Dolßa alemanya...

Ja porto uns dies atipant-me de brezels i pa amb mantega. Em sembla qu aquesta setmana m'he engreixat tot el que he perdut aquest últim any...! Si veieu una bola amb potes rodolant per Barcelona o Vilafranca, senyal que he decidit tornar, em podeu saludar. No us mossegaria ni que pugués.

A més, com que aquí no trobo sugus, m'he enganxat a aquestes pastilletes de taronja TIC-TAC, que són maleidament bones i barates.

Ahir em vaig passar tota la nit posant coses i més coses a lloc. Tinc uns amics que s'han canviat de casa i ho tenen tot en caixes i jo els he ajudat una mica bastant molt tirant cap "els ho he muntat tot jo". És que a mi sempre m'ha agradat molt això de muntar coses... De petita tenia una caseta d'aqustes de nines i em passava el dia posant i canviant de lloc tots els mobles. Doncs això de les mudances és una mica com un joc, per mi, també, i com que mai he canviat de casa (per sort meva) doncs encara em fa més il.lusió.

Un dia he d'escriure un conte que es digui "La nena que dibuixava cases". Encara a no sé ben bé de què aniria, però en tinc ganes... del que etic segura és que a la història no hi hauria cap nena que dibuixés cases.

Jo em vull quedar tot un mes aquí, i treballar amb fusta, i amb pedra, i pasejar pel Neckar Park de Stuttgart i passar bones estones asseguda en algun banc i passant fred... Vull aprendre bé la llengua i dir alguna cosa més que Ich Weiß es nicht, o Ich Sreche nicht Deutsch (amb això pots anar on vulguis), o Ich will es nicht. Vull saber dir alguna frase que tingui més de cinc paraules... Però res, que no em deixen quedar, que primer he de tornar a casa i després ja veurem què faig... De fet, el César té la forßa suficient com per fer-me quedar a Catalunya si m'ho demana... Però sembla que les coses a casa meva ara no estan massa bé i jo sóc forßa cobarda i m'agrada fugir corrents a congelar-me al nord.

A Les Toeses sempre és diumenge

Fa uns dies, a la nostra terrassuqui vam muntar una fiestuqui super xupi guai. Traducció: diumenge abans de marxar a Alemanya vam anar a dinar a la nostra cabana de l'arbre.

És que els nens de Les Toeses som l'alegria de la vida...

P.S: Les imatges no són gaire bones per culpa d'un petit fallu tècnic que vaig tenir amb el mòbil... Disculpin les molèsties...

A la Selva Negra

Ahir vaig sortir de Stuttgart per anar a Balingen, a casa del tiet del Gabriel, el Miquel Àngel. O això pretenia... El Tobías (un amic xilè que viu a Stuttgart) em va acompanyar fins al tren que representa que sortia a les 16:16. Doncs ja eren les 17:16 i que no, que allò no es movia. Van dir alguna cosa pels altaveus i tothom va baixar del tren i jo, evidentment, els vaig seguir. No tenia ni idea de què passava, però jo com les ovelles, seguint el ramat... I vaig pujar a un tren que anava ple de gom a gom (és clar, portava la tripulació de dos tens...) i com que jo no trobava lloc per seure amb la meva maleta (que no és precisament petita) vaig anar tirant endavant endavant endavant i vaig arribar a una cabina on sí que -estranyament- hi havia lloc. Jo anar pensant "Que burros els alemanys, aquí hi ha quatre compartiments per seure i ells segueixen drets al passadís...!" Més tard em vaig adonar que era la cabina de pimera classe. Que fresca jo... Però a sobre que em retarden el tren... És el mínim que em mereixia, no?!

Doncs, jo tan tranquil.la i tan còmode vaig quedar-me adormida perquè sabia que no havia de baixar fins a l'última estació (a Rottweil). Però es veu que per megafonia van dir alguna cosa --la qual jo, evidentment, no vaig entendre res--. I quan vaig mimrar un mapa vaig veure que el tren estava anant cap a un altre lloc. Vaig baixar just a la seguent parada, a veure si hi havia algun tren de tornada.

Què tren de tornada ni què òsties, si només hi havia una via i no hi havia ni una sola caseta on et puguessin donar informació o alguns horaris... Doncs ja em veieu a mi, a un maleit "apeaderu" anomenat Donstetten (no oblidaré mai el nom), enmig de la Selva Negra, a tres graus sota zero, amb les maletes i el moc penjant... El meu (prominent) nas no està preparat per aquestes temperatures germàniques... Ja hauria preguntat com tornar (ja comenso a poder defensar-me en alemany...!), però és que no hi havia ningú ningú ningú! I jo encara no sabia què collons havia passat, i per què els tren que havia d'anar cap a Rottweil no anava cap a Rottweil...

Per sort tinc un mòbil estupendu i com que no és de saldu vaig poder fer un parell de trucades (que em costaran un ull de la cara, ja ho sé...) i em van poder venir a buscar (amb un GPS, perquè el Miquel Àngel no en tenia ni idea d'on caram estava això de Dornstetten...).

I jo vinga a esperar i esperar i esperar... I --jo diria que deu ser Llei de Murphy-- poc abans que em recullissin van passar dos trens, un cap a Stuttgart i un altre cap a Freudenstadt ("ciutat de la joia"). Quan em van recullir em van dir "Wie gehts?" (com estàs?) "... quan pugui tornar a moure els dits dels peus et dic alguna cosa, verstanden?..."

Més tard em van explicar que del tren que havia pujat, només anaven a Rottweil els dos últims vagons, que s'havia dividit a Horb... Aquest és el preu que vaig pagar per viatjar en primera classe... A mi m'havien dit que els trens alemanys sempre van a l'hora i que no són com la Renfe... Però ja és el segon cop que tinc problemes amb els trens... Confirmat, sóc gafe.

