Ei, que resulta que no era negre!

Fa un parell de setmanes que m’ha tornat la obsessió per la neteja. Si visqués en una casa normal la meva mare se n’adonaria perquè veuria que netejo coses que ja estan netes, però a casa no se n’adonarà mai ningú perquè quan has acabat de netejar-ne tots els racons, el primer que vas netejar ja torna a estar brut.

Ahir vaig començar a fer un encàrrec de croissants a la una del migdia i a les 9 encara estava traient fornades. Us explico: resulta que els croisants porten molt de temps, perquè s’ha de fer una pasta de full, i la pasta de full es fa a base de plegar moltes vegades la massa (estirar-la, plegar-la, deixar-la reposar un quart d’hora… I així 4 o 5 vegades). Per això després fa aquelles capes. A més, també l’has de deixar fermentar una bona estona (i si no tens armari fermentador mooooooolta estona). Ara, això sí, coure’ls és un moment: 10 min a 200º i queden perfectes. Doncs entre plec i plec i mentre fermenta, has de fer alguna cosa per no avorrir-te, i jo rento plats. Però els plats es van acabar, i vaig començar a netejar els voltants de la pica (plens de calç, per cert, que l’aigua del bitlles és terrible…), i a partir d’aquí vaig fer tota la cuina, ja, perquè és d’aquestes situacions que no pots parar, perquè llavors es veu massa el canvi (ei, que resulta que les rajoles no eren grises, que eren blanques!). I quan vaig acabar amb els plecs i ja no havia d’escampar més farina per sobre la taula vaig posar-me a escombrar la cuina (mentre fermentaven els croissants) i vaig descobrir que el rebost també necessitava una bona repassada, i després em vaig topar amb el cubell i la fregona i vaig pensar “Per què no? Fa molts anys que no veus fregar a ningú en aquesta casa!” (el que tenen de bo les rajoles modernistes de casa és que que no es nota quan estan brutes, pèr l’estampat i tal…!). Així que vaig omplir el cubell (coval, que li diu el meu tutor que és valencià) amb aigua –ben calenta– i alguna cosa així com un sabó pel terra amb “olor de llimona” (o això suposo pel que deia a l’etiqueta de l’ampolla… Però no us ho podria confirmar) i vaig preveure que seria força difícil amb tots els mobles per allà el mig, o sigui que vaig treure taula, cadires i fogons. I au! Com a classe, omplo el terra d’aigua, escoroo bé la fregona i vaig recollint l’aigua… La sorpresa que vaig tenir, lectores i lectors, quan vaig descobrir els colors ocults de les rajoles de la cuina! Em va caure la llagrimeta i tot. No sé si per la il·lusió de veure el terra de la cuina net impecable o si per la vergonya que em feia que no ho faci mai ningú des de fa anys…

El cas és, benvolguts lectors, que tot això amaga la gran metàfora mil vegades explicades sobre LA NETEJA. Comences a netejar aquí i allà i cada vegada veus que n’hi ha més i més i mai s’acaba! Et desanimes i penses a deixar-ho, “ja ho netejarà un altre”, però saps que no serà així. Avui ha tocat neteja al menjadoret (que és el menjador petit, on dinem i hi fem vida) i ja he vist que amb un dia sol no en tinc prou, i quan m’hi pugui tornar a posar ja tornarà a estar ple de pols, i hi haurà piles de papers, carpetes i llibres sobre totes les superfícies planes o semi-planes (que engloba sofà, cadires, taules, estenedor amb roba seca que a tothom li fa mandra recollir, balancí, tocadiscos, calaixos mig-oberts, i com a últim recurs, el terra, clar que sí). I tot perquè després entrin i no s’adonin ni de que la canya de bambú que portava 5 anys seca darrere la tauleta de l’equip de música, ara és verda i dins un càntir de vidre que és transparent i no de color pols. O pitjor, que deixin anar un despectiu “Ostres, és que la Gisela ha endreçat i ara no trobo el no-sé-què”. Toca’t els ous. Tinguéssis les coses endreçades i les trobaries sempre!!!

Avui us deixo amb una gran notícia: ma germana (que ja té 14 anys) avui ha rentat plats!!! Ara, no caigueu en l’eufòria tampoc, que només ha fet la meitat de la pica (és de les que es cansen en veure que rentar plats també inclou paelles i cassoles).

Us deixo amb la meravellosa foto del peixet, la font que tenim a casa per rentar-nos les mans en sortir del lavabo o abans d’anar a menjar. Avui he d'escobert que la capa blanquinosa de calç que cobria l’esmalt verd i groc es podia eliminar amb cillitbang… Com brillen ara els colors!

El pitjor: preguntar-me com ens hem pogut acostumar a tanta brutícia? Bona metàfora… Sí senyor, a casa meva estem acostumats a la brutícia i ja és hora que algú comenci a fer neteja!