Menjant-me el coco

Sembla el comecocos del caprabo, no? Sí, aquell que fa tanta i tanta ràbia perquè vols que es mengi ja d'una vegada les boletes... Sempre amb la boca oberta i res tu, que no les empassa mai... Quina força de voluntat...

Fa bona pinta eh el pastís? És que avui a la tarda m'he vingut la inspiració i mira... Pim pam pum bocadillo d'atún o pastís de maduixes, en aquest cas. Jo i els meus germans no no tenim massa força de voluntat, o sigui que ens menjarem boletes i pastís amb pocs minuts... Sí sí, deixar un pastís de maduixa sobre la taula de la cuina és com llençar un filet de carn a la gàbia dels lleons. Sí, els meus germans i jo som una colla de lleons afamats. És que la mare lleona fa dies que no va a caçar pels seus cadells...

És que a mi m'agrada molt cuinar i com que la setmana que ve faig un taller de cuina a l'Inter doncs he de practicar, i a casa estan de conillets d'índies, però encantats de la vida, no es queixen, no, que si gofres, creps, ous farcits, pastís de poma, de maduixa, galetes, cus-cús (aquí sí que hi ha hagut queixes... però no pas perquè no estés bo, sinó perquè ma germana és una tiquis-miquis i no li agrada ni el cus-cús ni el seitan)... Demà ja veurem què toca... A veure si la llum que entra per la finestra dels fogons m'inspira...
I després d'un bon dinar no hi ha res com una bona dormideta en família... Això de menjar cansa molt, i el meu catador oficial, el David, sempre queda esgotat...
Però al final sempre acabo les migdiades jo sola perquè el David està ansiós per anar a jugar a alguna cosa...

PERSONATGES: Better Together

L'Anna fa un temps que viu a casa nostra. Des de les vacances de Nadal, més o menys. No és ni la meva germana, ni la meva cosina, tieta ni cap altre parentiu. Tan sols és una noia que havia vingut a fer pràctiques a l'escola de la meva mare. No devia estar massa bé a casa seva, i els meus pares -que tenen un cor que no els cap pas al pit- li van dir que vingués a viure a casa nostra, fins que estés millor. De fet no sé què té, no sé perquè està malament a casa seva, ni perquè al principi de viure amb nosaltres no s'atrevia ni a agafar el cotxe. Tampoc goso preguntar-li, si m'ho vol explicar ja ho farà. Però és molt especial per mi. Totes les Annes que conec (o quasi totes) són persones molt especials per mi: L'Anna Vallès, l'Anna Marigó, l'Anna De las Heras, (l'Anna Espinach no la conec massa encara, però si és com el seu germà segur que ho és molt, d'especial),... Deu ser cosa del nom, que és un palíndrom i és bonic te'l miris com te'l miris.

Els primers dies plorava molt, l'Anna, amagada en algun racó de casa, i llegia, i parlava amb el meu pare, i tocava la guitarra, i li agradava escoltar el meu pare tocant l'arpa... De fet va arribar a casa en el pitjor moment, perquè jo també estava molt malament. Casa meva devia semblar un hospital psiquiàtric... I el meu pare el metge de torn. Ma mare la infermera i els meus germans les pastilles antidepresives. Compartíem alguna cosa: penes, dolor, plors, cadscuna al seu racó, però compartíem alguna cosa. Però ella sempre tenia un somriure per mi quan la mirava des de la porta del menjador.

I la nit de Reis es va poar a nevar, cap a la matinada, i va resultar que les dues estàvem despertes. Vam surtir al terrat i vam gaudir d'aquella pluja silenciosa, sense dir-nos una paraula. Va ser una nit molt especial per mi, potser per ella també. No era la neu el que la feia especial, era ella, estar al terrat, amb ella, en silenci, tranquil·les, no ho sé, potser només m'ho sembla a mi, però l'Anna té alguna cosa, molt endins molt endins, que ningú veu però tothom sent, i fa que quan estàs al seu costat tot és més senzill i bonic. És molt sensible, com una dent de lleó (angelets que n'hi diuen alguns), aquelles flors que si les bufes massa fort es desmonten i se les emporta el vent. Doncs l'Anna és com un angelet.

I ara totes dues estem millor i sempre riem quan estem juntes, quant sopem a la cuina, amb el pare o sense, quan donem el sopar al David, quan anem a veure l'hort, quan anem a donar menjar als conills i les gallines, quan escoltem música... Ella va ser qui em va deixar escoltar per primer cop el Jack Johnson, la primera cançó: Better Together, precisament. Sí, "it's always better when we're together". Sempre serà la millor cançó per mi. I a l'Anna Espinach també li agrada molt, em va dir (escriure) un dia. Deu ser una cançó d'Annes.

L'altre dia em va venir a veure la Roser a casa i li vaig presentar l'Anna. Va ser com una supernova, però dins de casa meva. De debò, quan les vaig veure juntes vaig creure "haver vist la llum". Sempre les havia vist i estimat (molt) per separat, però ara que les he vist juntes em sembla que me n'he enamorat...

Que bonica que és l'Anna... No és ni maca, ni guapa, és bonica, que és una paraula dolça i delicada. Com ella.

Aprendre malgrat l'escola

"Educació és el que queda quan has oblidat tot el que t'havien ensenyat a l'escola", que deia Albert Einstein... "Aprenem malgrat l'escola", segons Celestine Freinet... Jo ara estic començant a aprendre què és això de divertir-se... I ara el meu professor no és ni el Ricard, ni el Miquel Arnal, ni el Carles Espinach, ni tan sols l'Anna Ruíz, és el David, que és el que hi entén més de pallassades...

Dels núvols no es baixa, dels núvols es cau!

[Com que no he trobat la cançó del Marc Parrot "Als núvols" ni al YouTube ni al GoEar, m'he hagut d'espavilar pel meu compte i fer-ne un vídeo jo mateixa...]

Avui m'he despertat i... Desgràcia: JA NO QUEDAVA NUTELLA. Oh! He regirat tot el rebost a veure si en trobava algun pot amagat entre capses de llauna i bosses de cereals a mig acabar. Però res, que no quedava res més que aquella Nocilla de color blanc tant fastigosa que em pica al coll. Doncs abans que m'agafés un atac de pànic he agafat la bicicleta del Gabriel (començo a plantejar-me la possibilitat de comprar-me'n una...) i me n'he anat al poble (a Sant Pere) a comprar tres pots de Nutella a Can Gallego, perquè no vull tornar a trobar-me amb aquesta situació mai més...

Doncs ara que anava a fer el dinar m'he adonat que no hi ha res a la nevera. Si estigués de bon humor hauria agafat la bicileta del Gabriel un altre cop i hauria tornat a baixar al poble, a comprar carbassó, tomàquets, pebrot i alguna pastanaga per posar amb l'arròs, però avui ja hi he baixat un cop, estic costipada i tinc tres pots de Nutella a punt per encetar (com m'agrada encetar els pots de Nutella...!) i un pa de pagès de quilo que no ha tocat ningú, encara. O sigui que avui...:
ENTRANT --> Canapès de Nutella
PRIMER PLAT--> Llesca de pa amb Nutella
SEGON PLAT --> Carpaccio de massa de pa amb cobertura de crema de cacau i avellanes
POSTRES --> torradetes de Santa Nutella sense torrar.

Vet aquí la gran cuinera de Les Toeses... És que cuinar per un sol és molt trist i avorrit... "Què t'ha quedat bo Gisela?", "Oi sí, Gisela, t'ha quedat boníssim, ets una gran cuinera...!" No m'omple, què voleu que us digui...

És que avui estic "als núvols amb el temps i una canya, i puc esperar que es moguin les muntanyes somiant truites i mirant les mussaranyes, mentre a baix cau pedregada..." A veure quan m'adonaré que "dels núvols no es baixa, que dels núvols es cau"....!

PERSONATGES: El Meu Príncep Blau

Ara serà qüestió d'ensenyar-li a tocar el piano. L'únic defecte que té és que m'ho deixa tot ple de pèls (però això hi ha alguns homes que també ho fan i no són tan "monus" com el meu...!)

¿Què? ...no vaig demanar pas que fós humà...

Buscant l'impossible

Els divendres, de 7 a 9 del vespre vaig al Zig Zag. Representa que és un centre d'arts plàstiques, però jo crec que és un local on la gent es troba, xerra, "esnifa" bernís durant 2 hores (i, per tant, riu moooolt) i, de passada, fa treballs de plàstica. Jo ja m'he fet dues casetes, un castell, un cistell pel pa, tres miralls, mooooooooooooooltes capsetes... uf, moltíssimes coses --i útils...! És millor que l'IKEA, perquè sempre hi ha algú que t'explica què has de fer, i en català eh? No pas en suec.

Les mosses del divendres som un bon grup --més que res perquè els divendres, la gent està de bon humor--, la majoria són professores d'infantil o primària i tenen el doble d'anys que jo o més --n'hi ha alguna de més joveneta, que no se m'enfadin ara...--. Ara fa un temps que ens hem solidaritzat amb la Lourdes i hem decidit buscar-li un nòvio ben guapo i ben ric --ja posats a demanar...-- i, si pot ser, tan perfeccionista com ella (no suporta sortir de la ralleta, i això que treballa amb nens de 4 o 5 anys...), que ja va cap als 41 i els únics nens que té són els de P5.

