Com recordes una cosa que has percebut però no has vist? I el record que en tens és del tot real o té part de fantasia? Perquè, al cap i a la fi, com que no hi veus, t'has d'imaginar la imatge del que seria amb una mica més de llum; has de relacionar com pots totes les sensacions i crear-te el record per guardar-lo en algun prestatge, però sense caure en l'error d'afegir-hi ingredients que no hi corresponen.
El que has de fer és escriure en algun paper tot el que recordes (tacte, sorolls, gustos...) i després és més fàcil fer-ne un dibuix amb bolígraf, amb tinta, que no es pugui modificar. I a partir d'aquesta base, si vols, pots afegir-hi les filigranes que vulguis amb llapis de colors.
Vaig començar aquest post fa un parell de setmanes i el vaig deixar aparcat als esborranys. Avui em ve de perles per publicar-lo, tenint en compte que ahir vaig passar tot el dia mig cega perquè les lentilles de prova que em van donar dissabte no eren les que tocaven i vaig anar pel món sense lents ni lentilles, i us ben asseguro que quan es té 4 dioptries i mitja és com si fossis una mica tonto i una mica cec: no t'assabentes de qui et saluda pel carrer, no reconeixes res (més que de memòria), tens la mirada com perduda (com enfocar quan tot és tan difuminat com una nit de boira a Montserrat??!) i sembla que siguis una mica empanat, perquè com que tu no veus res, tens la sensació que els altres tampoc et poden veure i fas coses que no faries quan els contorns estan ben delimitats per línies definides i pots veure l'expressió de la cara del que t'està parlant a dos pams.
Va ser un dia de desconnexió total, massa. Fa posar molt nerviós perquè et sents insegur a cada pas. Vaig pensar "I si no hi veiessis gens? En cap moment? Que no tinguessis la seguretat que dijous tot tornarà a ser normal?".
Per això, avui, dic que per mi, el sentit més important, és el de la vista, perquè podria viure sense música, sense gust, i el plaer de les carícies (seria una vida força desgraciada, tot sigui dit, però podria sobreviure més fàcilment), però no podria veure sense veure cada primavera aquesta llum:
… i no parlo només de la llum física.
[la cançó és un poema de Joan Maragall musicat per Mishima]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada