Avui, totes les trucades són per tu

La casa ja fa olor de pols cremada. Avui hem encès la calefacció. Agradable regal d'aniversari. 

Em pensava que tindria un dia d'allò més tranquil, per mi sola, i em venia de gust. Però des de primera hora del matí que m'han canviat els plans totalment i he passat tot el dia amb un bon amic, ideant un projecte que en certa manera em fa por que acabi en poca cosa més que tota la nostra motivació trencada en mil bocins. Tant de bo que surti bé, hauria pensat si hagués bufat les espelmes d'un pastís.

M'ha trucat bastanta gent, potser més que l'any passat. Em sembla que no n'he respòs cap, de trucada. Ja ho faré demà. No vull agafar per costum de deixar les coses per demà, però avui fa 19 anys que vaig néixer, i m'agrada imaginar-me com devia ser aquell dia per la mare, perquè em feliciten a mi, però el mèrit d'haver sapigut cuidar i fer créixer una filla durant 19 anys és seu, de fet, segons com, jo no he fet més que posar-la a prova, o sigui que les trucades avui són per ella.

Felicitats MARE, perquè has sapigut què fer i què no cada cop que jo estava desfeta, has sapigut regalar-me els contes que necessitava i has aconseguit que complís els meus somnis (marxar de casa, treballar del que m'agrada, trobar la persona que necessitava tenir dormint al meu costat cada nit...) i no només t'has limitat a deixar-me volar del niu, també segueixes aconsellant-me quan m'entra la por, donant-me la seguretat que em falta per tirar-me a la piscina i fer alguna bogeria. Que avui en dia no és fàcil tenir fills, i menys tenir-ne 4 i el valor d'estimar-nos a tots com si fóssim únics. Felicitats mare.   

I cada castanya és una decepció

Li agrada comprar cantanyes torrades a la caseta del Passeig per escalfar-se les mans de camí cap a casa. La tardor en aquesta ciutat és d’allò més freda i humida i si deixes que el fred se t’enganxi als ossos ja has begut oli, i de vegades no n’hi ha prou amb uns guants i una bufanda. Fica el nas dins la paperina i olora amb devoció aquella olor de torrat tant agradable i tant característica d’aquella època de l’any en què encara no està tot farcit de llumets de nadal. Les pela amb cura, mirant que la closca surti quasi sencera, sense esmicolar-la i la deixa en compte en alguna cantonada, o damunt d’un banc, o damunt la barana d’alguna escala. Com qui deixa un rastre de molles per tornar a casa.
I després de tot aquest ritual, i encara amb el record de l’olor de torrat de la closca de la castanya, es menja el fruit (que quasi no és) i es decepciona. El gust... No és fidel a la seva olor. Però tot i així tornarà a reptir el minuciós  procés amb cadascuna de les castanyes de la paperina, esperant que un dia n’hi hagi una que realment tingui el mateix gust que la olor que li fa perdre els sentits.

CINEMA: Eva

Ahir vaig anar a veure per segona vegada la pel·lícula Eva. Veure una pel·lícula per segona vegada sempre val la pena –o l’entrada- , especialment en aquestes que et fan pensar i que amaguen algunes metàfores darrere els colors i les paraules dels personatges.
El primer cop que la vaig anar a veure per casualitat. Havia de passar la tarda a Barcelona i vaig acabar al Lauren de Vilanova i la Geltrú amb la mare i la meva germana. No feien res de bo i veure per veure, vam decidir triar-ne una d’espanyola. El primer que em va sobtar va ser que no era la típica pel·lícula de robots, futurista i exagerada on pretenen que en 50 anys passem d’anar en cotxe a la feina a anar-hi amb casquet volador. De fet, la robòtica pràcticament podríem dir que ha estat una excusa per poder presentar la pel·lícula al Festival de Sitges, i aprofitar per parlar dels sentiments de les persones de manera objectiva, com si no fóssim més que una recepta on, al canviar les quantitats de cada ingredient, surtim d’una manera o altra.
I el final… Mira que em costa plorar amb les pel·lícules, i després de la decepció que vaig tenir al veure Chico&Rita pensava que ja no tornaria a emocionar-me amb cap pel·lícula, però amb aquesta, una pel·lícula que parla sobre el “software emocional” que tindran els robots del 2046, amb aquesta he plorat les dues vegades que la he vist. I crec que ho tornaria a fer. Perquè la sensibilitat de les imatges, la música, les veus… T’atrapen.

