dissabte, 23 d’octubre del 2010

Els Matins


Un cop agafo el bus, la gràcia està en explotar al màxim els pocs recursos dels que disposo a les 6 del matí, quan no hi ha distraccions perquè és massa fosc i la gent està massa adormida com per donar conversa.

A la primera parada puja el senyor simpàtic de jaqueta llarga i ulleres sense montura, que sempre saluda el conductor de l’autobús i em dedica un lleuger cop de cap per dir-me bon dia. L’any passat sempre pujava amb una dona que parla un castellà perfecte (com de Madrid) i que té pinta de ser del PP, però aquest any ja no ve, potser s’ha jubilat o l’hi han canviat l’horari de la feina.

A la segona parada quasi tot són universitaris, que venen adormits de casa seva i amb els cabells humits encara, i fent olor de colònies sensuals i masssa fortes. Però en aquesta parada no em fixo en la gent, em fixo en l’obrador del forn de pa que acaba d’obrir, on es veuen sempre alguns treballadors per la finestra, estirant masses, portant o treient llaunes del forn, carregant sacs de pa cuit a punt per repartir…

A la tercera parada puja el meu amor matiner. Aquell noi que des de fa dos anys puja sempre amb la jaqueta taronja. És diferent dels altres universitaris, no s’engomina el cabell, no fa una olor asfixiant i no va vestit com si anés a una desfilada de models. És natural, guapo –però no molt- i tirant a baixet. Sempre me’l miro, esperant que ell també ho faci més de 2 segons i em somrigui o em digui ”Bon dia!”. Un dia, sense voler, vaig descobrir que es deia David, crec que David Fabres. Des de llavors que ja no és el mateix.

A la quarta parada quasi no puja ningú, tan sols una noia que, per la veu que té, deu fer doblatge, que té el nas estrany, com de follet. Tot i que sempre és a la parada abans que arribi el bus, quan puja sempre sembla que vingui amb presses.

I a la cinquena parada baixo jo, m’acomiado de la meva companya de viatge matinal (la Carme), carrego la motxilla a l’equena i em cordo bé la jaqueta perquè a fora segur que fa molt de fred. Dic adéu al conductor (tot i que ell no em respongui mai) i baixo l’últim esglaó del bus amb un salt.

En menys de 10 minuts ja sóc al tren i com que allà ja varia més el personal que agafa el mateix vagó que jo cada dia, em porto la distracció de casa: una taronja. Començo a pelar-la quan es tanquen les portes a Gelida, a Castellbisbal ja la tinc a punt (i amb molt de compte de no esquitxar ningú, l’obro pel mig) i abans d’arriar al Papiol ja me l’he acabat. La taronja em desperta i em manté ocupada. Però quan s’acaba només em queda la música. Amb prou feines són tres cançons, les que em dóna temps d’escoltar, pero estic prou conscient com per reconèixer la música i saber que quan la cançó dels Ametllers (de Mishima) diu “a migdia poncelles vermellenques han tret el cap florit entre la neu i han resplandit enmig del camp” (i fa aquell petit esclat tan bonic), he d’obrir els ulls, per molt que se m’enganxin, per molt que pensi que no passa res si per un dia me’n vaig amb el tren fins a Manresa i vaig a classe més tard. Els obro, agafo les coses ràpidament i en baixar del tren corro fins al bar on m’espera el meu talladet amb galeta de caramel que tan m’ajuda a aguantar els matins. Si tinc sort em vindrà a fer companyia algun company de classe que arriba més d’hora del compte, però normalment tinc el temps suficient per estar amb mi mateixa i llegir La Contra –si no és que algú abans ha agafat La Vanguardia, en aquest cas agafo el Mundo Deportivo.

Així doncs, evito la temptació d’adormir-me i passar-me de parada al bus o al tren, o arribar de mal humor a classe, o pensar que la vida és una merda quan t’has de llevar a les 5. La vida és maravellosa i fa falta ben poc per veure-ho, tan sols una mica d’optimisme, una taronja i una bona dosi de cafè.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Vilafranca també té un cel bonic

fotosssss 029

Estic provant el nou ordinador portàtil, que té una aplicació per escriure directament al blog, amb més eines, més opcions… Està prou bé. El millor no és que pesa 1’5kg, ni que és més prim que la meva carpeta d’apunts, ni que té una pantalla absolutament perfecta, sinó que el puc tenir a l’habitació, al bar, al menjador, i sempre em ve alguna idea per escriure, encara que només siguin frases. Ai… Un petit pas a la independència… I si al final vaig a fer les pràctiques a Girona ja m’han vist prou per casa, que jo me’n torno a la terra on vaig néixer, a la ciutat dels ponts i les llegendes, del cul de la lleona, del bar on fan els millors batuts de vainilla que mai he provat… Dolça juventut… No em vull fer gran. Em sembla que em quedaré als 18 eh? Tinc temps d’acabar de créixer una mica fins al 5 de desembre, però a partir de llavors s’ha acabat, me n’aniré al país de mai més i allà em quedaré, a fer coques i croisants (i xuixos, si me’n demanen), sigui Girona, Gelida, o Ginebra.