Però de tot hi ha alguna cosa positiva, no? ara ja puc dir que "he estat a la Selva Negra", o que he (mig) sobreviscut una hora i mitja a tres sota zero, o que... No, em sembla que no hi ha res més que sigui positiu d'això... Sort del gorro que em va regalar l'Anna Ruiz (la millor tutora der mó)... Almenys les orelles i les idees no se'm van congelar... Míriam, dóna-li les gràcies de part meva, demà ok? Que teniu català i si no està malalta (ai el coll...) la veuràs.

Trencant el gel

Per sort el vent no em va fotre les vacancetes enlaire, no. A casa van caure dos arbres: un xiprer a l'entrada del camí de davant, i un pi al camí de darrere. No vam poder sortir en tot el dia. Un desastre, i el Guillem que havia d'anar a treballar... Però el diumenge no va haver-hi problemes i el meu vol no es va retardar ni un sol minut i va arribar a Stuttgart abans d'hora i tot...!

Però fot un fred...

Encara no porto 24 hores aquí i ja m'estan planejant la vida... Que si podries anar a Suissa, a Dornach, o a l'escola amb el Tobías, o a treballar al taller d'un escultor, o d'un fuster... escolta, que és genial, no dic que no, però jo encara no sé si vull quedar-me aquí aquest trimestre... Només vaig comentar --de passada-- que em faria gràcia... I ja m'estan buscant allotjament... I què hi faria jo aquí sense el César, sense el Gabriel, sense el meu pinxo, sense la Míriam, la Patri l'Aurora.... Sense els meus (ex)profes??? No ho sé no ho sé... El César està a punt de sortir de l'hospital un altre cop i jo vull estar amb ell.

ja veurem què passa aquesta setmana...

P.S: No poso dièresis perquè amb aquests teclats alemanys ja em costa prou posar accents i apòstrofs... (està tot canviat de lloc...)

Passar a millor vida

Fa dies que no paro de trobar coses que havia perdut. Així com fa un temps vaig fer una llista de coses trencades, ara em tocaria fer una llista de coses trobades, que sempre és mmés positiva...

- Just ahir vaig trobar un gorro que feia com 2 mesos que m'havia desaparegut. Era entre el llit i la paret, enfotent-se de mi, perquè cada nit dormíem junts i jo ni m'havia plantejat la possibilitat que pugués estar al pis de dalt. És que sóc una mica obsessiva jo (una mica bastant molt tirant a maníaca), i des que em vaig tallar els cabells l'estiu passat, he agafat una afició fervorosa als gorros, gorres barrets i tot allò que em pugui tapar el cap i aixafar els cabells, evitant que marxin les idees bones i que entrin les dolentes... Sempre porto el gorro que em va regalar el César, però tot i així sempre que veig un gorro maco me'l compro. Sóc una consumista.

- Fa 4 dies comptats vaig trobar les ulleres. No me les posava des de... Em sembla que no me les he tornat a posar des que vaig tornar d'Alemanya, al setembre. Ja patia pensant que s'havien quedat allà... Però no, l'altre dia, fent endreça a l'habitació (metafòricament també) les vaig trobar sota una pila d'apunts d'història de l'any passat (això potser també podria considerar-ho metafòric...). Fa un any justet que porto lentilles i, per tant, les ulleres em serveixen de poc, però sempre estic més tranquil·la si sé on són, més que res perquè si un dia perdo les lentilles o se m'acaben, sense ulleres no podria anar més lluny de la porta del lavabo sense fotre'm de morros contra alguna cosa.
Entre tallar-me els cabells i posar-me lentilles, es podria dir que he passat a millor vida...

- Fa un parell de dies vaig trobar 5€ a la butxaca esquerra d'uns pantalons curts de xandall que només em poso per córrer. Devia ser el canvi d'algun berenar comprat a Sant Quintí, després d'una llarga cursa amb la Míriam pel Camí de la Noguera... Cinc euros no són cap fortuna, ja ho sé, però sempre és millor trobar-los que perdre'ls... Ma mare sempre em pregunta "Però d'on treus tu tants diners?" I jo no sé què dir-li "No ho sé, mama, me'ls trobo a les butxaques del pantalons, de les jaquetes, dels jerseis...". L'únic lloc on no són mai, és a la meva cartera; allà només hi ha T10's, carnets, horaris de trens, fotos, notes i rebuts. Un dia he de dedicar una entrada sencera al que trobo jo a les meves butxaques...

- Fa X dies vaig trobar aquella pot de llauna on fa temps hi havia hagut bombons Lindt (d'aquells rodons amb l'emboltori vermell, els millors, vaja...!). I el millor és que estava ple, i el que hi havia dins sí que era un regal com cal: SUGUS!!! Oh! Jo crec que em debien brillar els ulls i tot quan ho vaig veure. Ja us he dit que sóc una mica bastant molt obsessiva, i els sugus per mi són com el tabac pel Guim (el meu germà gran). Ja l'he buidat fins la meitat, no me n'he pogut estar...! Els millors són els de pinya, sens dubte.

- El mateix dia que vaig trobar les ulleres també vaig trobar un pot de vidre amb tapa de plàtic blau amb uns 100 cartutxos de tinta blava per la meva pluma (la Pelikan, perquè la Lamy en necessita uns altres d'especials i més cars). Això em soluciona la vida perquè ja només me'n quedava un, a l'estoig, i és de tinta negra, que no m'agrada gens. És que jo només escric amb tinta blava o vermella.

- I reorganitzant les meves llibretes i blocs de notes i papers i apunts i dossiers i àlbums i de tot i més, vaig trobar de tot...! Des d'una llibreta on guardo totes les entrades de les obres de teatre que he anat a veure (fa tant temps que no hi vaig que ja la tenia mig perduda) fins a una redacció que el Martí Ribas em va fer escriure l'any passat, per català, on havíem d'explicar com ens veiem amb trenta anys més (amb la seva edat). I li posava cada cosa... És que la vaig fer a l'hora del pati, a última hora, com sempre faig a català, i estava molt enfadada amb tot i tothom, i especialment amb el Martí, perquè ens feia escriure "una redacció estúpida, que només podia escriure un estúpid i que només un estúpid podria corregir-la"...! El Martí em feia emprenyar molt, però com me l'estimo...!

