Dibuixos a les parets

Vaig dir que un dia havia de parlar dels dibuixos a les parets de Les Toeses. Doncs avui és el dia i l'hora perfecte. Aquesta foto de sobre és de la paret del menjadoret de casa (li diem el menjadoret perquè tenim dos menjadors i aquest és el més petit, no és que sigui petit, però hauríeu de veure el menjador gran...!). Doncs el va fer el Guillem un dia que es va emprenyar com una mona amb la mare. Primer va dibuixar el nen i després va agafar la ballesta que tenia de joguina (que no era tan de joguina, però tampoc era gaire de veritat) i en comptes de carregar-la amb les fletxes de goma que tenia, hi va posar ceres toves, els Dacs, que n'hi diuen alguns, i les va enclastar contra el dibvuix, com fent punteria. Jo em pixo de riure quan m'imagino el Guillem, petit, emprenyat i amb una ballesta. Suposo que en el seu moment, a la mare no li devia fer tanta gràcia com ara me'n fa a mi.

La foto d'aquí sota:

no té massa història. L'he vist tota la vida -o almenys des que tenia prou consciència com per rrecordar- i no sé pas si ho va fer el Guillem o algú anterior a ell. De fet, per aquesta casa hi han passat molts nens. El meu pare, quan era petit, ja hi venia a estiuejar, amb el cosins (que no eren pocs, contant que tenia 12 tiets...), o sigui que potser és anterior als Romaní de las Heras. Però a la mare li agrada molt i quan vam repintar la paret del passadís on hi ha aquest dibuix, la mare no va voler que el tapéssim, o sigui que ja ens veus a tots, rascant amb mooooooooooolt de compte perquè no caigués la pintura on hi havia aquest dibuix. Ja només li faltava emmarcar-lo... Veient l'estima que li té la mare suposo que sí que el vam fer algun de nosaltres. Jo no, segur, que ja era molt cívica de petita (no pas per l'exemple que em donés el Guillem). Jo feia altres coses com marranades monumentals o destrossar els castells i les construccions que feia el Guillem, però de graffitis no en vaig arribar a fer mai.

I aquest d'aquí més abaix és a la cuina, però no es veu massa, normalment, perquè els ratolins sempre s'amaguen a tot arreu.

No, és broma, no s'acostuma a veure perquè com que està a una taula i no a una paret, sempre hi ha coses al damunt. El va fer l'Emma, poc després de que nasqués el David. L'Emma, quan va néixer el David, no estava especialment contenta, l'eufòrica era jo, més aviat, que ja havia superat que li fessin més cas a ella que a mi i, per tant, ja no em feia ràbia tenir un germanet encara més petit, més aviat estava contenta pensant "Fote't Emma, ara tampoc et faran cas a tu!" Era molt cruel jo. L'Emma la va patir molt, aquesta gelosia tan característica dels germans (els pares que teniu més d'un nano sabreu de què parlo). De fet, l'Emma encara no ha superat aquesta gelosia... I potser jo, amb l'Emma, tampoc, potser per això les hi faig passar tan putes, de vegades, encara. El cas és que l'Emma havia de cridar l'atenció com fós i es dedicava a dibiuxar per tota la casa. I aquest ratolinet, quan el vaig veure, vaig anar corrents a la mama "Mama!! Mira què ha fet l'Emma!!" Que xivata que era de petita... Em va sortir el tret per la culata, a la mare li va encantar, i guaiteu, encara hi és 8 anys després.

I de fet hi ha més inscripcions per la casa. Quan el Guillem va aprendre a escriure el seu nom ho havia de fer constar a tots els mobles de la casa i encara hi ha algunes portes on hi ha escrit amb lletres vermelles i distorsionades: GUILLEM. Però com que estan sobre un fons marró no es veuen massa, i menys en una fotografia, per això he fotografiat la pintada que va fer a l'entrada de casa (que quasi també podria dir que està en un fons marró, de lo merdosa que està la paret... Li convé una repintada...). Allò: Au!, per donar la benvinguda als visitants, que quedi clar que aquí hi viu el Guillem!, o no tan clar, perquè com podeu comprovar, encara havia de pulir una mica la tècnica... (feu-me un favor i fixeu-vos en les lletres de color lila, no en l'esquerda de la dreta que travessa la paret de dalt a baix...).
Sempre ha tingut una firma molt original i artística, ell...

Un altre dia dedicaré el post a unes altres pintades de Les Toeses, les de l'antiga fàbrica de paper. Tenen història, històries, ja us en parlaré, ja...