Doncs a veure si amb tanta solidaritat en cau algun per mi, que ara tinc molt temps lliure per escriure-li cartes d'amor apassionants i sense faltes d'ortografia... Algú s'ofereix? Absetnir-se gelosos paranoics i estrangers que et trenquen el cor quan se'n tornen a la seva pàtria estimada... Ja he patit prou...

I ja posats a demanar que li agradi tocar el piano, escoltar Jack Johnson, Marisa Monte, Marc Parrot, Nora Johnes o que simplement no ho els critiqui. I que no tingui vertigen (seria un greu problema, llavors, si li demanés que pugés amb mi a la teulada o a la cabana de l'arbre). I que no li agradin els Sugus (només faltaria que se m'els mengés tots...!). I que no li agradi rentar els plats (vet aquí una de les meves passions...). I... I... I... i... Bé, em sembla que si segueixo no en trobaré pas mai...

Ara que estic mort

Porto uns quants dies amb febre i mal de coll. Vaig resistir la grip de la mare, la dels germans, la dels no tant germans i hora i mitja a tres sota zero a la Selva Negra alemanya, però ha sigut tornar a la meva terra estimada i caure com una mosca a les mans dels virus i els microbis.

Us volia posar una cançó del Marc Parrot que m'agrada molt que es diu "Ara que estic mort", però no la trobo i us deixo només amb la lletra, d'acord? És que quan tinc febre m'agrada anar al cel, amb els angelets i vigilar tothom des dels estels... No, és que quan penso "febre" em ve al cap "angelet" perquè quan, de petita, tenia febre, la mare em deixava dormir al seu llit tot el matí, i davant del llit hi havia un pòster amb aquells angelets petits de Raphael... Coses que té la ment. Com allò que et diuen una paraula i tu has de dir el que et suggereix, doncs a mi em diuen "febre" i jo dic "angelet".

ARA QUE ESTIC MORT
Ara que estic mort
i el meu cor no sent res,
el meu esperit
jeu tranquil al llit.

Ara que estic mort
i tinc el cap ben buit,
ja estic preparat
per veure la llum

Ara aniré al cel
amb els angelets
i us vigilaré des dels estels

Ara que estic mort,
ja no he de patir,
per fi sóc diví,
ja puc creure en mi.

Ara que estic mort
i no tinc res en joc
em prenc la vida
més a poc a poc.

Ara aniré al cel
amb els angelets
i us vigilaré des dels estels...

Patinatge sobre gel

A Alemanya lu que passa és que un va caminant tranquil·lament pels camins i caminets del bosc i a la que et despistes... Zaska! Bassal congelat!

Qui ha dit que per patinar sobre gel es necessiten patins?

Dolßa alemanya...

Ja porto uns dies atipant-me de brezels i pa amb mantega. Em sembla qu aquesta setmana m'he engreixat tot el que he perdut aquest últim any...! Si veieu una bola amb potes rodolant per Barcelona o Vilafranca, senyal que he decidit tornar, em podeu saludar. No us mossegaria ni que pugués.

A més, com que aquí no trobo sugus, m'he enganxat a aquestes pastilletes de taronja TIC-TAC, que són maleidament bones i barates.

Ahir em vaig passar tota la nit posant coses i més coses a lloc. Tinc uns amics que s'han canviat de casa i ho tenen tot en caixes i jo els he ajudat una mica bastant molt tirant cap "els ho he muntat tot jo". És que a mi sempre m'ha agradat molt això de muntar coses... De petita tenia una caseta d'aqustes de nines i em passava el dia posant i canviant de lloc tots els mobles. Doncs això de les mudances és una mica com un joc, per mi, també, i com que mai he canviat de casa (per sort meva) doncs encara em fa més il.lusió.

Un dia he d'escriure un conte que es digui "La nena que dibuixava cases". Encara a no sé ben bé de què aniria, però en tinc ganes... del que etic segura és que a la història no hi hauria cap nena que dibuixés cases.

Jo em vull quedar tot un mes aquí, i treballar amb fusta, i amb pedra, i pasejar pel Neckar Park de Stuttgart i passar bones estones asseguda en algun banc i passant fred... Vull aprendre bé la llengua i dir alguna cosa més que Ich Weiß es nicht, o Ich Sreche nicht Deutsch (amb això pots anar on vulguis), o Ich will es nicht. Vull saber dir alguna frase que tingui més de cinc paraules... Però res, que no em deixen quedar, que primer he de tornar a casa i després ja veurem què faig... De fet, el César té la forßa suficient com per fer-me quedar a Catalunya si m'ho demana... Però sembla que les coses a casa meva ara no estan massa bé i jo sóc forßa cobarda i m'agrada fugir corrents a congelar-me al nord.

A Les Toeses sempre és diumenge

Fa uns dies, a la nostra terrassuqui vam muntar una fiestuqui super xupi guai. Traducció: diumenge abans de marxar a Alemanya vam anar a dinar a la nostra cabana de l'arbre.