- I, finalment i per concloure la llista, fa una setmana que vaig trobar una cosa essencial per seguir vivint i que havia perdut feia temps: LA SON! Fa una setmana que m'adormo abans de les 3 de la matinada, i dormo d'una tirada i sense malsons (que de vegades només fan por perquè són exageradament estranys).

Ja només em queda trobar el DNI, que des que el vaig treure de la cartera per fer-ne fotocòpies que no sé on és... I sí, ja he mirat sota la tapa de l'escàner, però allà no hi és.

Sembla doncs, que això de deixar l'institut se m'ha posat força bé. Ara només espero passar una bona setmana a Alemanya i quan torni --si torno-- ja pensaré que faig. Sí, he passat a millor vida.

PERSONATGES: Germans segons

El gust del Nadal

Ahir em vaig acabar l'últim tros de Pannetone i això vol dir que, definitivament, s'ha acabat el Nadal. Sembla que la tornada a l'institut sigui sempre el que marca quan s'acaben les festes i el Nadal i aquestes coses, però per mi el Nadal sempre s'acaba amb el Pannetone, i per molt que tingui un examen de la tercera quarta i cinquena declinació de llatí, si al rebost queda Pannetone, encara és nadal.

Però avui la caixa de llauna cilíndrica és ben buida i l'únic que queda d'aquella espècie de magdalena gegant, és la olor. I quina olor...! Hi fico el nas i m'hi estic una bona estona olorant, fins que em dic "Prou, Gisela, que sembles un gos... Tan ensumar tan ensumar... Si et veiessin..." Ma mare sempre em diu que surto barata de mantenir, perquè jo sempre dic que només amb la olor o la vista ja m'alimento (i això que sóc miop...), de vegades fins i tot acabo tipa abans de tastar res...

I em fa posar trista, això de veure la caixa de llauna tan buida i sola i per això li busco nous usos:

És que quan tens insomni passes moltes hores que no saps què fer i jo faig papiroflèxia, i fa tantíssims dies que no puc dormir de nit (de nit, perquè a les hores d'anglès i filosofia, resulta que em ve la son de cop...) que ja no sé on posar la meva col·lecció de dodecaedres (en realitat no són dodecaedres, però jo n'hi dic així, no em pregunteu per què...). El que passa és que no m'hi caben tots... Combinen, oi, els colors de la caixa amb els de les figures?

Només hi ha una cosa que em fa posar de MOLT bon humor: JA NO HAURÉ DE VEURE MÉS PARA NOELS PENJATS DELS BALCONS!!! No sé qui caram va ser el llest de posar de moda aquests ninots, però tenia MOLT mal gust, i em sembla que no era conscient del mal que fa a la vista caminar pel carrer i trobar-te aquests paràsits --lletjos a matar i cutres com poques coses hi ha al món-- penjats a dos de cada tres blocs de pisos.


Jo els penjaria d'una altra manera...

Però un dels consols que em queden després de menjar-me l'última pansa del meu estimadíssim pannetone, és una cosa que em va dir una molt bona amiga meva, l'Anna Vallès, i és que a partir d'ara, cada cop hi haurà més llum, els dies seran més llargs i, tot i que encara faltin molts dies perquè torni la calor, ja puc olorar aquelles tardes d'agost, després de dinar, quan feia massa calor per sortir a fora i... Bé, em sembla que hi hauré de dedicar tot un altre post per les tardes d'agost... Sí, ben aviat.

Teoria dels colors

Cadascú té un color propi. No és ni l'aura, ni el xakra ni el karma ni res d'això. És un color que se't dóna per naturalesa, quan neixes, d'acord amb la teva personalitat i el teu caràcter. Però no tothom el pot veure, hi ha qui ni tant sols sap que existeix.

Però aquest color no té res a veure amb el color del nom que se't posa. És una d'aquestes teories que s'expliquen millor amb exemples, o sigui que us en posaré alguns perquè ho enteneu --i pogueu fer les vostres anàlisis personals--.

La Núria Roé --la meva professora de castellà de 2n d'ESO-- és vermella tirant a taronja (per la seva energia i positivitat). El nom de Núria també és vermell (la veritat és que no sé per què, perquè la "u" és blau-gris, la "i" groga i la "a" blava... Suposo que és per l'accent). Per tant, és una persona que, segurament, quan no la coneixes, no sorprèn, ni sobta ni desconcerta. El seu cognom --Roé-- també és vermell --tot i que d'un vermell més fosc--. Això vol dir que quan la coneixes tampoc et sorprèn o sobta o desconcerta --gaire--. És a dir que la Núria Roé és una persona força previsible (que no vol dir que no pugui sorprendre'ns amb alguna cosa, algun dia).

El Miquel Arnal --el meu professor de català de 3r d'ESO-- és blau, ben blau (segurament pels ulls i perquè en el fons és força tímid, i la timidesa, tot i tenir dues "i" que són grogues, és blava). Però el nom de Miquel és de tons càlids --perquè la "i" és groga i la "e" vermella--. Això vol dir que quan no el coneixes segurament et sorprèn, sobta o fins i tot desconcerta. Però el seu cognom --Arnal-- té dues "a", per tant s'adeqüen força al seu color natural, és a dir, que un cop el coneixes ja no et sorprèn sobta o desconcerta.

I no faig més anàlisis perquè ara només em ve al cap el Josep Perea --el meu professor de química de l'any passat i que aquest any em fa una assignatura estranya anomenada Ciències pel món Contemporani-- i si continuo així, al següent claustre l'únic que hauràn de decidir serà si fer-me fora de l'institut o expedientar-me i fer-me la vida impossible fins que ho deixi pel meu propi peu.

Així doncs veiem que l'anàlisi es basa en la relació entre el color natural i el color "artificial" del nom. Però aquesta teoria és molt relativa, perquè cadascú té una relació diferent entre lletres números i colors, no tothom veu la "o" gris-quasi-negre, el 5 vermell i el dilluns groc... L'anàlisi només la podeu fer vosaltres matexios...