Avui només volia demostrar que es pot parlar d'alguna cosa més que del futbol, i del Barça i del TRIPLET i... i... Bueno, de fet així no demostro res perquè ja n'estic parlant... És que sense adonar-me'n, no sé com, m'he tornat un pèl massa futbolera... De fet, més que futbolera, Culé, que per mi és diferent. I és que, tenint tres hooligans com el David, el Gabriel i el Guillem a casa, és difícil no ser-ho... El David el més culé de tots, que quedi clar, potser no va a Canaletes a celebrar res, perquè li queda lluny i a les 9 ja ha de ser al llit, però s'empassa fins i tot els partits del Barça infantil, i el Barça femení, i li pots preguntar el que vulguis, que se sap tot l'historial de quasi tots els jugadors del Barça (noms, cognoms, edat, equips on ha jugat, gols que ha marcat en el barça, en la lliga, en la champions i en la mare que el va parir). Al principi només tenia l'àlbum de cromos de la Lliga 2008-2009, i se'l mirava una i altra vegada, i sempre em venia i em deia "Saps que un jugador del Betis va fer no sé què i no sé quantus?". En vaig acabar força fregida, la veritat. Però quan el pare li va regalar l'àlbum de cromos del Barça, d'aquesta temporada ja va ser massa, no calla en tot el dia i se sap de memòria tota la doble pàgina dedicada al Messi... "I saps que el Messi va marcar el seu 5000è gol amb el Barça? I saps que això? I saps que allò?..." Jo li dic "I saps que he fet un pastís de maduixa que t'està esperant fresquet a la nevera?" I calla i corre al rebost. Però torna ràpid quan veu que no hi ha cap pastís de maduixa "Ei! A la nevera no hi ha res!", "Doncs ajuda'm a fer-ne un i d'aquí una estona sí que hi serà...". Sóc una crack.

PORTES DE LES TOESES: Qüestió d'acostumar-s'hi

Suposo que si m'agrada aquesta cançó no és pas per la veu melosa de Tom Waits.
Suposo que si m'agrada aquesta foto no és pas per l'ordre que caracteritza Les Toeses.
Suposo que si m'agrada córrer no és pas perquè sigui relaxant.
Una s'acostuma a tot. Potser en tot això només hi veig alguna pinzellada de verd a l'altra banda d'una porta oberta de bata a bat que em fa respecte travessar, una pinzellada de color llum-del-vespre-de-maig-sobre-les-fulles-dels-arbres-de-casa (color que m'acabo de treure d'una màniga que no tinc). Hi ha colors que encara no tenen nom.

Tinc un vestit que hi posa "Sé d'un color que no té nom, sé d'un record que no va ser". El color ja el tinc, però encara busco aquest record que no va ser... Crec que serà força difícil, perquè tinc molts records, però tots han estat... De fet, potser ni tan sols els que es van inventar aquesta frase saben què és un record que no va ser, potser tan sols "quedava bé", o tenia la mètrica o la llargada que volien per imprimir a la roba. Però suposo que quan estàs tres hores estirada al llit, intentant dormir, penses en qualsevol cosa, encara que només siguin unes poques paraules que només prenen sentit quan estàs a les fosques.

Perdoneu-me que pengi un post tan absurd com aquest, però és que les bones idees se m'evaporen, aquests dies... Potser els 30 graus del migdia hi tenen alguna cosa a veure... Crec que seria millor no publicar res en tres setmanes que publicar tonteries com aquesta, però ara ja ho he escrit i no ho penso esborrar. De fet, no era més que una excusa per penjar una cançó que he descobert aquest cap de setmana d'un cantant que he descobert aquest cap de setmana gràcies a algú que, amb molt de gust, he vist aquest cap de setmana. Au, bona setmana als pobres que aqustes setmanes estan d'exàmens, tan alumnes com professors, que uns han d'estudiar moltes hores, però els altres tindran més de 90 exàmens i treballs damunt la taula i fills petits a sota, armats amb ceres de colors i apuntant amb precisió allà on dispararan creativitat. Jo de petita també dibuixava a les parets. Un dia n'he de parlar, dels dibuixos a les parets.