[Si l’aneu a veure en català no us sorprengueu si sentiu parlar en castellà. Un personatges parlen en català i uns altres en castellà. Jo recomano veure-la en castellà, que és la versió original i s’entén perfectament]

L'Alzina de la Plaça Gispert

A la Plaça Gispert de Manresa hi ha un cafè molt bonic. Bé, no, hi ha una llibreria molt original on també pots prendre-hi cafè (boníssim, per cert) i on els llibres no costen diners (llibre dono, llibre agafo).També és mig biblioteca, té totes les revistes actuals del moment, des de disseny d'interiors fins al Jueves (de varis mesos). Inclús de vegades, entre revistes, et pots trobar el catàleg d'algun pintor de la comarca que ha fet fotos a les seves obres i les ha enquadernat per fer-se publicitat gratuïta.

I quan et penses que ja no et pot sorprendre més aixeques la vista i veus que no només hi ha una exposició d'algun fotògraf manresà penjada a la paret, també hi ha una col·lecció d'objectes antics (des de càmeres fotogràfiques i de vídeo fins a màquines d'escriure).

Però tot això és abans de seure a la taula. Els sofàs semblen fets expressament perquè no te'n puguis aixecar en una bona estona, de tan còmodes i amples que són, i les taules, d'allò més originals, són de fusta vermella amb fullles seques i fotografies antigues de Manresa enganxades i cobertes per una resina que, a l'assecar-se queda tranparent, brillant i molt fina.

Si abans de marxar has d'anar al lavabo o rentar-te les mans, no et tornis boig buscant una pica convencional, perquè només trobaràs una espècie de font que baixa del sostre per un tub en forma d'espiral i que aboca l'aigua en una pica en forma de petxina amb una bola al mig (un perla?). Vaig estar estona buscant-ne l'aixeta fins que, per casualitat, vaig passar la mà per davant del làser que et detecta la mà i deixa anar l'aigua. Si més no divertida!

No conec als amos, però estic segur que han de ser d'allò més simpàtics i originals tenint un local que barregi tantes coses i amb tant bon gust (especialment per la música i la decoració).

Jo em pensava que a Manresa no em trobaria mai cap conegut (a part dels cosins, tiets i avis que ja vivien aquí abans que jo nasqués), però de moment ja m'he trobat amb tres vilafranquins que hi han anat a parar per diferents raons. Potser entre Vilafranca i Manresa hi ha alguna conexió més que la C-15. Així que si mai veniu a passejar per aquí, l'Alzina és de visita obligada per aquells que no es conformen amb prendre un bon cafè i punt.

Premis

Privilegis que tenim els que agafem el primer tren d'una línia són aquests. La vanguardia en català gratis. Són aquells petits premis que de vegades sembla que et donin per compensar l'esforç que has fet per llevar-te tan d'hora. Perquè la Renfe no és l'únic transport públic que la regala, la Vanguardia, també ho fan als Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i a Bages Exprés, el bus que agafo cada matí a les 5:45 a Manresa, per anar a treballar.

Així tinc totes les millors "contres" arxivades en un àlbum.

Però el millor, sens dubte és pujar i veure aquesta imatge: 

(si no reconforta prou la imatge de veure tots els seients buits i pensar que pots triar absolutament el que vulguis, tens totes les Vanguardies que vulguis GRATIS! REconfort al quadrat de bon matí, millor que  un cafè)

Una vella, coneguda gorra

Hoy me encontrado con Montserrat y ya llevaba el sombrero puesto. Ha oído lo que dicen esos señores que salen en la tele delante de un mapa con solecitos y nubes y ha curarse en salud, que no la pillase el frío con la testa destapada.