I un dia tornaré i diré “mira que bonic que n’és el cel de Vilafranca, vist des del terrat, després d’una tempesta” i una bona amiga em dirà “No hauries d’haver marxat, ja veus que aquí també tenim coses boniques”, però jo li respondré que no li puc ensenyar fotografies del cel de Girona, o de Gelida, o de Ginebra perquè és tan bonic que quan li fas una foto perd l’ànima i la gent ja no el sap apreciar.

Sé que hauria de dedicar aquest post al magnífic cap de setmana que he passat a una casa amb molta història, a Viladrau, envoltada de Montseny (de monts i de seny), però demà m’he d’aixecar a les 5 i ja faig tard al llit, m’ha dit el coixí. O sigui que us deixo només amb la fantàstica imatge amb què em vaig llevar jo el diumenge (com es pot tenir un mal dia començant amb una imatge així?):  

P171010_14.23 [Us asseguro que asseguda a l’ampit de la finestra guanya molt]

dissabte, 9 d’octubre del 2010

M'agrada


- Girona
- Mishima
- La magrana amb suc de taronja
- El cafè
- Aquells cereals que en diuen de dieta però que tenen flocs de xocolata
- The Big Bang Theory
- Canviar-me d'habitació
- Muntar mobles de l'IKEA
- Dibuixar arbres
- Dissenyar llits i cases
- Caminar caminar i caminar
- Estirar-me al terra del menjador escoltant els discs d'Ives Duteil que tenia la mare plens de pols guardats en una caixa, sobre l'armari de les disfresses dels avis.
- Inventar-me frases sense sentit
- Trobar sentit a les frases que sembla que no en tinguin
- Queixar-me de lu malament que em trobo
- Dormir a casa dels veïns
- Pintar a la paret de l'habitació amb pintura fosforescent (d'aquella que brilla quan es fa fosc)
- Banyar-me amb aigua calenta i essència de pi quan estic "sopa" (com feia ma mare quan erem petits)
- Tocar la gent; que la gent em toqui
- Esmorzar al terrat de casa
- Parlar amb el conductor de l'autobús de les 14:15
- Veure ma germana treballar a casa i el meu germà gran intentant col·laborar amb la família
- No tenir cap classe els dimecres
- Anar a la platja sola amb el pare
- Les conferències gratuïtes que em fa el pare quan dinem junts
- Sentir que puc ensenyar coses a gent més gran que jo

Què coi, m'agrada que les coses vagin bé. I a tu, què t'agrada?

dissabte, 25 de setembre del 2010

POESIA: Camins

Si m'haguéssis fet néixer gra de blat,
que seria senzill d'arribar a ser una espiga!
Llucar, créixer, florir en l'aire assolellat,
entre olivers, en una terra antiga.

Si m'haguéssis fet néixer raig de llum,
d'aquesta llum, Déu meu, que a tu no t'enlluerna,
m'hauria estat donat el do de no triar el meu rumb:
el meu destí fóra una recta eterna.

Però m'has creat home, fecund, fort.
Has obert un camí a la meva mesura,
i a cada instant he de buscar l'estel del nord
en la nit nostra, viva, però obscura.

Tinc por – tinc confiança. Servitud
no hi hauria més dura que la de l'home lliure
si, tant més fatigat com més s'hagués perdut,
pogués perdre el repòs del teu somriure.

Màrius Torres

dimarts, 21 de setembre del 2010

Als núvols


[per molts cops que l'hagi escoltat, segueix encantant-me...]

Pes de sobre que m'he tret avui al matí -després de despertar-me tard, oblidar-me les claus de la taquilla on ho guardo TOT i arribar una hora tard a classe- quan he vist que el que ahir em semblava una muntanya, avui no és més que un gra de sorra, potser una pedra, però el cas és que no és una muntanya.

Pes de sobre que m'he tret avui -repeteixo, deprés de desperatr-me tard, oblidar-me les claus de la taquilla i arribar una hora tard a classe- quan he descobert que, en realitat, si jo ho desitjo, el dia anirà bé, només és qüestió de saber quins botons he d'apretar i quan, i en cas d'indecisió o por, simplement arriscar-me a tot o res, perquè altres vegades ja ho he perdut tot i al final sempre me n'he acabat sortint.