És que els nens de Les Toeses som l'alegria de la vida...

P.S: Les imatges no són gaire bones per culpa d'un petit fallu tècnic que vaig tenir amb el mòbil... Disculpin les molèsties...

A la Selva Negra

Ahir vaig sortir de Stuttgart per anar a Balingen, a casa del tiet del Gabriel, el Miquel Àngel. O això pretenia... El Tobías (un amic xilè que viu a Stuttgart) em va acompanyar fins al tren que representa que sortia a les 16:16. Doncs ja eren les 17:16 i que no, que allò no es movia. Van dir alguna cosa pels altaveus i tothom va baixar del tren i jo, evidentment, els vaig seguir. No tenia ni idea de què passava, però jo com les ovelles, seguint el ramat... I vaig pujar a un tren que anava ple de gom a gom (és clar, portava la tripulació de dos tens...) i com que jo no trobava lloc per seure amb la meva maleta (que no és precisament petita) vaig anar tirant endavant endavant endavant i vaig arribar a una cabina on sí que -estranyament- hi havia lloc. Jo anar pensant "Que burros els alemanys, aquí hi ha quatre compartiments per seure i ells segueixen drets al passadís...!" Més tard em vaig adonar que era la cabina de pimera classe. Que fresca jo... Però a sobre que em retarden el tren... És el mínim que em mereixia, no?!

Doncs, jo tan tranquil.la i tan còmode vaig quedar-me adormida perquè sabia que no havia de baixar fins a l'última estació (a Rottweil). Però es veu que per megafonia van dir alguna cosa --la qual jo, evidentment, no vaig entendre res--. I quan vaig mimrar un mapa vaig veure que el tren estava anant cap a un altre lloc. Vaig baixar just a la seguent parada, a veure si hi havia algun tren de tornada.

Què tren de tornada ni què òsties, si només hi havia una via i no hi havia ni una sola caseta on et puguessin donar informació o alguns horaris... Doncs ja em veieu a mi, a un maleit "apeaderu" anomenat Donstetten (no oblidaré mai el nom), enmig de la Selva Negra, a tres graus sota zero, amb les maletes i el moc penjant... El meu (prominent) nas no està preparat per aquestes temperatures germàniques... Ja hauria preguntat com tornar (ja comenso a poder defensar-me en alemany...!), però és que no hi havia ningú ningú ningú! I jo encara no sabia què collons havia passat, i per què els tren que havia d'anar cap a Rottweil no anava cap a Rottweil...

Per sort tinc un mòbil estupendu i com que no és de saldu vaig poder fer un parell de trucades (que em costaran un ull de la cara, ja ho sé...) i em van poder venir a buscar (amb un GPS, perquè el Miquel Àngel no en tenia ni idea d'on caram estava això de Dornstetten...).

I jo vinga a esperar i esperar i esperar... I --jo diria que deu ser Llei de Murphy-- poc abans que em recullissin van passar dos trens, un cap a Stuttgart i un altre cap a Freudenstadt ("ciutat de la joia"). Quan em van recullir em van dir "Wie gehts?" (com estàs?) "... quan pugui tornar a moure els dits dels peus et dic alguna cosa, verstanden?..."

Més tard em van explicar que del tren que havia pujat, només anaven a Rottweil els dos últims vagons, que s'havia dividit a Horb... Aquest és el preu que vaig pagar per viatjar en primera classe... A mi m'havien dit que els trens alemanys sempre van a l'hora i que no són com la Renfe... Però ja és el segon cop que tinc problemes amb els trens... Confirmat, sóc gafe.

Però de tot hi ha alguna cosa positiva, no? ara ja puc dir que "he estat a la Selva Negra", o que he (mig) sobreviscut una hora i mitja a tres sota zero, o que... No, em sembla que no hi ha res més que sigui positiu d'això... Sort del gorro que em va regalar l'Anna Ruiz (la millor tutora der mó)... Almenys les orelles i les idees no se'm van congelar... Míriam, dóna-li les gràcies de part meva, demà ok? Que teniu català i si no està malalta (ai el coll...) la veuràs.

Trencant el gel

Per sort el vent no em va fotre les vacancetes enlaire, no. A casa van caure dos arbres: un xiprer a l'entrada del camí de davant, i un pi al camí de darrere. No vam poder sortir en tot el dia. Un desastre, i el Guillem que havia d'anar a treballar... Però el diumenge no va haver-hi problemes i el meu vol no es va retardar ni un sol minut i va arribar a Stuttgart abans d'hora i tot...!

Però fot un fred...