Ella siempre tan bonita, con o sin sombrero. Cuando la ves de lejos jurarías que su melena es bien morada, pero a medida que te le vas acercando, cuando les vas a elogiar el color tan curioso, se gira y descubres que tan solo era una trampa para cautivarte i llevarte a ella.

A mi los sombreros no me quedan tan bien como a Montserrat, pero si ella ya lo lleva puesto desempolvaré mi vieja gorra de lana, esa que me regaló ella misma el invierno del 83 en la cima de Sant Dimas, y me la pondré tan sólo para podermela quitar saludándola cada vez que pase por su lado.

PERSONATGES: als núvols

 

 És que he passat molt de temps volent arribar als núvols, Gisela, però em pensava que hi podia arribar només fent un salt, però sempre tornava a caure al cap de ben poc perquè no tenia prou impuls. ara m'he adonat que no fa falta molta força per fer un gran salt, sinó una bona escala, fer-la poquet a poquet perquè sigui ben segura i no caure a mig camí. 

L'altre dia amb el Roger, al cotxe, donant-li conversa perquè no s'adormís al volant, parlàvem sobre les metàfores, jo li deia que podies trobar un metàfora en cada objecte que volguéssis, que només era qüestió d'imaginació. Ell se'n reia, que a ell no n'hi sortien mai, ni que s'hi esforcés, que li quedaven totes molt forçades. Però avui al matí n'hi ha sortit una sense voler. I li he somrigut de reüll, aguantant-me aquell "Ja t'ho vaig dir, jo..."

Amb el Roger ens vam trobar quan tots dos passàvem una molt mala època. Va costar tirar endavant qualsevol cosa que se'ns acudís, un projecte de relació, una sortida... Perquè saltàvem, però amb pocs dies, queiem altra vegada. Veiem els núvols molt lluny, molt amunt. Que complicat arribar-hi... Però sense adonar-nos-en, hem construït una escaleta que potser no és la més estable, però ens ha portat allà on aspiràvem. 

Em feia por ofegar-lo perquè jo l'estimava molt, potser massa, d'aquestes pors que ens construïm nosaltres mateixos. Però també tan efímera que, sols dient "M'agrada que visquem junts, ara ja no em sento mai sol", desapareix, s'esborra, com si no hagués existit mai.

El Roger abans vivia a Centelles, un poble a prop de Vic molt bonic, ple de cases modernistes i places amb molt bon gust, però el Puigsagordi, la muntanya que tenen al darrere, se'ls menja un parell d'hores de llum i unes postes de sol espectaculars que vam descobrir fa cosa d'un mes. Aquelles postes de sol sempre han estat allà, diuen els de l'altra banda del Puigsagordi, però els de centelles no les havien vist mai.

El senyor del pis de baix

Sota el pis dels meus avis hi viu el senyor J. Ramon Jimenez. Sí sí, que no us enganyo. Es volia fer passar per mort però només es va retirar al Cor de Catalunya, en un humil bloc de pisos del carrer Sant Cristòfol, ben a prop del quiosc per poder anar-hi cada matí, vestit d'incògnit, a comprar el diari i un bolígraf per fer-ne els mots encreuats. Sí sí, un bolígraf cada dia. Hauríeu de veure com té l'estudi, amb les parets folrades de bolígrafs enganxats, bic groc, bic cristal, del terra fins al sostre, i cada vegada envaint més i més habitacions.


És la seva manera de recordar els dies que fa que es pot limitar a fer, senzillament, el que li ve de gust. 

La Granja. Barcelona. La taula que balla

El primer que sobta de La Granja del carrer Banys Nous de Barcelona és que no hi ha rètol a l'entrada; un cop ets dins et desconcertes perquè hi ha un rètol enorme gravat en fusta on diu TOCINERIA, no, no t'has equivocat, perquè quan seus en alguna taula i veus la carta hi posa LA GRANJA des de 1897, o alguna cosa així.