Hi ha dies que és millor no despertar-se

Arribes a casa i estàs xop de cap a peus, intentes treure't la roba però no pots perquè la tens fastigosament enganxada al cos, i t'estàs gelant i és desesperant i et poses més nerviós del que ja estàs, però recordes allò que et va dir el psiquiatre l'últim cop que vas tenir visita, "respira profundament tres cops i pensa en alguna cosa ben bonica, que et tranquil·litzi". Respires profundament tres cops, quatre cinc, t'hiperventiles i et mareges, et vols asseure al sofà però no t'atreveixes perquè saps com quedarà icom la mare et renyarà. T'estires al terra i puges els peus --arrepenjats a la paret, que més llardosa ja no pot estar (saps que la mare et retreurà un altre cop que "a veure quan li fas una repintada, que aquí jo sóc l'única que treballa!")--. I penses en alguna cosa agradable... L'altre dia, que va nevar, va ser bonic, a veure si funciona... Visualitzes aquelles fotos que vas fer... Ho recordes més blanc del que va ser en realitat... ¿Què deu significar? ¿Què en diria el psiquiatre?


Quan et reanimes tens l'esperança que amb una dutxeta ben calentona recuperaràs la sensibilitat als peus i a les mans, però quan ja t'has tret tota la roba, t'has posat la música ben alta i engegues l'aixeta, no raja aigua calenta. El Guillem es deu haver dutxat abans d'anar a treballar. Doncs au, "mi gozo en un pozo" que diu sempre la mare. Et poses el pijama --que és l'únic que et queda net a l'armari-- i t'emboliques amb la manteta que t'han regalat per Reis.


I què fas? Perquè la tele no funciona i no tens prou forces per aguantar un llibre ara... Doncs t'enfonses al sofà, entre un munt de coixins i aquesta manteta que no deixaries mai perquè és peludeta i suau com un ós peluix, i decideixes que t'és igual tot i que ja es pot acabar el món avui, que tu no et mouràs del sofà. I et comences a endormiscar i pateixes perquè saps que si la mare et troba dormint a aquestes altes hores de la tarda s'enfadarà un altre cop i et tirarà la cavalleria per sobre perquè ella també vindrà cansada i amb el món sobre les espatlles. Però prou!, avui has decidit que tot t'és igual i tot t'és igual, fins i tot el pinxu, que et ve a demanar si li pots prepara una llesca amb fuet. Pobret, jo sé que no en tens cap culpa, David, de tenir una germana depresiva i irresponsable, però també tens el pare, tens un pare, David, encara que de vegades te n'oblidis, i avui la Gisela ha decidit que tot l'hi és igual i fa vaga de viure. Ell ja no sap com mirar-te i se'n va. No sap si plorar o si fer-te un petó. Però al final t'adorms i penses que avui, el pitjor que has fet, ha estat despertar-te i insultar el món amb la teva presència, i veus aquella foto en què l'Emma et mira com si encara t'estimés.

Peter Pan

http://www.youtube.com/watch?v=7KLWdVqXnWI

Pel Gabriel i pel Miquel --blau-- (tot i que suposo que no li agrada aquesta música).

Dissabte a la carta

Dissabte a la tarda. Hivern. A fora tot és fosc i plou i no tens cap plan pel cap de setmana. L'avorriment, de vegades, ens porta a fer unes coses... Quan el David s'engresca no hi ha qui l'aturi, i ens arrossega a tots, cosa que li agraeixo, perquè ja necessitava una bona dosi d'humor... I crec que ell necessitava veure riure un altre cop sa germana...

Hem començat posant unes ulleres de sol a la pinya que ha comprat la mare al mercat, avui al matí, i hem acabat fent-li de tot menys menjar-nos-la...!

I després un bon berenar, clar que sí! M'han fet posar de bon humor i això em fa sortir la meva vena pastissera.

-Primer plat: TORRADETES DE SANTA TERESA (ja sé que es mengen a la tardor, i que quasi som a l'hivern, però em venien de gust...)

INGREDIENTS:

*pa del dia abans
*un parell d'ous (ejem... de gallina, no pensem malament...)
*llet
*sucre

-Per picar: Galetetes de xocolata

INGREDIENTS:

*No ho vull ni saber perquè són de la Nestlé i "a ojos que no ven, corazón que no siente"...

-Postres: Pastís de plàtan i nous

INGREDIENTS

*plàtan
*nous
*farina
*mantega
*sucre
*llevat
*ous
*una mica de vainilla








-Beguda: Suc de maracujà (s'escriu així?)

CORTESIA DE LA MARE

INGREDIENTS

*D'aquest també prefereixo estalviar-me de mirar-ho... Suposo que té una base de maracujà...









Disabte a la carta... Jo us dono la recepta i que cadascú l'adapti segons les seves necesistats/capacitats. IMPORTANT: NO HO FEU SENSE LA SUPERVISIÓ D'UN MENOR DE 8 ANYS (que són els que hi entenen més de putineries i diversió).

Una bogeria sense cap ni peus

Dimecres em vaig disfressar de Gina...

Has vist mai el mar enfadat? Repicant ona contra ona, morint-se de ràbia vora els teus peus, a la sorra? Digues, ¿has vist mai morir els teus mals quan una onada t'engoleix?

Jo sí. Jo he fet més que tot això, jo he sigut això. He sigut la onada que s'enfada, he sigut la ràbia que mor a la sorra, jo he mort i esclatat en mil trossets cridant al mar. Sí, cridant fins a esgotar la veu, cridant tot allò que em feia tenir mal de panxa.

Has fet mai alguna bogeria? Digues, has fet mai alguna bogeria? Però una bogeria de les de debò, una bogeria sense cap ni peus ni forma que s'hi assembli i que et fa sentir el rei del món?

Jo he deixat caure l'estilogràfica sobre la sorra (freda), tacada amb restes de tinta del color de la sang. Jo m'he endinsat al mar vestida només de pors i de mals. I jo m'hi he volgut quedar, perquè al mar, a l'hivern, s'hi està calent. Però jo n'he sortit, despullada de mals i de pors, ja només amb un vestit de mar que encara avui m'embolcalla, que encara avui no he gosat treure'm.