Encara no porto 24 hores aquí i ja m'estan planejant la vida... Que si podries anar a Suissa, a Dornach, o a l'escola amb el Tobías, o a treballar al taller d'un escultor, o d'un fuster... escolta, que és genial, no dic que no, però jo encara no sé si vull quedar-me aquí aquest trimestre... Només vaig comentar --de passada-- que em faria gràcia... I ja m'estan buscant allotjament... I què hi faria jo aquí sense el César, sense el Gabriel, sense el meu pinxo, sense la Míriam, la Patri l'Aurora.... Sense els meus (ex)profes??? No ho sé no ho sé... El César està a punt de sortir de l'hospital un altre cop i jo vull estar amb ell.

ja veurem què passa aquesta setmana...

P.S: No poso dièresis perquè amb aquests teclats alemanys ja em costa prou posar accents i apòstrofs... (està tot canviat de lloc...)

Passar a millor vida

Fa dies que no paro de trobar coses que havia perdut. Així com fa un temps vaig fer una llista de coses trencades, ara em tocaria fer una llista de coses trobades, que sempre és mmés positiva...

- Just ahir vaig trobar un gorro que feia com 2 mesos que m'havia desaparegut. Era entre el llit i la paret, enfotent-se de mi, perquè cada nit dormíem junts i jo ni m'havia plantejat la possibilitat que pugués estar al pis de dalt. És que sóc una mica obsessiva jo (una mica bastant molt tirant a maníaca), i des que em vaig tallar els cabells l'estiu passat, he agafat una afició fervorosa als gorros, gorres barrets i tot allò que em pugui tapar el cap i aixafar els cabells, evitant que marxin les idees bones i que entrin les dolentes... Sempre porto el gorro que em va regalar el César, però tot i així sempre que veig un gorro maco me'l compro. Sóc una consumista.

- Fa 4 dies comptats vaig trobar les ulleres. No me les posava des de... Em sembla que no me les he tornat a posar des que vaig tornar d'Alemanya, al setembre. Ja patia pensant que s'havien quedat allà... Però no, l'altre dia, fent endreça a l'habitació (metafòricament també) les vaig trobar sota una pila d'apunts d'història de l'any passat (això potser també podria considerar-ho metafòric...). Fa un any justet que porto lentilles i, per tant, les ulleres em serveixen de poc, però sempre estic més tranquil·la si sé on són, més que res perquè si un dia perdo les lentilles o se m'acaben, sense ulleres no podria anar més lluny de la porta del lavabo sense fotre'm de morros contra alguna cosa.
Entre tallar-me els cabells i posar-me lentilles, es podria dir que he passat a millor vida...

- Fa un parell de dies vaig trobar 5€ a la butxaca esquerra d'uns pantalons curts de xandall que només em poso per córrer. Devia ser el canvi d'algun berenar comprat a Sant Quintí, després d'una llarga cursa amb la Míriam pel Camí de la Noguera... Cinc euros no són cap fortuna, ja ho sé, però sempre és millor trobar-los que perdre'ls... Ma mare sempre em pregunta "Però d'on treus tu tants diners?" I jo no sé què dir-li "No ho sé, mama, me'ls trobo a les butxaques del pantalons, de les jaquetes, dels jerseis...". L'únic lloc on no són mai, és a la meva cartera; allà només hi ha T10's, carnets, horaris de trens, fotos, notes i rebuts. Un dia he de dedicar una entrada sencera al que trobo jo a les meves butxaques...

- Fa X dies vaig trobar aquella pot de llauna on fa temps hi havia hagut bombons Lindt (d'aquells rodons amb l'emboltori vermell, els millors, vaja...!). I el millor és que estava ple, i el que hi havia dins sí que era un regal com cal: SUGUS!!! Oh! Jo crec que em debien brillar els ulls i tot quan ho vaig veure. Ja us he dit que sóc una mica bastant molt obsessiva, i els sugus per mi són com el tabac pel Guim (el meu germà gran). Ja l'he buidat fins la meitat, no me n'he pogut estar...! Els millors són els de pinya, sens dubte.

- El mateix dia que vaig trobar les ulleres també vaig trobar un pot de vidre amb tapa de plàtic blau amb uns 100 cartutxos de tinta blava per la meva pluma (la Pelikan, perquè la Lamy en necessita uns altres d'especials i més cars). Això em soluciona la vida perquè ja només me'n quedava un, a l'estoig, i és de tinta negra, que no m'agrada gens. És que jo només escric amb tinta blava o vermella.

- I reorganitzant les meves llibretes i blocs de notes i papers i apunts i dossiers i àlbums i de tot i més, vaig trobar de tot...! Des d'una llibreta on guardo totes les entrades de les obres de teatre que he anat a veure (fa tant temps que no hi vaig que ja la tenia mig perduda) fins a una redacció que el Martí Ribas em va fer escriure l'any passat, per català, on havíem d'explicar com ens veiem amb trenta anys més (amb la seva edat). I li posava cada cosa... És que la vaig fer a l'hora del pati, a última hora, com sempre faig a català, i estava molt enfadada amb tot i tothom, i especialment amb el Martí, perquè ens feia escriure "una redacció estúpida, que només podia escriure un estúpid i que només un estúpid podria corregir-la"...! El Martí em feia emprenyar molt, però com me l'estimo...!