Sempre que hi vaig a berenar sec a la mateixa taula: al fons a l'esquerra, entre una paret de totxos antics i la paret que forma part de l'antiga muralla de Barcelona. Podria pensar que és que me la reserven, però no, la veritat és que no, amb prou feines em deuen conèixer perquè sempre hi ha molta gent, però és que la taula fa molt anys que balla i ningú s'hi asseu per por que li caigui el batut o el suís al damunt. En aquella taula m'he saltat dietes, descobert secrets, rigut amb l'Emma i la mare, probat coses noves (xocolata amb kiwi o cafè amb mel), inclús una tarda de gener vaig escriure-hi un conte amb el noi que unes setmanes més tard esdevindria el meu àngel de la guarda i actual parella.

Quan et duen el que has demanat et donen un paperet amb la teva comanda escrita en boli (i crec que en codi, perquè jo no entenc mai què hi diu) que has de portar després a caixa perquè t'ho cobrin. I si vols pots deixar propina al pot femení o al masculí (qui és més solidari?, diu el cartellet que hi ha al damunt dels pots), i si hi ha cua per pagar et pots entretenir a mirar les postals i fotografies que hi envien els amics quan se'n van de vacances i sorprendre't de trobar-hi algú que coneixes.

La tocineria, la granja... Per mi sempre ha estat el cafè del carrer Banys Nous. Si algú s'anima i hi va, li recomano el batut de plàtan (dos terços de plàtan batut amb llet i la resta nata muntada). Però si no preneu llet també tenen el batut de la casa, que és de fruites sense llet. Si sou més de xocolata, el suís el carreguen bé de nata (muntada, no d'esprai; el sucre te l'hi poses al teu gust) i la xocolata amb kiwi també la fan molt bona i és molt original. Pels més clàssics, el cafè, sol, ja és boníssim, no cal ni llet vaca, ni de soja ni d'arròs. De fet, mai he preguntat si en tenen.

Vet aquí, doncs, la meva segona recomanació del mes. Properament...: L'Alzina, cafeteria-llibreria. Manresa.

L'Aroma. Manresa

L'Aroma és un cafè de Manresa que fa més de 15 anys que està obert. Els locals que té (al carrer Sant Miquel i al carrer Casanova) sempre estan plens, especialment la terrassa del carrer Sant Miquel. Fan els millors cafès que he tastat mai. també tenen una carta de tes que no te l'acabes. Pots posar-t'hi sucre blanc o roig, i depenent de si et demanes cafè o te, et portaran una peça de xocolata negra o una galette. És impossible avorrir-t'hi perquè si no llegeixes alguna revista o diari et pots entretenir mirant la col·lecció de tasses i teteres que tenen en una vitrina, o llegint les recomanacions del dia, o escollint un cafè nou a tastar (de colòmbia, aromàtic fort, aromàtic suau, de brasil, ...). I si al final et decideixes a emportar-te'n una bosseta (d'aquestes que tanquen hermèticament per conservar-ne l'olor), l'hi demanes a la cambrera i te'l mol al moment amb un molinet de cafè de coure. Si el guardes a la bossa de mà, cada cop que l'obris per treure'n el moneder o el mòbil sentiràs aquella flaire de cafè torrat acabat de moldre tant deliciosa. 

Però si hi ha alguna cosa que em roba el cor d'aquest cafè manresà, és la tribuna que hi ha al fons de tot. I és que el carrer Sant Miquel de Manresa és ben bonic per les cases antigues que té, i aquest local ha conservat les parets interiors de pedra i les finestres originals. A l'hivern tens sort si aconsegueixes un lloc en aquesta tribuna privilegiada, però a l'estiu, que tothom seu a la terrassa, pots passar-t'hi hores llargues gaudint d'aquesta imatge que us deixo avui, un cafè entre una paret de pedra i unes altes finestres que, darrere unes cortinetes blanques, deixen entreveure els patis interiors del casc antic, banyats per la llum de mitja tarda que s'escola entre els edificis manresans.  

Cada cop que torno a casa, a la meva habitació hi ha més restes de menjar i beguda. Uns de dues: o tanco l'habitació amb pany i clau, o bé m'enduc el portàtil, perquè sembla que algú s'ho passa molt bé a les nits amb aquest trasto, fins i tot el llit està desfet... Això és culpa de la tele, que a l'agost no fan res de bo enlloc i la gent es busca la vida per internet.