Jo he recollit l'estilogràfica, ja enterrada a la sorra freda, l'he netejat amb aigua de mar, i des de llavors que ja no hi queden restes de tinta del color de la sang, ni pors ni mals, i la tinta que en raja és clara i salada, com l'aigua de mar, i escriu paraules clares i salades, com l'aigua de mar.

Jo he fet una bogeria sense cap ni peus ni forma que s'hi assembli.

Jo he mort a la platja quan l'última onada m'ha pres l'ànima. I ara torno a ser un full en blanc, a punt perquè algú estreni estilogràfica i hi dibuixi o hi escrigui alguna cosa ben bonica, gens semblant al que hi havia abans.

Jo m'he estirat a la sorra després d'haver-me enfrontat a un exèrcit d'onades, després d'haver sigut mil vegades arrossegada mar endins i mil vegades escopida, altre cop, a la sorra. Jo m'he arraulit damunt la sorra de la platja, taralejant una cançó de bressol a les petxines més petites, a cau d'orella, deixant que l'aire fred --gelat-- del 10 de desembre m'eixugués l'última gota de ràbia, fins que tan sols m'ha cobert una roba fina, teixida amb grans de sorra i sal --i sol--.

Dimecres, a la platja, vaig trobar les paraules que havia perdut, vaig escriure això en una llibreta que sempre porto a la motxilla, a primera fila davant les onades, feien por. M'hi vaig acostar i se'm va posar la pell de gallina --potser pel fred--, era com si m'escupissin les paraules a la cara... Quan vaig tornar a casa vaig adonar-me que hi havia alguna cosa que s'havia quedat allà a la platja... El mar em va tornar les paraules que havia perdut a canvi d'alguna cosa molt important --encara no sé què és--. En realitat no em va tornar res, tan sols va ser un miserable canvi.

Homenatge a Murphy i la mare que el va parir

L'altre dia, l'Anna Espinach feia una llista de coses trencades. A casa meva, fa un bon temps que estem igual.

El setembre, el meu pare va aprofitar que jo marxava un parell de setmanes a Alemanya per intentar arreglar el terra de la meva habitació (que també és el sostre del menjador), perquè sinó, ja fa temps que li hauria dit al Gabriel que agafés el monopatí, que "a la meva habitació hi ha una 'half' que fot 2 metrus". Doncs ja fa tres mesos i encara ens estem menjant pols i runa cada dia a l'hora de dinar.

A l'octubre, la setmana que venen els cosins d'Alemanya --que és la setmana que hi ha més roba per rentar--, se'ns espatlla la rentadora, que ja tenia uns 20 anys i que ja ha rentat tot tipus de coses (des de carteres plenes de diners que el Guillem es deixava dins les butxaques dels pantalons fins a pipes de silicona que el David amagava entre calçotets i mitjons al cistell de la roba bruta). Doncs au, dues setmanes fins que algú es digna a trucar al tècnic de la Miele, que ve al de dues setmanes més per cobrar-nos 40€ i dir-nos que ha fallat una peça que costa més que una rentadora nova. No tenim diners ni per la peça ni per una rentadora nova. Tres setmanes més rentant la roba a casa dels veïns. I quan ja començava a acostumar-me a fer la mateixa olor que el Gabriel i l'Estel·la, una amics ens diuen que ens donen una rentadora. L'anem a buscar a la Cerdanya i un com l'instal·lem a casa... Està espatllada, i la reparació d'aquesta costa encara més que la de l'anterior. Què aconseguim? Doncs dues rentadores espatllades (com si ocupessin poc espai...!).

A principis de novembre s'espatlla la cisterna del vàter de dalt, que perd aigua i dóna la fastigosa casualitat que està just a sobre del rebost i mentre talles el pa vas notant com et cau una gota cada deu segons (que si no fós perquè tens la seguretat que dins de casa no hi ha coloms, pensaries que és una cagada d'ocell, per la força amb què et cau sobre el cap). Dues setmanes ben bones fotent-te de morros per les escales, a les fosques, a les 4 de la matinada per anar a fer un riu al pis de baix.

I la setmana passada s'espatlla l'escalfador de la cuina. I és clar, la reparació ha de tenir lloc a les hores de més activitat a la cuina... Tots menjant a peu dret durant dos dies, mentre sentim trepants, cops de martell, i de tant en tant un "Me cagu'n Déu!" del pare, perquè s'ha equivocat en collar no sé quin cargol i ara es baralla amb el xorro d'aigua que l'apunta a la cara. I quan ens pensàvem que ja estava tot solucionat, resulta que l'escalfador que hi ha posat per substituir el vell també està espatllat. Au, dos dies més de feina. No pregunteu com ha acabat...

I ahir, a les quatre de la matinada, quan ja contava unes dues-centes cinquanta ambdominals, vaig poder saludar el meu nou company d'habitació, un ratolí que s'ha intal·lat a la caixa de cartró on hi vaig tenir el Josep Anton (el meu conill), on encara hi ha palla i potser, fins i tot, alguna resta de pinso. Em vaig cagar en tot i --després de menjar-me un sugus de pinya-- vaig posar-me Il Barbiere di Seviglia per acabar les tres-centes abdominals i esperar a veure si així m'adormia.

Aquí s'acaba (finalment i per sort!) la meva llista de coses trencades, llistes enllaçades, com versos... (oi Ricard?)

Les Toeses em cau a sobre...

Quan les onades se t'emporten

Les onades ja s'ho han empassat tot, ja no queda ni rastre de les petjades. Ja no queda rastre de la Gisela. Potser ja no tornarà, o potser tornarà d'aquí molt temps, i llavors haurà canviat tant que ja ningú la reconeixarà.