Pes de sobre que m'he tret avui quan he descobert que els pantalons vermells tampoc em queden tan malament; serà cosa d'atrevir-s'hi.

M'he tret aquest peix de sobre que feia dies que em feia ombra a tot arreu on anava. Ho tindré en compte per la següent vegada, si em molesta el peix tant sols li demanaré que se'n vagi a fer ombra a una altra banda.

Tant pes m'he tret de sobre que ara no sé com baixar dels núvols...!

dilluns, 20 de setembre del 2010

Que la Terra se m'empassi...

Heu ficat mai la pota fins al fons pensant-vos que estàveu fent una bona obra? Uf... Quin pes al damunt...

dimarts, 14 de setembre del 2010

MÚSICA: Quan redescobreixes allò que vas deixar passar


Els he redescobert avui, fullejant l'Enderrock al tren, i els he buscat a l'Spotify només arribar a casa. Me n'agraden algunes cançons. Aquesta en especial. Avui la necessitava i suposo que per això se m'ha posat la pell de gallina quan l'he escoltat. Per això la vull compartir. No m'he parat a escoltar què diu, però amb la veu que té David Amills no fa falta entendre res.

De fet, em sembla que la vaig sentir fa temps; sí, m'hi vaig fixar perquè tenen un nom incoherent (les dues paraules han de coincidir en nombre: o Senyor Tranquil o Senyors Tranquils!), em va inquietar, però potser aquell no era el moment idoni per escoltar-los i, com em va passar amb Love of Lesbian, ho havia de deixar pair.

dilluns, 13 de setembre del 2010

RETROcedir per avançar

Avui he recuperat la màquina d'escriure del meu avi. Només estava plena de pols i tenia la cinta de tinta gastada i més seca que una fulla a la tardor; n'hi ha hagut prou amb netejar-la una mica i comprar-li una cinta nova a una copisteria de Vilafranca. Bé, o això em pensava, llavors m'han dit que els únics rodets de cinta que venen ara són per les Olivetti, mentre que la meva és una Remington "portàtil", que té els rodets més petits. Com que no m'hi cabien els rodets li he hagut de desenrotllar toooooooooooota la cinta (jo diria que com a mínim 3 km...) i enganxar-la als rodets de la meva màquina. Amb aquestes que, quan he acabat m'he adonat de tres coses:
1. Mai toquis una cinta de tinta sense guants, i menys abans de sopar.2. Faig menys faltes escribint a màquina que amb el teclat de l'ordinador (per allò que has de parar més atenció, com que no pots borrar no et pots equivocar).
3. La inspiració t'arriba quan vol; i si no és el moment, doncs ja et pots comprar plomes estilogràfiques, fumar a l'ampit de la finestra o recuperar relíquies oblidades dels avis que no has conegut, que no escriuràs res de bo.

Aquest post és un petit homenatge al Lluís Romaní Oliva, que sempre me n'han cantat les mil maravelles i em malaeixo els ossos per no haver-lo conegut mai, per no haver pogut compartir mai cap vespre amb ell a la cuina de Les Toeses, com faig de tant en tant amb el pare. De vegades quan estem perduts hem de mirar enrere per poder fer un pas endavant, hem de recordar qui som, d'on venim. Jo de vegades entro al despatx que havia estat de l'avi i miro la càmera de video que tant feia anar, o les màquines d'escriure, o les fotografies que encara ningú ha despenjat. És llavors que m'entenc una mica més a mi mateixa.

dilluns, 6 de setembre del 2010

Pujar als núvols

L'altre dia, sense voler, vaig assistir a la meva primera missa. Em vaig sentir d'allò més tonta, si voleu que us digui la veritat. No sabia què s'havia de fer, m'aixecava quan tothom s'aixecava, em tornava a asseure quan tothom tornava a seure, i suposo que hauria cantat i orat si hagués sabut què s'havia de cantar o orar. I quan, al final, tothom s'aixecava i s'acostava a l'altar (?) li vaig preguntar al pare on anaven. Així d'ignorant sóc, que no sabia que anaven a rebre la comunió. Podríem dir que he "perdut la virginitat", no ha estat tant dolorós com m'havien descrit, tot i que en algun moment, durant aquelles dures hores, vaig estar a punt d'adorimr-me, com feia el meu pare al meu costat (em va assegurar que va somiar i tot).