Això de treballar a l'agost és una putada, senyors. Treballar no, això m'agrada, però a l'agost... Els trens fan obres, i la família, els amics i els nòvios fan vacances. I tu cada dia intentant anar a dormir a les 9 o les 10 per despertar-te a quarts de 5 i no tornar-te a adormir. I quan acabes de treballar passar-te la tarda al cotxe perquè si no has d'anar a casa a buscar alguna cosa, has d'anar a Centelles a portar-ne alguna altra o anar a veure els pares i germans perquè sents que els has abandonat de qualsevol manera.

Tinc ganes que arribi el setembre i tot torni a ser normal com sempre... Crec que l'agost és el mes que més odio. Algú s'imagina l'aigua que pot arrribar a perdre una persona treballant en un obrador a 35ºC davant dels fogons? Jo no la he contat, però sí els litres d'aigua que he hagut de beure'm per no caure desmaiada.
Aviam, doncs, si arriba ja el setembre, i l'octubre, i puc fer algunes vacancetes mentre tothom encara treballa.

De ciències o lletres, tant hi fa, jo sóc pastissera

Passejar pel passeig de Manresa i veure en un cartell enorme i il·luminat on posa "Hotel Caní El Vilà. Cangurs i passeGadors a domicili" em fa somriure. ¿No hi ha ningú que revisi aquests cartells abans de gastar-se la fortuna en fer difusió d'aquesta falta d'ortografia que quasi en canvia el servei? (no és el mateix que et vinguin a casa a passejar el gos que que et vinguin a casa a pessigar el gos...).

Si ara fes un experiment científic i em posés a mi mateixa com a objecte d'observació treuria la conclusió que la son i els mosquits et xuclen les paraules. Que la tristesa et fa treure de dins teu les paraules i imatges més boniques. Que la solitud, encara, que només sigui temporal, és molt sana (no hi ha mai males influències). Que els germans grans mai renten els plats. I que la henna, per molt que sigui una planta natural i es faci servir en un munt de gent per fer tatuatges decoratius temporals, tints de cabells o deixar la pell més fina, també et pot omplir el peu de butllofes i inflar-te'l fins que ja no t'hi entri ni la sabata (obligant-te a conduir a dures penes fins a l'hospital més proper a que t'injectin alguna substància que t'adorm de cul en avall).

Però ara no estic per fer experiments científics, jo. És més, el que més s'acostarà avui a un experiment científic serà quan dissolgui clorur sòdic en un pot d'H2O a una temperatura superior als 100ºC per coure la quinoa que m'hauré de menjar demà. 

Petites mostres de felicitat amagada

De vegades la felicitat no és només que les coses vagin rodades i que faci molt de sol però no faci calor. De vegades la felicitat només és sentir una cançó aleatòria a la ràdio i poder dir (saber dir) "Mira, una versió de Clap Hands del Tom Waits... No està malament, però no li sap trobar l'ànima...". I així descobrir que allò que un dia et semblava tan difícil de recordar o entendre ara et surt sol perquè ho coneixes, t'agrada ho has sentit mil i una vegades i ja t'és familiar. I sentir-te en pau amb tu mateix i amb el poc (el molt!) que tens sabent que tens tant de temps per endavant per disfrutar-ho.

De vegades la felicitat només és un somriure del company de feina que fa 3 mesos que treballa amb tu fins ara encara no t'havia ni mirat als ulls.

O un tall de préssec després d'una bona dutxa freda, per concloure la jornada laboral.

O un simple gest com tancar la porta del que sempre havia estat la teva habitació i pensar que a partir d'ara passarà a ser "l'habitació de convidats" on hi dormiràs de tant en tant com a tal, sabent les meravelles de l'habitació que t'espera a partir d'ara. 