La Gisela s'està mal acostumant a parlar en tercera persona, quan escriu, culpa del seu altre blog. De vegades es confon amb Gina. La Gisela ja no sap qui és, ni si hi és. Fa dies que té la sensació que és més Gina que Gisela. Gisela és Gina? Gina és Gisela? Tanta ge la mareja. Com les onades, que avui s'emporten tant a l'una com a l'altra, i no deixen rastre d'elles a la platja. Tan sols un parell de vambes, amb uns mitjons entaforats a dins, que s'estaràn allà fins que una onada ben gran se les acabi d'emportar, i llavors ja segur que ningú recordarà ni Gina ni Gisela. Ni una vamba ni l'altra.

Avui, Gisela --o el que queda d'ella--, té ganes de plorar fins a buidar-se, per començar de nou. però no ho aconsegueix. Necessita temps. O potser el que necessita Gisela és que algú l'abraci ben fort per tornar a sentir aquella escalfor a la panxa que tant li agrada. Perquè avui Gisela té por que li arrenquin l'ànima.

Quan tot es perd

Dijous em vaig auto-regalar una entrada al teatre, com a regal d'aniversari. Vaig anar al Goya, a veure Els nois d'història, us la recomano. Jo vaig passar una molt bona estona, em va recordar molt El club dels poetes morts. Avui he tornat a recordar aquesta pel·lícula, però unes altres escenes.

Avui no tinc ganes d'escriure, ni de fer una ressenya de l'obra per pujar nota a català, ni d'anar al cinema, ni d'imaginar-me el dia que em moriré, ni de tirar-me al sofà tota la tarda sense fer res, prefereixo tirar-me al llit, tot el cap de setmana, sense fer res.

Una pedra al riu

Fa dies que no escric a aquest blog. La veritat, fa dies que no veig la Gisela enlloc. Deu haver marxat a descansar uns dies en algun racó del meu cap.

Aquesta és l'Emma, ma germana. De vegades crec que és com un estel, que brilla perquè té llum pròpia, i jo sóc la lluna, que només es veu quan hi reflecteix la llum del sol. M'agradaria dir moltes coses de l'Emma perquè me l'estimo molt, però em sembla que no tinc ni el valor ni la força suficient per fer-ho avui.

De vegades em perdo, segueixo un rierol, d'aigües tèrboles, fangoses. Camino riu avall sense saber on vaig ni perquè, simplemnt seguixo les formes de l'aigua saltant pedres, sense poder aixecar el cap i veure que hi ha món una mica més amunt. I llavors veig una pedra rodona, llisa, bonica, com l'Emma. I m'ajupo a agafar-la, la netejo, la poso allà on toca el sol, que és on ha de ser.

Amb l'Emma no ens portem massa bé perquè som massa diferents, ella és Romaní per fora i De las Heras per dins, jo al contrari. A mi em costa molt estar al seu costat i no recriminar-li que no ha endreçat l'habitació o que no ha recollit les pells de mandarina que hi ha al costat del sofà, i estic segura que a ella tampoc li agrada que li faci de mare, perquè ja en té prou amb una. Per això prefereixo mantenir-me a una certa distància d'ella, per no fer-li mal, perquè m'agrada veure com creix i, ostres tu, que ja té 12 anys! Qua no m'ho puc creure, que fa 4 dies que era jo qui tenia 12 anys!

M'agrada pensar que en aquesta foto s'ajup, ella també, per agafar un pedra rodona, llisa, i que un dia se la treurà de la butxaca i pensarà amb mi. Però tan sols és el que m'agrada pensar, la història que he posat a aquesta foto, perquè jo trec la història que s'amaga dins les fotos, encara que no en tinguin --llavors me la invento--...

Tornaran les petjades?

Quan arribo a la platja em trec les vambes i els mitjons i el primer que faig --sé que és una estupidesa i que no té cap mena de sentit-- és dibuixar un cercle amb els peus. Llavors m'assec a dins el cercle i miro el mar durant una bona estona, tanta estona que oblido l'hora que és i que he de dinar. Quan me'n canso, m'arramango els pantalons i m'acosto a l'aigua. Sempre acabo xopa fins més amunt dels genolls...

M'agrada molt quan les onades es retiren i damunt la sorra queda aquella espuma com de cervesa, i se t'enterren els peus i veus que les onades t'han portat un regalet en forma de petxina, que si no t'afanyes a recullir-lo ja l'has vist prou, perquè ve una onada més gran i se te l'enduu mar endins altre cop, ofesa perquè no li has acceptat.

Tinc temps de pensar moltes coses, tantes com onades veig fracassar en l'intent d'arribar a mullar les meves sabates, a dos metres de l'aigua. Penso en l'Alfonsisna Storni. En la cançó. La canto. Cada cop que ho faig l'entenc una mica més (a l'Alfonsina i a la cançó). Jo sé quina angoixa la va acompanyar, quin dolor va silenciar, jo sé quins poemes nous va anar a buscar al fons del mar, jo sé per què va preferir anar a jugar amb els habitants del fons del mar, jo sé per què no va voler que les seves petjades tornessin per allà on havien vingut.

Vaig mirar enrere i vaig pensar "I tu, Gisela, què prefereixes? ¿Que les teves petjades es perdin amb les onades que aviat s'ho enduran tot o tornar a la sorra, deixar-te d'històries poètiques i tirar platja avall per agafar un tren de tornada a casa?" Vaig agafar un petxina que l'Alfonsina em va enviar des d'allà on fos que estava jugant amb els cavallets marins, i me la vaig posar a la butxaca.

De las Heras a Les Toeses

Aquest diumenge trobada De las Heras a Les Toeses. Un cacau, gent amunt i avall per tota la casa (que sembla reduïr-se a la meitat, oportunament, en dies com aquest), nens cridant i corrent per fora, ... Buf! Però a mi m'agrada veure que som capaços de quedar tots un cop a l'any per veure'ns i parlar de com va el curs. Al pobre Bernat millor no li pregunteu... Ha començat el batxillerat científic i no ha aprovat un sol examen de ciències des que ha començat... Està en plena crisi existencial "Qui sóc? On vaig? Què faig?... La Laia, que té un any i un dia més que jo, és la celebritat de la família: és guapíssima i s'està treient el batxillerat científic la mar de bé, segueix el camí del seu pare, el Xevi, que és químic i vicerector (segons el meu germà petit "velocirraptor") de la Politècnica de Catalunya, a Manresa, un peix gros, vaja, però un tros de pa. Però som bastants cosins i no us parlaré pas de tots ara. El cas és que en dies com aquest hi ha molt de rebombori i sembla que m'okupin la meva estimadíssima casa, i llavors ja no és meva, sinó seva.

