Si Mishima fós el mar, voldria ser vaixell, per navegar i perdre’m entre les ones i, de tant en tant, submergir-me i veure’n les profunditats més amagades.
Però Mishima no és un mar. Mishima és felicitat, és passió, és complexitat per desglossar, és un trencaclosques, és amor, és eufòria, és la tranquil·iltat que resulta de la por i l’angoixa, és una vida d’altibaixos amb un constant rerefons de bateria, de ritmes que et fan posar la pell de gallina. És tan fàcil de creure, que no es pot ser més feliç.
Des de la resumida i breu història d’una parella en què, en arribar la tardor, cadascú evoluciona a la inversa de l’altre amb un fill com a punt en comú, fins a l’apoteòsica olor de la nit que et fa picar de mans i sentir que se’t crema alguna cosa dins les entranyes amb la seva eufòria desenfrenada i despreocupada. Millor no parlem de quan tot torna a començar amb aquell que marca el jove Alfons Serra amb la bateria (mentres udola amb el públic que s’ha deixat anar i ha començat a udolar també com una gran manada de llops, posant a prova els límits acústics de l’Auditori de Vialafranca).
Ha estat el meu primer concert i, igual que fa uns mesos em va passar amb la meva primera missa, he anat al millor que podia anar, al millor lloc on els podia veure i el millor, cosa que no vaig poder fer al funeral de Montserrat perquè el pobre ja era ben mort i cremat, he pogut intercanviar unes paraules –i dos petons amb un somriure- amb el màxim protagonista, el David Carabén (que, per cert, que guapo en persona…). Ni foto ni autògraf, tan sols volia felicitar-lo i gràcies al Josep Torrents –i a l’Anna Vallès, que m’ha acabat d’animar a fer el pas-, he pogut fer-ho.
I sí, alguna cosa em diu que sí, que aquests són, definitivament els que definiran la meva vida, i que tornaré a tremolar quan els torni a sentir –perquè penso repetir a la sala silenci de Manresa-. I quan d’aquí uns anys em torni a mirar el CD d’Ordre i Aventura pensaré “Estic tan enamorada de tu com abans”, perquè resulta que em deuria enamorar quan els vaig sentir per primer cop al blog de l’Anna.
I avui no sé si podré dormir, perquè per aquí dalt als núvols no hi arriba la son.
4 comentaris:
Miro el programa de Manresa i veig que barregen els Mishima i el Cesk Freixas. M'agraden els dos (més els barcelonins que el meu veí) però crec que és mesclar aigua i oli, dos estils, dos universos, dues maneres de fer molt diversos. Per comparació seria com posar junts el Pete Seeger amb els R.E.M.!
Jo encara no els he vist en directe...!! Me'n moro de ganes. Des que els vaig descobrir -després de dir mil vegades que no m'agradaven- els he tingut enxufats a les orelles non stop, fins avui. Meravellosos!
per cert, la del comentari anterior era jo, l'espinach.
Sí, jo al principi tampoc els hi veia massa el què... i un dia, de cop me'n vaig enamorar!
No sé qui ets, però gràcies per donar testimoni d'aquest gran fenòmen!
Publica un comentari a l'entrada