! Bé, no va dir exactament que fos el millor, però un ha de saber llegir entre línies...!

A la corda fluixa...

Aquest estiu, la meva afició a la corda fluixa es va acabar de consolidar. El que fins ara era només una cosa que m'agradava fer quan anava a Alemanya, aquest estiu ha estat el que m'ocupava quasi totes les tardes. M'en vaig comprar una i cada dia la tensava entre dos arbres (sí, la tenso, encara que es digui corda fluixa, s'ha de tensar una mica...). És curiós, no sé què és el que m'atrau tant d'aquesta tonteria, tan sols és caminar per damunt d'una corda, no té més, i un cop has aconseguit dominar-ho tot, ja no saps què més pot fer. Quan puges, i t'estebilitzes, i busques un punt on fixar la vista, i veus que estàs a punt, i probes, un passa, dues passes, agafes confiança i ja estàs a l'altra banda. I et gires i ho tornes a provar d'esquena, i després amb els ulls tancats, i mai en tens prou, però et fa sentir bé, perquè mantens l'equilibri, potser de tot.

Però al principi no és així, sabeu? Al principi caus un cop rere un altre. I arriba un moment que estàs tant cansat que ja no vols tornar a pujar, i si hi tornes a pujar, estàs tant cansat que no t'hi aguantes i no pots mantenir l'equilibri, i és com una roda. Doncs el que has de fer és descansar, prendre't un temps i quan estàs recuperat, tornar a provar-ho. Llavors és quan notes la millora.

No us explico per què sí, eh? Per mi té tot un sentit... Els Miquels ja sabeu de què parlo.

Aquesta fotografia me la va fer el César. El César és... Bé, un dia us en parlaré, un dia que tingui més forces, perquè avui estic massa cansada i he de descansar un mica per poder tornar a pujar...

PERSONATGES: Compte, Gabriel, no caiguessis...!

Dalt el tractor, la Gisela i el Gabriel estan ben a punt de començar un llarg viatge junts. La Gisela, dos anys més gran que el Gabrielet, l'agafa ben fort i li diu a cau d'orella "Tu tranquil, que no cauràs, jo t'agafo ben fort"...

El Gabriel és molt especial. Des de ben petit ha estat especialista en fotre's de morros contra tot el que se li posa davant. Quan és petit, uns 2 anys, cau des del pis de dalt de casa seva a sobre la taula de la cuina; una bona temporada a l'hospital. Més endavant, empaitant una pilota pel pis de dalt de casa seva, cau rodolant per les escales fins a baix de tot; una altra temporadeta a l'hospital, amb uns blaus que fan por. El Gabriel creix i sempre buscant més coses noves a provar, i més cops a col·leccionar. I la Gisela se'l mira, pendent, tot el dia, com si del seu germà petit es tractés, patint cada vegada que el veu caure d'un arbre. Però en realitat, sense adonar-se'n, el que l'admira més d'aquell belluguet, és la seva força per aixecar-se cada cop que cau i es fa mal.

I avui la Gisela i el Gabriel ja són més grans, i el Gabriel segueix fent de les seves, explotant tota aquesta força que porta dins i que no sap com controlar. I la Gisela segueix admirada per la força que desprèn, que l'ajuda a tirar endavant. Ell, com cec, no la sap veure i no s'adona com n'és d'important per ella que li dediqui un somriure o un "Com estàs Gisela?" cada vegada que està feta pols, i intenta amagar-li per no preocupar-lo, perquè no vol demostrar-li que té por de tot i que no és tan valenta i forta com ell creu.

El Gabriel creixerà, i si ara no és conscient de la llum que desprèn ni de la màgia que amaga dins aquest nom tan bonic, ja se n'adonarà més endavant.

Així que, compte, Gabriel, no caiguis, la Gisela sempre estarà a prop teu per si mai la necessites i vols que et consoli com tu l'has consolat a ella tantes i tantes vegades amb la teva timidesa...

I el tractor segueix en marxa...