Jo ja no sabia on amagar-me per estar una mica tranquil·la i poder llegir en pau "Ningú ha escombrat les fulles", així que, en acabat de dinar, agafo la bici i me'n vaig a buscar el César, que aquest cap de setmana ha sortit de permís i tinc ganes de veure'l. Quan ens trobem li agafo el barret i me'l poso (m'encanta el seu barret) i ell es posa el meu gorro (que és nou). Tornem a casa meva caminant pels camins i sabeu què ens trobem? Doncs una porqueta, sí sí, una porqueta, la mar de bonica i fastigosa, amb uns pèls que semblen filferros, negra, petita i babosa. Moníssima. L'amo no triga a aparèixer i ens pregunta (ens suplica!) si no en voldríem una de petita. Jo li dic que amb la cabra, les gallines i els conills ja en tenim prou, que aviat semblarem el Zoo d'en Pitus, a casa meva.

Quan arribem a casa, truquem l'Anna Vallès i ens passa a veure. Un bon regal de diumenge a la tarda. Ella està contentíssima de veure el César, ja fe ben bé tres mesos que l'únic que en sap és el que jo li explico de tant en tant... Entre tants petons, abraçades i mirades i silencis em sento que sobro... Me'n vaig a molestar el Gabriel. L'Anna ha de marxar ràpid, ha estat una visita fugaç. Hola i adéu. M'agrada mirar com s'allunya el cotxe pel camí, fent polseguera darrere seu. Podria ser l'últim cop que la veiés? Per si de cas, en guardo bé les últimes paraules que m'ha dedicat i recordo aquell somriure tan agradable que té ella...

El César i jo tenim tota la tarda per davant, però no tenim ganes de copartir-la amb ningú més (egosites), tenim ganes d'estar tranquils i veure com passen aquestes últimes hores que passa a Sant Pere abans de tornar a l'hospital. Pugem a la teulada, sí, perquè allà ningú ens veu ni ens molesta i és tot més bonic i fàcil. M'agradaria fer-li un petó, un abraçada i dir-li "Au, marxem, ara que no ens veuen, marxem ben lluny i que no ens pugui trobar ningú". Que fàcil és parlar... Però el silenci és el millor per comunicar-nos entre ell i jo, o sigui que no diem res, tan sols mirem com va caient el sol des del punt més alt i més a la punta de la immensa teulada de casa meva, com dos gats sense casa. Sí, això sí que és un diumenge a la tarda com Déu mana...

El meu petit tresor-humà

El Gabriel és un gran pianista. No ho dic perquè sigui amic meu, no ho dic perquè ho diu tothom, ho dic perquè és veritat, sé que arribarà lluny, perquè porta el talent a la sang. Ja de petit deien que debia ser un superdotat de la música, perquè aprenia amb una facilitat sorprenent, però com més creix més me n'adono, jo. L'altre dia estava assajant i jo me l'escoltava atentament, perquè no hi ha res que m'agradi més que asseure'm a aquell tamboret alt que té a l'habitació del piano i veure com fa ballar els dits sobre les tecles. És genial. Doncs ahir, mentre me'l mirava, em vaig adonar que no seguia la partitura i li vaig preguntar si ja se la sabia de memòria. Em va dir "No, si ara no estava tocant res, improvisava. És que de vegades m'agrada tocar per tocar, sense haver de seguir cap partitura, simplement perquè sona bé, perquè m'agrada. Toco coses que no tenen principi ni final, simplement estan dins el meu cap en aquell precís moment. Normalment, l'endemà ja ni me'n recordo, però llavors toco alguna cosa que encara m'agrada més".
Si això no és un geni ja em direu què és... L'hauríeu d'haver sentit tocar, fa sentir coses, coses que no fan sentir altres cançons que toca llegint la partitura. Quan s'hi posa queda tan absorbit que sembla un altre.

De vegades pot semblar una mica superficial, que no es fixa en res, que no pensa en els altres, però jo sé que no és veritat, que només és un escut per sobreviure als 14 anys.

Jo sé que la gent canvia segons el moment, segons la gent, sobretot quan es fa fosc: el Gabriel, de dia, sembla normal i tot, com qualsevol altre noi de la seva edat, que li agrada anar amb monopatí, jugar a bàsquet (li encanta!), fer emprenyar sa germana (l'Estel·la, un dia també us n'he de parlar)... Però quan ens quedem a dormir junts, treu tota la llum que porta dins. Passem hores i hores parlant, fins que ja no podem suportar el pes de les parpelles, a les fosques, i això canvia moltes coses, perquè no veus la cara de l'altre i t'atraveixes a dir-li moltes coses que, si no tinguéssis aquesta protecció, no les diries. Doncs m'explica coses molt boniques, coses que li agraden, o que el preocupen, em pregunta coses de mi, sobre què penso, què he sentit,... De vegades em fa unes preguntes una mica comprometedores (comença dient "Gisela, et puc fer una pregunta?", i jo ja tremolo: "Ui, a veure amb què em surts tu ara..."), però em fa sentir bé, important, i m'agrada pensar que puc comptar amb aquest Gabriel de tant en tant.

L'Anna Vallès una vegada em va dir que jo era un tresor, però no un tresor-de-pedres-precioses-i-coses-així, sinó un tresor-humà. Potser exagerava un mica... Jo he he trobat el meu.

PERSONATGES: Caigut del cel

Fa un temps, el Guillem em deia que un dia, quan jo dormís, agafaria aquesta foto i la cremaria... Que burro... si segur que li agrada tan com a mi... Per si de cas la vaig guardar a un calaixet, junt amb un bitllet de mil pessetes (m'amagava els diners per tota la casa perquè així més endavant me'ls anava trobant, si no me'ls havia agafat algú abans, és clar. Però quan me'ls trobava em feia molta il·lusió...). Aquell calaix devia fer un segle que no l'obria ningú! Quan avui he vist el bitllet, el primer que he fet ha estat olorar-lo (eh quines coses més estranyes que faig jo?!), i encara feia olor de quan jo era petita! Genial tu... No sabeu quina il·lusió fa això...