Es coret des cotxet

[Quan sento aquesta cançó no puc evitar de pensar en un dels meus ídols]

En algun tros he escrit fonèticament el que m'ha semblat sentir. No tinc ni idea de què diuen, en algun tros, però el que puc entendre m'encanta! Ja en penjaré més, ja, que les lletres són ben xules quan les entens (n'hi ha una d'un pollet molt petit que és boníssima! Serà la següent)

ES CORET DES COTXET
Aivia (hi havia) un cotxet
petit blanc i groguet
que en lloc de botzina
tenia un coret (mec mec)

Tic tac, tic ta-barabara, tic tac, tic tac

Aivia (hi havia) un cotxet
petit blanc i groguet
que en lloc de botzina
tenia un coret
I quan se passejava,
de tant bé que sonava,
la gent s'aturava
per sentir es tonet (mec mec)

Tic tac, tic ta-barabara, tic tac, tic tac

Nava per ses montanyes,
per valls i per ses planes
tot es món s'alegrava
de sentir-lo passar
un ocellet cantava
el vent ja no bufava
sortien els peixets de dins lo maaaaaaaaaar

I j'ara aquell cotxet
petit blanc i groguet
que en lloc de botzina
tenia un coret.
I quan se passejava,
de tant bé que sonava,
la gent s'aturava
per sentir es tonet (mec mec)

Tic tac, tic ta-barabara, tic tac, tic tac (bis)

Aivia (hi havia) un cotxet
petit blanc i groguet
que en lloc de botzina
tenia un coret
I quan se passejava,
de tant bé que sonava,
la gent s'aturava
per sentir es tonet (mec mec)

Tic tac, tic ta-barabara, tic tac, tic tac

La llengua més bonica del món

Ja fa temps que volia penjar aquesta cançó, però fins ara no he trobat la manera. Em sembla que avui és el millor dia per posar-la. M'agrada perquè em va fer passar molts mals en el seu moment, perquè em fa pensar en la pluja i en el color verd -que diuen que vol dir esperança-, perquè és suau, perquè la Marisa Monte té una veu molt bonica i em tranquil·litza, perquè la canta sense alçar la veu i perquè... perquè... No, em sembla que ja està. La poso especialment per qui me la va enviar, per donar-li moltes hores (de son) i forces per acabar el curs (que em sembla que les necessita). Si pugués li donaria tres quarts de les meves hores lliures, que no em serveixen per res i a ell li farien molt més profit.

La foto la poso perquè l'he trobat perduda al meu llapis de memòria que, connectat a l'ordinador, apareix com a "Gisela" -vet aquí una metàfora...-, i quan l'he vist no he sabut massa com reaccionar. Potser m'ha agradat veure-la perquè estem el César i jo junts, o potser més aviat m'he espantat, perquè, sense adonar-me'n, han anat passant les setmanes des de l'últim cop que li vaig veure la cara, però el temps m'ha deixat enrere i m'he quedat com orbitant al voltant d'un estel, remirant-me una vegada rere l'altra les últimes escenes en les que hi sortim junts... Rellegint un guió no escrit que, tot i saber-me'l de memòria, sempre em sorpren desagradablement. Tant estúpid com llegir una vegada i una altra un llibre que no t'agrada, o veure les pitjors escenes, les que et fan més angúnia, d'una pel·lícula de sang i fetge. Al final veus destrals i ganivets a tot arreu i no pots dormir perquè tens por que t'aparegui un boig amb una motosserra amb ganes de desmembrar a algú. Saps que no passarà, però t'ho segueixes imaginant. La imaginació és molt puta, i els mals records, barrejats amb la imaginació, encara més. Vols aturar-ho, vols deixar de veure fantasmes on no n'hi ha, però no pots fer com amb la tele, que l'apagues i ja està. És curiós això de torturar-te a tu mateix en contra de la teva voluntat...

L'únic que pots fer és posar-te una cançoneta ben bonica, cantada per alguna dona (potser del Brazil), i deixar que t'assequi les llàgrimes amb el mocador suau de la seva veu i faci fora aquests fantasmes que et persegueixen fins i tot dormint. Em sembla que és força difícil que algú que parla la llengua més bonica del món, sigui la banda sonora d'un munt de mal records. O no em direu que no sona preciós el portuguès? I més en boca de la Marisa...

Avui, mil gràcies a la Marisa, que no la conec i no la coneixaré mai, però és millor que un got d'aigua després de córrer 10km.

Animadora Infantil

Com s'ha de veure una per fer contents els nens... Jo també m'ho passo molt bé, tot s'ha de dir. (competència professional, Miquel. El món dels animadors infantils cada dia és més extens...).

Us he de posar al dia

És que fa molts dies que no escric res perquè no tenia internet, però ja ho hem arreglat i ja no tinc excusa i crec que potser ja aniria sent hora que anés publicat alguna cosa decent, però avui no serà, em sap greu. La Patrícia deia fa uns dies (uns quants bastants) que la faig somriure amb cada post que publico o alguna cosa així. Em sap greu desil·lusionar-te, Patri, però avui em sembla que no serà. avui no tinc ganes de somriure ni de fer somriure a ningú. És ser fals fer riure a algú quan tu no en tens gens de ganes. El que potser sí que provocaré una mica és la gana. Potser et cau la baba Patri.