Fa un temps em van dir una cosa molt bonica: no cal creure en Déu per tenir fe; n'hi ha prou amb saber qui ets tu mateix i creure en la teva pròpia bondat. Hi haurà qui pensarà que això li ha donat Déu, o la seva reencarnació, o el karma, o hi haurà qui pensarà que s'ho ha guanyat o qui només dirà que "jo sóc així", però en el moment que aprenem a estimar aquest jo, descobrim que tota la religió no és més que les guarnicions que li posen a la felicitat i que de vegades carreguem tant que s'acaba fent pesat i cau pel seu propi pes. Però sempre queda la soca.

UNA MIRADA ENRERE: Tot es pot fer a casa

Estic agafant una certa devociócada cop més ferma per les coses antigues. No sé si la pel·lícula del Woody Allen haurà acabat de fer la feina, però ara si que estic més als núvols que al 2011. M'he fet la càmera més antiga que existeix, l'estenopeica. I ahir, després de dies i dies de fer proves, anotar conclusions, variacions en els objectius, llums i temps d'exposició, vaig trobar la combinació perfecta per treure aquests resultats, que, tot i que són millorables, n'estic molt satisfeta.

Crec que veure'n el procés sencer, des de la captació de la imatge, el revelat del negatiu i el positivatge, ha estat una d'aquelles sensacions que només sents quan ets petit i ho descobreixes tot cada dia. Veure que l'esforç, els minuts i la il·lusió que hi dediques treu el seu fruit d'aquesta manera emociona molt.

I aquí us deixo una mostra d'alguns dels primers resultats en positiu (aviam si podeu distingir les formes per veure-hi les figures humanes. en la segona és més complicat perquè ja no està ben enquadrada, i crec que em vaig quedar curta amb el temps d'exposició a la llum durant el procés de positivatge):

Amos i senyors de la ciutat de Barcelona

Fins fa un mes, la Plaça Catalunya de Barcelona era de l'Ajuntament de la pròpia ciutat, fins que un col·lectiu de gent, cada cop més gran se la van fer seva proclamant que:

[Aquesta plaça ha estat reclamada pel poble]

I que:

I fent de la plaça un hort urbà

I així ha estat fins avui, que han començat a desmuntar el tingladu. I sabeu per què? Doncs perquè ara són uns altres els que la reclamen:

El món al revés... Homes dormint en nius entre els arbres de la ciutat i "pájarus" ocupant places públiques... 

Tan tard i tota la llum del món!

Jo no hi entenc de cine ni de música perquè tot just començo a descobrir tota l'antologia dels grans clàssics, només conec l'obra completa de Chaplin i algun o altre clàssic que potser hauré vist a classe quan anava a l'institut. De Woody Allen, si us sóc sincera, només havia vist un parell d'escenes en blanc i negre i Vicky Cristina Barcelona (fa un parell de divendres a TV3), però ahir vaig anar a veure la última que ha tret Midnight in Paris, i no sé què diran les crítiques de la pel·lícula en relació amb les seves anteriors, però a mi m'ha agradat molt. Encara que el recurs que fa servir estigui una mica vist, si t'agrada tot aquest món romàntic del que és antic, t'enamores amb totes les escenes nocturnes de cafès petits parisencs. S'acaba una mica de cop però surts del cinema amb un bon regust de felicitat molt satisfactòria.

Pel que fa a la música, és, simplement, genial. La majoria de temes són de Cole Porter, però a Internet ja no se'n troben masses coses. En canvi si que trobes fàcilment la cançó del principi i final de la pel·lícula, que és més actual, i després de veure aquesta pel·lícula, cada cop que la sento em trasllado inconscientment a París.

Aprofito per obrir una nova secció al bloc: UNA MIRADA ENRERE, i és que des de fa uns mesos m'he començat a obsessionar o enamorar de les coses més antigues (càmeres esteneopeiques, toca-discos, vinils, una bicicleta de la meva àvia que tenia al garatge de casa...) i sobretot la música meravellosa dels anys 20, 60, i inicis del Rock'n'Roll (inclús l'estic aprenent a ballar!). 

Aquest estiu miraré d'anar a París (si em dónen vacances!) i esperaré un cotxe d'època en algunes escaletes del casc antic, després que les campanes cantin la mitjanit.