Aquí jo era la princeseta de la mare, (fins fa poc encara m'ho deia, però ara ja no, perquè es pensa que em fa vergonya... El que em fa vergonya és dir-li que m'encantaria que seguís dient-m'ho...), i tot i que només veieu dos nens (preciosos com dos angelets) en realitat n'hi ha tres, però l'Emma encara està a la panxa de la mare (a l'esquerra de la foto). Un dia us parlaré de l'Emma. Però avui toca el Guillem (espero que no es passegi pel meu blog, perquè si llegeix això, ja m'heu vist prou...).

Doncs és que casa meva, al ser 4 germans, sempre hi ha hagut una divisió entre nosaltres, hi ha 2 blocs, i es poden classificar de diferents maneres. Per una banda, el David i jo, que som els fills "senars" de la mare (vull dir que jo sóc la que està a la posició 3 i el David a la posició 5), som idèntics en gustos, manera de pensar, etc. I el Guillem i l'Emma, que són els fills parells (el 2n i la 4a, respectivament) també són idèntics entre ells en gustos i maneres d'actuar i pensar, però diferents a jo i al David. També ens podem classificar segons el sexe, però jo ho trobo una mica estúpid. Però a mi m'agrada més classificar-nos de la següent manera. Veureu: el Guillem i jo som els primers fills que va tenir la mare, els més independents i, com que som els grans, els que ens hem hagut de buscar la vida i a més a més, ajudar a aixecar els petits de casa. Tan tan tan independents, nosaltres, que de vegades crec que tenim una vida paral·lela a la resta de la nostra família. Sobretot el Guillem. En canvi, el David i l'Emma són tot un altre món, perquè van néixer en una etapa diferent, ells són els mimats de casa, els que no saben ni eixugar-se el cul tots solets, però en això m'atribueixo part de la culpa, perquè jo al David sempre l'he mimat massa...

El Guillem és el gran de casa, el que s'ha trobat totes les portes tancades i les ha hagut d'obrir. És molt valent, molt revel, molt estúpid i molt intel·ligent. Jo sempre l'he admirat molt, també he passat etapes en què li tenia por, però por de debò, que quan se'm cremava massa alguna cosa o la pasta quedava massa crua, jo m'amagava perquè tenia por que vingués el Guillem a escridassar-me. Però jo mai no he deixat d'estimar-lo tan com el primer dia que vaig ser conscient de l'amor. Perquè encara recordo quan, de petits, ens escrivia obres de teatre de l'Astèrix i l'Obèlix. El Gabriel sempre feia d'Astèrix (perquè era petit i tirant a ros) el Marc Fuentes (que passava bona part de l'estiu a casa) feia d'Obèlix, perquè és pèl-roig. Ens ho passàvem molt bé fent els decorats, i les disfresses, i intentant construir un escenari o com a mínim un teló... El Guillem, és clar, era el director, i que bé que ho feia..., una espècie de Joel Joan, que ho fa tot, actor, autor, director,... També recordo un dia que va dir "Juguem a canviar-nos els jerseis?" i jo, com una tonta, vaig acceptar. Sabeu què va ser el primer que va fer un com es va haver posat el meu jersei? Fregar-s'hi un tomàquet! Era el meu jersei preferit... Però no penseu pas que em vaig quedar de braços plegats eh? Jo vaig tirar oli al seu, que taca més i triga més a marxar... És que, quan era petita tenia molt mal geni, jo, com aquella vegada que em va dir alguna cosa (que ja no recordo) i que li vaig tirar una cadira i el monopatí (ara n'hi diuen "skate", per semblar més "cool" i més "fashion", però segueix sent un monopatí). Per sort no el vaig tocar, li hagués pogut fer mal i tot...

Al 17 anys trenca amb tot: amb els estudis, amb alguns amics, amb nosaltres,... Agafa les coses i se'n va de casa, lloga un pis amb un amic seu. Però de fet ja feia un parell d'anys que jo notava com si hagués marxat de casa, és que és molt distant i fred de vegades. Quan va marxar va ser el millor per tots, perquè així no discutia tan amb els pares. Sona molt cruel això, oi? Em sap greu Guillem, però saps que és així. No vull dir que fossis una nosa, però ens feies anar a tots de cul, ens feies patir molt, i encara avui.

Però a mi m'agrada quedar-me amb la imatge d'aquesta foto, on tot era ben senzill, encara. De vegades l'he volgut abraçar un altre cop, però fa tants anys que no ho faig que em sembla que l'espantaria... Jo sé que ell també m'estima molt, perquè, encara que m'ho diu una mica bruscament, es preocupa per mi. Un dia que em vaig desmaiar a l'escola va venir a buscar-me. Va entrar ell, no el pare. Pobre, no sabia ni què dir-me quan em va trobar d'aquella manera, però jo sé que aquell dia estava preocupat per mi, perquè sinó hagués entrat el pare a buscar-me. També em va venir a veure a l'estrena de l'obra de teatre que vaig escriure, on jo feia de protagonista. Fins i tot em va dir que ho havia fet molt bé, que mai m'havia vist d'aquella manera, que actuava molt bé. No sap pas què va significar això per mi... O potser sí, i per això m'ho va dir.

Em podria passar hores parlant del Guillem, però ja són les 3 i potser ja és hora que vagi a dormir... A més, per més coses que us n'expliqui, no podreu sentir el que sento jo cada cop que em diu unes paraules amables, o riu, o em felicita per alguna cosa, simplement, quan deixa entreveure aquell Guillemet de cabells llargs i suaus, tan bonic i bona persona que sovint, quan tenia 2 ó 3 anys, el confonien amb una nena... Quan deixa entreveure aquell angelet que tots estimem tant...