La foto de dalt és la mona de Pasqua que vaig fer per casa. Em vaig haver d'apanyar una miqueta amb el que tenia, però va quedar força bé (lo marró del voltant són chocapics. Se m'havia acabat el crocanti i alguna cosa hi havia de posar...). El conill no és obra meva eh? Mèrit de Lindt, que ha aconseguit fer una xocolata que agradi a la Gisela (encara que sigui només un xic molt xicarró).

Aquesta d'aquí sota:

és la primera maduixa del meu hortet. Me la vaig menjar dimarts. Era força bona, una mica verda, encara, però ja m'agraden, a mi, ben àcides. (Quantes comes). Demà segurament ja en tindré tres o quatre més, ja estan quasi al punt. Me les menjaré soles, sense sucre ni nata ni vinagre ni llimona. Soles ben soles. Potser les compartiré amb algú. Voluntaris?

I l'última fotografia:
Fa dies que faig mooooooooooooooooooooooltes fotografies a totes les roses de casa i a totes les que trobo. De moment, aquesta és la que m'agrada més, perquè té una llum especial, de final de tarda d'estiu. D'aquestes que passem a Les Toeses jugant partits de futbol eterns, passejant amb bicicleta rollu Verano Azul, guerrejant amb globus d'aigua, costruïnt cabanyes... Un dia, a mitja guerra, s'aturarà el món per nosaltres, ens mirarem i ens adonarem que ja no tenim 10 anys, que en tenim 40 i les criatures esperant-nos als cotxets. I ens caurà al món a sobre. Però per això encara queda molt. De moment em sembla que encara m'és permès jugar a "espiar les petites" (Emma i Estel·la) amb els walkie talkie del Gabriel. Digueu-me infantil, però segur que molts de vosaltres també ho faríeu si visquéssiu a Les Toeses. Si hi ha alguna cosa que em faci més ràbia que la gent falsa, és la gent que se'n riu dels nens i nenes de 13 anys que encara juguen amb els clics (playmobil?). No hi ha res millor que un nen amb imaginació, i la playstation no dóna gaire a imaginar, que diguem. No dic que no s'hi hagi de jugar, amb mesura tot és bo, però hi ha nens que no saben què fer quan els dones un nino per jugar, i això és molt trist.

L'única joguina que no caduca mai és el llibre.

Llegiu-ho en català

Us han preguntat mai el vostre percentatge de felicitat? Sembla que les pomes de l'Apfelsaft del Lidl no tenen res a criticar.

Versió millorada

És el mateix vídeo (una mica millorat) que l'últim que vaig penjar, però en realitat no és més que una excusa perquè pogueu sentir la banda sonora de la meva infància. La Queto i el Teo eren dos germans (de 10 i 7 anys respectivament) mallorquins que cantaven quan el meu pare era petit (uf... als anys 40!). Quan tenia 4 anys obria el calaix dels discos, treia els quatre vinils de la Queta i el Teo i (amb moooolt de compte, com sempre em deia la mama) el posava al tocadiscos, abaixava l'agulla (m'hi vaig enrampar més d'un cop perquè sempre anava descalça) i canviava a 33 revolucions (perquè eren d'aquests vinils petitons). Em podia passar tot el matí i tota la tarda escoltant aquest parell. La millor és, sens dubte, la primera "Tijuana". Ma mare s'afartava de sentir-me cantar tot el dia aquesta cançó i em deia "A veure quan hi arribes d'una vegada, a Tijuana...!" Algú s'imagina una Gisela de quatre anys cantant i ballant swing???!! Jo tinc memòria selectiva.

Fa un temps el meu germà els va passar en format mp3 i ara tinc la sort de poder seguir escoltan-los allà on vagi i intentant desxifrar què diuen -perquè la meitat de les paraules no les entenc.

Fa dotze anys que a Tijuana jo me'n vaig, però encara no hi he arribat...

Començar dies de 48 hores

M'estic (mal)acostumant a no dormir de nit. La pluja en té la culpa (excuses que en diuen). Només plou de nit, i és clar, jo l'espero desperta.