- I, finalment i per concloure la llista, fa una setmana que vaig trobar una cosa essencial per seguir vivint i que havia perdut feia temps: LA SON! Fa una setmana que m'adormo abans de les 3 de la matinada, i dormo d'una tirada i sense malsons (que de vegades només fan por perquè són exageradament estranys).

Ja només em queda trobar el DNI, que des que el vaig treure de la cartera per fer-ne fotocòpies que no sé on és... I sí, ja he mirat sota la tapa de l'escàner, però allà no hi és.

Sembla doncs, que això de deixar l'institut se m'ha posat força bé. Ara només espero passar una bona setmana a Alemanya i quan torni --si torno-- ja pensaré que faig. Sí, he passat a millor vida.

PERSONATGES: Germans segons

El gust del Nadal

Ahir em vaig acabar l'últim tros de Pannetone i això vol dir que, definitivament, s'ha acabat el Nadal. Sembla que la tornada a l'institut sigui sempre el que marca quan s'acaben les festes i el Nadal i aquestes coses, però per mi el Nadal sempre s'acaba amb el Pannetone, i per molt que tingui un examen de la tercera quarta i cinquena declinació de llatí, si al rebost queda Pannetone, encara és nadal.

Però avui la caixa de llauna cilíndrica és ben buida i l'únic que queda d'aquella espècie de magdalena gegant, és la olor. I quina olor...! Hi fico el nas i m'hi estic una bona estona olorant, fins que em dic "Prou, Gisela, que sembles un gos... Tan ensumar tan ensumar... Si et veiessin..." Ma mare sempre em diu que surto barata de mantenir, perquè jo sempre dic que només amb la olor o la vista ja m'alimento (i això que sóc miop...), de vegades fins i tot acabo tipa abans de tastar res...

I em fa posar trista, això de veure la caixa de llauna tan buida i sola i per això li busco nous usos:

És que quan tens insomni passes moltes hores que no saps què fer i jo faig papiroflèxia, i fa tantíssims dies que no puc dormir de nit (de nit, perquè a les hores d'anglès i filosofia, resulta que em ve la son de cop...) que ja no sé on posar la meva col·lecció de dodecaedres (en realitat no són dodecaedres, però jo n'hi dic així, no em pregunteu per què...). El que passa és que no m'hi caben tots... Combinen, oi, els colors de la caixa amb els de les figures?

Només hi ha una cosa que em fa posar de MOLT bon humor: JA NO HAURÉ DE VEURE MÉS PARA NOELS PENJATS DELS BALCONS!!! No sé qui caram va ser el llest de posar de moda aquests ninots, però tenia MOLT mal gust, i em sembla que no era conscient del mal que fa a la vista caminar pel carrer i trobar-te aquests paràsits --lletjos a matar i cutres com poques coses hi ha al món-- penjats a dos de cada tres blocs de pisos.


Jo els penjaria d'una altra manera...

Però un dels consols que em queden després de menjar-me l'última pansa del meu estimadíssim pannetone, és una cosa que em va dir una molt bona amiga meva, l'Anna Vallès, i és que a partir d'ara, cada cop hi haurà més llum, els dies seran més llargs i, tot i que encara faltin molts dies perquè torni la calor, ja puc olorar aquelles tardes d'agost, després de dinar, quan feia massa calor per sortir a fora i... Bé, em sembla que hi hauré de dedicar tot un altre post per les tardes d'agost... Sí, ben aviat.

Teoria dels colors

Cadascú té un color propi. No és ni l'aura, ni el xakra ni el karma ni res d'això. És un color que se't dóna per naturalesa, quan neixes, d'acord amb la teva personalitat i el teu caràcter. Però no tothom el pot veure, hi ha qui ni tant sols sap que existeix.

Però aquest color no té res a veure amb el color del nom que se't posa. És una d'aquestes teories que s'expliquen millor amb exemples, o sigui que us en posaré alguns perquè ho enteneu --i pogueu fer les vostres anàlisis personals--.

La Núria Roé --la meva professora de castellà de 2n d'ESO-- és vermella tirant a taronja (per la seva energia i positivitat). El nom de Núria també és vermell (la veritat és que no sé per què, perquè la "u" és blau-gris, la "i" groga i la "a" blava... Suposo que és per l'accent). Per tant, és una persona que, segurament, quan no la coneixes, no sorprèn, ni sobta ni desconcerta. El seu cognom --Roé-- també és vermell --tot i que d'un vermell més fosc--. Això vol dir que quan la coneixes tampoc et sorprèn o sobta o desconcerta --gaire--. És a dir que la Núria Roé és una persona força previsible (que no vol dir que no pugui sorprendre'ns amb alguna cosa, algun dia).