MÚSICA: Companys

Acabo de trobar la continuació del videoclip de Temps o Rellotge:


El millor és que no és de Sanjosex, és d'Inspira (per cert, preciosa).Es responen els uns als altres, això és el millor! Com ha passat amb Manel i Espaldamaceta. Espaldamaceta va escriure una cançó que es deia "El Miquel i l'Olga ho deixen", però a Manel no els va agradar la història i sembla que van decidir donar-los una segona oportunitat a la cançó "El Miquel i l'Olga tornen", i sembla que aquesta vegada és la bona...

No sé si Inspira va escriure aquesta cançó es base (seria molt fàcil dir "inspirant-se" però no hi cauré...) a la de Sanjosex, però el videoclip transmet exactament el mateix, inclús l'escena de l'arbre és pràcticament la mateixa...

Allò que diuen que "Lo breve, si bueno, dos veces bueno".

MÚSICA IL·LUSTRADA

Avui vull dedicar el post a una fusió molt agradable. La música  i el dibuix. El David Carabén i el Lluís, el meu professor de dibuix. La tinta i el llapis.

Els dijous al vespre vaig a dibuixar al Zig Zag, on l'any passat hi feia arts plàstiques. Aquest any necessitava alguna cosa més tranquil·la, per compensar una mica l'esforç físic que m'exigeix la feina de pastissera. Hi ha molts dies que no trec res de bo, però per això sempre hi ha el Lluís, que m'ajuda a corregir línies curvades amunt que han d'anar curvades cap avall, traços massa forts que deixen un rastre innecessari, i sobretot a estimar els dibuixos que faig jo mateixa, que això de vegades em costa una miqueta.  Amb el David Carabén vam tenir feina perquè no acabava de captar les proporcions i em quedava un braç massa petit o una cara massa gran, però al final vaig aconseguir que s'assemblés al de la foto. Em sembla que me'n faré una samarreta i tot...

Ara us hauria penjat una cançó de Mishima que es diu Every Second, del 2008 (Trucar a casa, Recollir les fotos, Pagar la multa), però em sembla que no hi és al Goear.

El dibuix que estic fent ara és amb carbonet, un altre estil, però també costa força i el Lluís té molta paciència amb mi, que tot ho començaria de cap i de nou cada mitja hora o quan veig que les coses no em surten. Crec que si una cosa caracteritza els professionals d'algun ofici és que no només saben fer bé la seva feina sinó que són capaços d'arreglar allò que ha sortit malament. 

Així doncs, avui, una abraçada molt forta al Lluís, l'il·lustrador que ha estat capaç de redreçar els dibuixos que se'm torçaven. Que si bé jo l'hi corregeixo el lèxic, ell em corregeix traçats i pinzellades. 

MÚSICA: Tota una forma de cantar

Avui toca música. Vaig descobrir aquesta noia fa alguns dies i ja ni recordo com, però aquesta setmana em té enganxada i tenia ganes de compartir-la. Em recorda a la Christina Rosenvinge i té un aire molt agradable, que m'inspira bastant. Abans es feia dir Oniric, no és estrany, hi ha un munt de cançons del nou disc que, tot i haver-se desfet d'aquest sobrenom artístic, mantenen un aire totalment de somni estrany incomprensible.

Què me'n dieu d'aquesta cançó? No sé com se li ha acudit aquesta combinació de notes. Una mica dissonant, però és senzillament fantàstica. I què diu? No heu esperat mai tant i tant que heu tingut la sensació que han perdut l'interès en vosaltres? Però quan arriba t'oblides de tot.

Vet aquí l'objecte de comparació. M'encanta com ballen... Tan innocent..., com si no hagués matat ningú...

IL·LUSTRACIONS: Noia que ven les seves preocupacions al vent

El vaig copiar d'un llibre que mostra diferents il·lustradors i contes. Em va captivar aquesta imatge d'un conte polonès, o txec o alguna cosa així. Vaig decidir fer-me'l amb gran, per penjar-lo a l'habitació. Vet aquí el resultat.