Fa com un mes i mig que vaig acomiadar-me de la meva habitació li vaig dir "Escolta'm bé, si no ets capaç de ser res més que un simple armari de records, no em fas servei, que d'armaris ja en tinc molts, però jo vull tenir un lloc on poder dormir tranquil·la". Durant tres setmanes vaig alternar nits al sofà del menjador gran, amb nits al sofà del "menjadoret". Al menjador gran hi ha la tele i em quedava adormida tot mirant "Sin Rastro" (Without a Trace). Al menjadoret hi ha l'equip de música bo i em quedava adormida escoltant Rossini, Els Pets, Marc Parrot, o simplement la llista d'èxits de la ràdio... El Guillem em despertava pràcticament a patades dient "Nena, que no tens habitació o què, tu?" (és que pel Guillem jo no tinc nom, tan sols sóc una nena, i quan està inspirat, sóc una "nena subnormal").La mare se'n va cansar i em va dir que tornés a l'habitació,

Jo no volia tornar a la meva "estiadíssima" habitació, així que l'hi vaig cedir a l'Anna, que des que va venir a viure a casa dorm a l'habitació de l'ordinador i hi ha molt males vibracions, i ella és molt sensible a tot això del feng-shui... "Anna, et cedeixo la meva habitació, pots posar totes les teves coses als prestatges que t'he deixat buits i pots llegir tots els llibres i els contes que hi ha al prestatget de la paret". A l'Anna li farà més servei que a mi, ella necessita un lloc per poder està sola sense que ningú la molesti, on poder fer la feina de la universitat.

Així ja tinc excusa per no tornar-hi a entrar. Ara sóc jo qui dorm a l'habitació de l'ordinador (amb les males vibracions i el mal feng-shui), i el Guillem i el pare se n'aprofiten (la confiança fa fàstic) i s'estan a l'ordinador fins a quart de 4 o quarts 5, cosa que no podien fer quan hi dormia l'Anna. I mentrestant jo espero davant la televisió, seguint els partits de tennis del Nadal a Miami (avui ha perdut... Maleït Del Potro...), i quan s'acaben els partits, miro les reposicions del TVist i d'El Club, i quan s'acaben les reposicions, si encara no han deixat l'habitació lliure ja empalmo amb el "Cuní i la mare que el va parir", i quan sento que la mare ja es desperta per llevar els petits i nar a l'escola, jo m'amago sota la manta que em va regalar el pare per Reis i faig veure que dormo (tinc una por immensa que la mare sàpiga que no dormo a la nit, no sé ben bé per què...).

Suposo que podria dormir mentre el pare o el Guillem estant teclejant a l'ordinador, però sóc incapaç d'adormir-me plàcidament escoltant el cant gregorià que es posa el pare com a música de fons per treballar (em fa tenir malsons) ni tampoc crec que jo ni cap altre ésser humà sigui capaç d'adormir-se amb la música que escolta el Guillem (algú ha sentit mai a parlar del "Oi!"??? No en tinc cap mostra, però perquè us en feu a la idea és algu així com un tio que crida i cirda i crida intentant seguir un ritme marcat per alguna cosa que sembla un guitarra i una bateria i crida i crida tant enfadat que sembla que -més que parlar- vomiti. Pel que fa al contingut de les cançons, encara no he aconseguit mai desxifrar què intenten dir-me, però per molt que em diguin "Bona nit i dolços somnis", amb aquells crits no s'ho creu ningú). O sigui que diguem que tinc el ritme vital un xic alterat.

Estic destinada a fer vida nocturna... Anar a dormir a les 8 del matí, despertar-me a les 6 o 7 de la tarda i dinar a l'hora de sopar... I quan representa que tindré temps per anar a córrer??? Que això de córrer a les fosques és una mica suïcida...

La solució són els dies de 48 hores, és a dir, dormir un dia sí, un dia no. Cansa una mica, però per algú com jo, que no ha de fer res d'especial, no costa massa. O sigui que avui, en comptes de tancar l'ordinador i posar-me el pijama-i-cap-al-llit abans que es desperti la mare, tancaré l'ordinador, em dutxaré i faré veure que m'he despertat molt d'hora, ajudaré la mare amb els peques (que ja no ho són tant però són igual o més mandrosos a l'hora de despertar-se i vestir-se i esmorzar) i quan la furgoneta blanca hagi desaparegut al final del camí em posaré el davantal i faré un pa de pessic ben bo que no durarà més de mitja hora un cop hagin tornat tots de l'escola. (I avui el Gabriel torna de colònies, o sigui que hi haurà feina a escoltar...!). I així aquesta nit estaré tan morta i rendida que ja em direu qui és el llest que té insmoni... Digueu-me radical si voleu, però a mi l'homeopatia i les pastilletes de valeriana ja no em fan servei.

"Començar, és continuar un final", que diuen els nous Lax'n'Busto... Jo veig començar dies.

Màquines

Acabo de deixar un comentari al blog d'una amiga i per confirmar-lo he d'escriure un codi: RESISTE, em diu distorsionat. De vegades m'espanto de pensar que les màquines puguin arribar a saber què dir-nos i quan toca...