El Miquel Arnal --el meu professor de català de 3r d'ESO-- és blau, ben blau (segurament pels ulls i perquè en el fons és força tímid, i la timidesa, tot i tenir dues "i" que són grogues, és blava). Però el nom de Miquel és de tons càlids --perquè la "i" és groga i la "e" vermella--. Això vol dir que quan no el coneixes segurament et sorprèn, sobta o fins i tot desconcerta. Però el seu cognom --Arnal-- té dues "a", per tant s'adeqüen força al seu color natural, és a dir, que un cop el coneixes ja no et sorprèn sobta o desconcerta.

I no faig més anàlisis perquè ara només em ve al cap el Josep Perea --el meu professor de química de l'any passat i que aquest any em fa una assignatura estranya anomenada Ciències pel món Contemporani-- i si continuo així, al següent claustre l'únic que hauràn de decidir serà si fer-me fora de l'institut o expedientar-me i fer-me la vida impossible fins que ho deixi pel meu propi peu.

Així doncs veiem que l'anàlisi es basa en la relació entre el color natural i el color "artificial" del nom. Però aquesta teoria és molt relativa, perquè cadascú té una relació diferent entre lletres números i colors, no tothom veu la "o" gris-quasi-negre, el 5 vermell i el dilluns groc... L'anàlisi només la podeu fer vosaltres matexios...

Hi ha dies que és millor no despertar-se

Arribes a casa i estàs xop de cap a peus, intentes treure't la roba però no pots perquè la tens fastigosament enganxada al cos, i t'estàs gelant i és desesperant i et poses més nerviós del que ja estàs, però recordes allò que et va dir el psiquiatre l'últim cop que vas tenir visita, "respira profundament tres cops i pensa en alguna cosa ben bonica, que et tranquil·litzi". Respires profundament tres cops, quatre cinc, t'hiperventiles i et mareges, et vols asseure al sofà però no t'atreveixes perquè saps com quedarà icom la mare et renyarà. T'estires al terra i puges els peus --arrepenjats a la paret, que més llardosa ja no pot estar (saps que la mare et retreurà un altre cop que "a veure quan li fas una repintada, que aquí jo sóc l'única que treballa!")--. I penses en alguna cosa agradable... L'altre dia, que va nevar, va ser bonic, a veure si funciona... Visualitzes aquelles fotos que vas fer... Ho recordes més blanc del que va ser en realitat... ¿Què deu significar? ¿Què en diria el psiquiatre?


Quan et reanimes tens l'esperança que amb una dutxeta ben calentona recuperaràs la sensibilitat als peus i a les mans, però quan ja t'has tret tota la roba, t'has posat la música ben alta i engegues l'aixeta, no raja aigua calenta. El Guillem es deu haver dutxat abans d'anar a treballar. Doncs au, "mi gozo en un pozo" que diu sempre la mare. Et poses el pijama --que és l'únic que et queda net a l'armari-- i t'emboliques amb la manteta que t'han regalat per Reis.


I què fas? Perquè la tele no funciona i no tens prou forces per aguantar un llibre ara... Doncs t'enfonses al sofà, entre un munt de coixins i aquesta manteta que no deixaries mai perquè és peludeta i suau com un ós peluix, i decideixes que t'és igual tot i que ja es pot acabar el món avui, que tu no et mouràs del sofà. I et comences a endormiscar i pateixes perquè saps que si la mare et troba dormint a aquestes altes hores de la tarda s'enfadarà un altre cop i et tirarà la cavalleria per sobre perquè ella també vindrà cansada i amb el món sobre les espatlles. Però prou!, avui has decidit que tot t'és igual i tot t'és igual, fins i tot el pinxu, que et ve a demanar si li pots prepara una llesca amb fuet. Pobret, jo sé que no en tens cap culpa, David, de tenir una germana depresiva i irresponsable, però també tens el pare, tens un pare, David, encara que de vegades te n'oblidis, i avui la Gisela ha decidit que tot l'hi és igual i fa vaga de viure. Ell ja no sap com mirar-te i se'n va. No sap si plorar o si fer-te un petó. Però al final t'adorms i penses que avui, el pitjor que has fet, ha estat despertar-te i insultar el món amb la teva presència, i veus aquella foto en què l'Emma et mira com si encara t'estimés.

Peter Pan

http://www.youtube.com/watch?v=7KLWdVqXnWI

Pel Gabriel i pel Miquel --blau-- (tot i que suposo que no li agrada aquesta música).