Com l'altre dia que estava guardant un escrit a la meva carpeta i em demana "Guardar a Gisela?". Sí, No, Cancelar... De vegades ho cancel·laria tot... No hi guardaria ni una maleïda lletra de cançó.

Un març calorós

Quan fa calor sortim a fer un vol amb bicicleta, sovint fins a Sant Quintí, i quan tornem estem tant acalorats que agafem la manguera (mànega?) i juguem a veure qui aguanta més sota el raig d'aigua freda...

I després d'una bona remullada no hi res com una bona calçotada al terrat de casa...! És aquí quan veus el pitjor de cadascú... Si t'enamores d'algú a una calçotada és un amor autèntic, perquè difícilment podràs veure aquella persona en situacions més indecents...

I millor no parlem dels "xeringassssssos" de nata que ens fotem quan la mare no ens veu... O de la coca-cola que bevem "a morro" quan CREIEM que no ens mira ningú...

PORTES DE LES TOESES: L'armari dels medicaments

L'armari dels medicaments és un forat a la paret amb dues portes i s'amaga sota l'escala. De nit, quan tothom dorm, de vegades l'obro, tan sols per olorar-lo. Fa una olor estranyament deliciosa, com dolça (pot()ser de medicaments...?!).

A l'armari dels medicaments hi trobes la cura dels teus mals: "Cerebrino Mandri", "Ibuprofeno 200mg granulado efervescente" i "Gelocatil" per migranyes (depèn del dia n'agafo un o un altre...), pastilles a base de valeriana i herbes vàries per dormir, tiretes, tisores, esparadrap, un maletí amb tot de potets d'aquells amb "boletes" (homepoatia, pels que no n'hagin pres mai), un escalfador per biberons, cremes solars de diferents graus (des del 15 fins al 40) i material per curar ferides. D'aquest en queda poc: gasses, benes, iode. No són més que capsetes buides.

Fa mitja hora he obert l'armari dels medicament buscant la cura als meus mals. Però hi ha ferides que no es curen amb iode i una bena. Innocent, no sabia que no es pot trobar cura a allò que no saps posar-hi nom.

PERSONATGES: El vent que s'emporta els núvols

El Miquel el vaig conèixer quan feia 3r d'ESO, era el meu professor de català. Però em sembla que en realitat no vaig començar a coneixe'l fins que no va deixar de ser el meu professor, a 4t d'ESO. De tant en tant li deixava llegir coses que escrivia, perquè me les revisés i me les corregís. No eren més que excuses per veure'l de tant en tant, per tenir algun motiu per robar-li el temps. Jo no lluito massa pel que vull, és un dels meus defectes, però crec que pel Miquel sí que he lluitat, des del dia que el vaig conèixer, que vaig pensar que me n'havia de fer amiga, que he fet tot el possible per ser ben a prop seu. La veritat és que no sé què li veia, perquè ara que el conec més veig que és força normal...! Però mira, m'agradava (i m'agrada) tenir-lo a prop, em fa sentir més segura (en castellà en diuen "sentirse arropado").

No és poca la feina del coordinador de segon cicle, però ell sempre tenia algun momentet per mi quan el món em queia a sobre, o si més no, un mail curt abans d'anar a dormir.

La primera cançó que em va enviar va ser una de la Marisa Monte, que és preciosa, Para Mais Ninguém, sens dubte, la millor que mai m'ha enviat, però no l'he trobat i he posat aquesta que em va enviar quan estava feta pols, a finals del curs passat, quan poques coses em semblaven boniques. Ara la trobo més bonica que mai.

Em cuida molt i jo li agraeixo mil vegades, però ell diu que no és res d'agrair, que ell ho fa perquè vol. Li demano perdó per haver plorat davant seu, però ell em diu que no m'he de disculpar de res, que perdó per no saber per què plores i no saber què fer perquè deixis de fer-ho.

I jo només espero que no es cansi de mi (perquè sovint em faig molt pesada) perquè encara tinc moltes coses per donar-li, moltes històries per explicar-li i moltes fotos i dibuixos per ensenyar-li. És el primer de llegir els meus contes, el primer de saber si estic fomuda i el primer de saber que torno a estar bé. Per ell he tingut la sort d'escoltar la Marisa Monte i la sort de tenir algú a qui explicar-ho tot.

El Miquel no ha vingut a Les Toeses i no crec que hi vingui mai perquè li queda força lluny de Gràcia i dels nens, però jo el considero part de mi, per tant, també forma part de Les Toeses. Ell és el vent que passa per Les Toeses i s'emporta els núvols que tapen el sol.

Piu piu canta o meu canarinho...

Premi

Doncs aquí va el premi-regal per la Patrícia, que és la primera en dir-me que és capaç d'aguantar el pollet del ous (mai millor dit) sense tornar-se boja!

I és que de vegades ens deixem enlluernar massa i no veiem res del nostre voltant, com si vulguéssim evitar els problemes ignorant-los... No perquè no els veiem no vol dir que no hi siguin... Va per tu, doncs, Patrícia (fes click sobre la foto).

No us compreu mai un pollet

A veure qui és el guapo que s'atrebeix a veure els dos vídeos sencers sense acabar boig, amb les orelles tapades o els altaveus desconnectats... Tot un repte eh? Doncs imagineu-vos què és tenir-lo a casa nit i dia i no poder desconnectar-lo!!!!!!!!!!!! És pitjor que els contes d'Edgar Alan Poe... L'altre dia em va saltar (volar?) al damunt i em va pessigar l'ull... Psicòpata... Acabarem tots amb els ulls rebentats, com a aquella pel·li "Pájaros", de Hitchcock (merci Núria!)...

Doncs això, queda obert el concurs, qui en sigui capaç que m'ho digui que li faré un regalet. I sigueu-me sincers, eh?!

Menjant-me el coco

Sembla el comecocos del caprabo, no? Sí, aquell que fa tanta i tanta ràbia perquè vols que es mengi ja d'una vegada les boletes... Sempre amb la boca oberta i res tu, que no les empassa mai... Quina força de voluntat...

Fa bona pinta eh el pastís? És que avui a la tarda m'he vingut la inspiració i mira... Pim pam pum bocadillo d'atún o pastís de maduixes, en aquest cas. Jo i els meus germans no no tenim massa força de voluntat, o sigui que ens menjarem boletes i pastís amb pocs minuts... Sí sí, deixar un pastís de maduixa sobre la taula de la cuina és com llençar un filet de carn a la gàbia dels lleons. Sí, els meus germans i jo som una colla de lleons afamats. És que la mare lleona fa dies que no va a caçar pels seus cadells...

És que a mi m'agrada molt cuinar i com que la setmana que ve faig un taller de cuina a l'Inter doncs he de practicar, i a casa estan de conillets d'índies, però encantats de la vida, no es queixen, no, que si gofres, creps, ous farcits, pastís de poma, de maduixa, galetes, cus-cús (aquí sí que hi ha hagut queixes... però no pas perquè no estés bo, sinó perquè ma germana és una tiquis-miquis i no li agrada ni el cus-cús ni el seitan)... Demà ja veurem què toca... A veure si la llum que entra per la finestra dels fogons m'inspira...
I després d'un bon dinar no hi ha res com una bona dormideta en família... Això de menjar cansa molt, i el meu catador oficial, el David, sempre queda esgotat...
Però al final sempre acabo les migdiades jo sola perquè el David està ansiós per anar a jugar a alguna cosa...

PERSONATGES: Better Together

L'Anna fa un temps que viu a casa nostra. Des de les vacances de Nadal, més o menys. No és ni la meva germana, ni la meva cosina, tieta ni cap altre parentiu. Tan sols és una noia que havia vingut a fer pràctiques a l'escola de la meva mare. No devia estar massa bé a casa seva, i els meus pares -que tenen un cor que no els cap pas al pit- li van dir que vingués a viure a casa nostra, fins que estés millor. De fet no sé què té, no sé perquè està malament a casa seva, ni perquè al principi de viure amb nosaltres no s'atrevia ni a agafar el cotxe. Tampoc goso preguntar-li, si m'ho vol explicar ja ho farà. Però és molt especial per mi. Totes les Annes que conec (o quasi totes) són persones molt especials per mi: L'Anna Vallès, l'Anna Marigó, l'Anna De las Heras, (l'Anna Espinach no la conec massa encara, però si és com el seu germà segur que ho és molt, d'especial),... Deu ser cosa del nom, que és un palíndrom i és bonic te'l miris com te'l miris.

Els primers dies plorava molt, l'Anna, amagada en algun racó de casa, i llegia, i parlava amb el meu pare, i tocava la guitarra, i li agradava escoltar el meu pare tocant l'arpa... De fet va arribar a casa en el pitjor moment, perquè jo també estava molt malament. Casa meva devia semblar un hospital psiquiàtric... I el meu pare el metge de torn. Ma mare la infermera i els meus germans les pastilles antidepresives. Compartíem alguna cosa: penes, dolor, plors, cadscuna al seu racó, però compartíem alguna cosa. Però ella sempre tenia un somriure per mi quan la mirava des de la porta del menjador.