Dissabte a la carta

Dissabte a la tarda. Hivern. A fora tot és fosc i plou i no tens cap plan pel cap de setmana. L'avorriment, de vegades, ens porta a fer unes coses... Quan el David s'engresca no hi ha qui l'aturi, i ens arrossega a tots, cosa que li agraeixo, perquè ja necessitava una bona dosi d'humor... I crec que ell necessitava veure riure un altre cop sa germana...

Hem començat posant unes ulleres de sol a la pinya que ha comprat la mare al mercat, avui al matí, i hem acabat fent-li de tot menys menjar-nos-la...!

I després un bon berenar, clar que sí! M'han fet posar de bon humor i això em fa sortir la meva vena pastissera.

-Primer plat: TORRADETES DE SANTA TERESA (ja sé que es mengen a la tardor, i que quasi som a l'hivern, però em venien de gust...)

INGREDIENTS:

*pa del dia abans
*un parell d'ous (ejem... de gallina, no pensem malament...)
*llet
*sucre

-Per picar: Galetetes de xocolata

INGREDIENTS:

*No ho vull ni saber perquè són de la Nestlé i "a ojos que no ven, corazón que no siente"...

-Postres: Pastís de plàtan i nous

INGREDIENTS

*plàtan
*nous
*farina
*mantega
*sucre
*llevat
*ous
*una mica de vainilla








-Beguda: Suc de maracujà (s'escriu així?)

CORTESIA DE LA MARE

INGREDIENTS

*D'aquest també prefereixo estalviar-me de mirar-ho... Suposo que té una base de maracujà...









Disabte a la carta... Jo us dono la recepta i que cadascú l'adapti segons les seves necesistats/capacitats. IMPORTANT: NO HO FEU SENSE LA SUPERVISIÓ D'UN MENOR DE 8 ANYS (que són els que hi entenen més de putineries i diversió).

Una bogeria sense cap ni peus

Dimecres em vaig disfressar de Gina...

Has vist mai el mar enfadat? Repicant ona contra ona, morint-se de ràbia vora els teus peus, a la sorra? Digues, ¿has vist mai morir els teus mals quan una onada t'engoleix?

Jo sí. Jo he fet més que tot això, jo he sigut això. He sigut la onada que s'enfada, he sigut la ràbia que mor a la sorra, jo he mort i esclatat en mil trossets cridant al mar. Sí, cridant fins a esgotar la veu, cridant tot allò que em feia tenir mal de panxa.

Has fet mai alguna bogeria? Digues, has fet mai alguna bogeria? Però una bogeria de les de debò, una bogeria sense cap ni peus ni forma que s'hi assembli i que et fa sentir el rei del món?

Jo he deixat caure l'estilogràfica sobre la sorra (freda), tacada amb restes de tinta del color de la sang. Jo m'he endinsat al mar vestida només de pors i de mals. I jo m'hi he volgut quedar, perquè al mar, a l'hivern, s'hi està calent. Però jo n'he sortit, despullada de mals i de pors, ja només amb un vestit de mar que encara avui m'embolcalla, que encara avui no he gosat treure'm.

Jo he recollit l'estilogràfica, ja enterrada a la sorra freda, l'he netejat amb aigua de mar, i des de llavors que ja no hi queden restes de tinta del color de la sang, ni pors ni mals, i la tinta que en raja és clara i salada, com l'aigua de mar, i escriu paraules clares i salades, com l'aigua de mar.

Jo he fet una bogeria sense cap ni peus ni forma que s'hi assembli.

Jo he mort a la platja quan l'última onada m'ha pres l'ànima. I ara torno a ser un full en blanc, a punt perquè algú estreni estilogràfica i hi dibuixi o hi escrigui alguna cosa ben bonica, gens semblant al que hi havia abans.

Jo m'he estirat a la sorra després d'haver-me enfrontat a un exèrcit d'onades, després d'haver sigut mil vegades arrossegada mar endins i mil vegades escopida, altre cop, a la sorra. Jo m'he arraulit damunt la sorra de la platja, taralejant una cançó de bressol a les petxines més petites, a cau d'orella, deixant que l'aire fred --gelat-- del 10 de desembre m'eixugués l'última gota de ràbia, fins que tan sols m'ha cobert una roba fina, teixida amb grans de sorra i sal --i sol--.

Dimecres, a la platja, vaig trobar les paraules que havia perdut, vaig escriure això en una llibreta que sempre porto a la motxilla, a primera fila davant les onades, feien por. M'hi vaig acostar i se'm va posar la pell de gallina --potser pel fred--, era com si m'escupissin les paraules a la cara... Quan vaig tornar a casa vaig adonar-me que hi havia alguna cosa que s'havia quedat allà a la platja... El mar em va tornar les paraules que havia perdut a canvi d'alguna cosa molt important --encara no sé què és--. En realitat no em va tornar res, tan sols va ser un miserable canvi.