I la nit de Reis es va poar a nevar, cap a la matinada, i va resultar que les dues estàvem despertes. Vam surtir al terrat i vam gaudir d'aquella pluja silenciosa, sense dir-nos una paraula. Va ser una nit molt especial per mi, potser per ella també. No era la neu el que la feia especial, era ella, estar al terrat, amb ella, en silenci, tranquil·les, no ho sé, potser només m'ho sembla a mi, però l'Anna té alguna cosa, molt endins molt endins, que ningú veu però tothom sent, i fa que quan estàs al seu costat tot és més senzill i bonic. És molt sensible, com una dent de lleó (angelets que n'hi diuen alguns), aquelles flors que si les bufes massa fort es desmonten i se les emporta el vent. Doncs l'Anna és com un angelet.

I ara totes dues estem millor i sempre riem quan estem juntes, quant sopem a la cuina, amb el pare o sense, quan donem el sopar al David, quan anem a veure l'hort, quan anem a donar menjar als conills i les gallines, quan escoltem música... Ella va ser qui em va deixar escoltar per primer cop el Jack Johnson, la primera cançó: Better Together, precisament. Sí, "it's always better when we're together". Sempre serà la millor cançó per mi. I a l'Anna Espinach també li agrada molt, em va dir (escriure) un dia. Deu ser una cançó d'Annes.

L'altre dia em va venir a veure la Roser a casa i li vaig presentar l'Anna. Va ser com una supernova, però dins de casa meva. De debò, quan les vaig veure juntes vaig creure "haver vist la llum". Sempre les havia vist i estimat (molt) per separat, però ara que les he vist juntes em sembla que me n'he enamorat...

Que bonica que és l'Anna... No és ni maca, ni guapa, és bonica, que és una paraula dolça i delicada. Com ella.

Aprendre malgrat l'escola

"Educació és el que queda quan has oblidat tot el que t'havien ensenyat a l'escola", que deia Albert Einstein... "Aprenem malgrat l'escola", segons Celestine Freinet... Jo ara estic començant a aprendre què és això de divertir-se... I ara el meu professor no és ni el Ricard, ni el Miquel Arnal, ni el Carles Espinach, ni tan sols l'Anna Ruíz, és el David, que és el que hi entén més de pallassades...

Dels núvols no es baixa, dels núvols es cau!

[Com que no he trobat la cançó del Marc Parrot "Als núvols" ni al YouTube ni al GoEar, m'he hagut d'espavilar pel meu compte i fer-ne un vídeo jo mateixa...]

Avui m'he despertat i... Desgràcia: JA NO QUEDAVA NUTELLA. Oh! He regirat tot el rebost a veure si en trobava algun pot amagat entre capses de llauna i bosses de cereals a mig acabar. Però res, que no quedava res més que aquella Nocilla de color blanc tant fastigosa que em pica al coll. Doncs abans que m'agafés un atac de pànic he agafat la bicicleta del Gabriel (començo a plantejar-me la possibilitat de comprar-me'n una...) i me n'he anat al poble (a Sant Pere) a comprar tres pots de Nutella a Can Gallego, perquè no vull tornar a trobar-me amb aquesta situació mai més...

Doncs ara que anava a fer el dinar m'he adonat que no hi ha res a la nevera. Si estigués de bon humor hauria agafat la bicileta del Gabriel un altre cop i hauria tornat a baixar al poble, a comprar carbassó, tomàquets, pebrot i alguna pastanaga per posar amb l'arròs, però avui ja hi he baixat un cop, estic costipada i tinc tres pots de Nutella a punt per encetar (com m'agrada encetar els pots de Nutella...!) i un pa de pagès de quilo que no ha tocat ningú, encara. O sigui que avui...:
ENTRANT --> Canapès de Nutella
PRIMER PLAT--> Llesca de pa amb Nutella
SEGON PLAT --> Carpaccio de massa de pa amb cobertura de crema de cacau i avellanes
POSTRES --> torradetes de Santa Nutella sense torrar.

Vet aquí la gran cuinera de Les Toeses... És que cuinar per un sol és molt trist i avorrit... "Què t'ha quedat bo Gisela?", "Oi sí, Gisela, t'ha quedat boníssim, ets una gran cuinera...!" No m'omple, què voleu que us digui...

És que avui estic "als núvols amb el temps i una canya, i puc esperar que es moguin les muntanyes somiant truites i mirant les mussaranyes, mentre a baix cau pedregada..." A veure quan m'adonaré que "dels núvols no es baixa, que dels núvols es cau"....!