I què hi pintava la Gisela en una missa? Tinc una certa aversió a la religió i al culte als Déus, però el 26 d'agost va morir Raimon Panikkar, un líder que els meus pares admiraven molt, i quan el meu pare em va dir que aniria al seu funeral a Montserrat vaig decidir aprofitar l'oportunitat, perquè no hi ha anat gaires vegades, jo, a Montserrat. La idea era anar a donar una volta mentres el meu pare era dins la basílica, al funeral, però no sé massa com va anar que ja era asseguda dins, a un banc, entre el meu pare i un senyor que duia una creu penjada al coll i davant una noia de pell fosca embolicada amb una túnica. Estava ple de gent que coneixia i quan vaig sentir que qui obria l'acte era l'Albert Blancafort, el constructor de l'orgue de Montserrat i dels futurs orgues de la Sagrada Família (però per sobre de tot, un mol bon amic), vaig pensar que potser valia la pena quedar-se. I no va estar tan malament, a part de no sé quants fragments de la Bíblia que no vaig entendre massa i alguns coneguts de Panikkar que van llegir qui era Raimon Panikkar per ells (llegir, no explicar, per això es va fer força avorrit) van haver-hi moments espectaculars, com les peces que va interpretar Jordi Savall amb la seva viola de gamba, o quan vaig sentir per primer cop l'orgue de Montserrat.

Però sens dubte, el millor moment va ser quan es va acabar, el pare em diu "Què tal la teva primera missa?", "Ah, però això era una missa?", "més o menys...", "Doncs prou bé...". Diguem que m'he estrenat de la millor manera possible, perquè era un missa pro defunctis; per un líder que enllaça tres religions, dos móns, dues cultures; i a Montserrat, que és el millor temple espiritual, tant pels creients de diferents religions, com pels escaladors.

A partir d'ara la meva vida seguirà sent la mateixa, no em passaré al cristianisme, ni al budisme ni tampoc a l'hinduïsme, però he après que tampoc cal despreciar la religió ni enriure's de qui hi creu perquè, encara que no hi creguis i hagi fet molt de mal a la humanitat, s'ha de reconèixer que és un conte molt ben construït que barreja realitat, somnis i desitjos, que canvia segons la cultutra, però que en el fons l'argument sempre és el mateix. Ara entenc una mica més els meus pares i els seus amics i alguns amics meus.

He descobert que m'agrada Montserrat, m'agrada molt, potser ara hi aniré més sovint, a escriure contes, a inspirar-me o potser només a passejar amb el meu pare i els seus amics filòsofs, el Jordi Pigem o l'Octavi Piulats (si em deixen venir amb ells, és clar). De tant en tant va bé pujar als núvols i si és per filosofar amb professionals, encara millor.

dijous, 19 d’agost del 2010

Tovalloles sota les finestres; però l'aigua segueix entrant

No parlaré de les inundacions que estan acabant amb la casa on se suposa que he de viure. Tampoc parlaré dels amics de ma germana que han envaït la casa aquests dies i el fet que no tingui ocpió a tenir una mica de tranquilitat perquè on no hi ha 4 preadolescents cridant i rient compulsivament, hi ha mon germà en fase pre-adulta i post-adolescent escoltant la seva música que considero que renyeix força amb el terme que jo entenc per "tranquil·la"; ni del fet que els meus germans em diguin que el meu sistema d'aministració d'hores per utilitzar l'ordinador és una "tonteria" i que no serveix per res mentre que el més productiu que fan ells per aquesta família és parar la taula un dia de cada 7 -sovint el dia en què jo, farta, em declaro en vaga-; ni tampoc parlaré de la ràbia que em fa que ma germana em contesti i em vacil·li quan està davant dels seus amics; o de les paranoies maníaques i obsessives que he rebut últimament a la meva safata d'entrada en forma de e-mail; ni d'obrir la nevera i trobar-m'hi l'envàs de la llet amb la quantitat suficient com per no haver de rebregar-lo i tirar-lo a la brossa, però insuficient per una ració (humana).

No parlaré de tot això perquè em fot d'una mala llet que no us ho podeu ni imaginar, i si m'extenc massa pot ser que el meu cervell no distingeixi què és racional i què no i acabi fent realitat el meu somni de ficar-los tots en una bossa isotèrmica i enviar-los a estudiar els costums del pingüí emperador a allà on sigui que passen tot l'hivern covant els ous.

Més aviat diré contenta amb un somriure forçat a la cara "Felicitats Gisela! Aquest és el teu post 101!". I ara, si la tempesta no m'ho impedeix, m'espatxurraré al sofà tota la nit a veure un capítol rere un altre de The Big Bang Theory, que em fa riure fins a fer-me mal el cap i em dóna idees per tornar-li la pilota a ma germana quan em vacil·la davant dels seus amics.

CONTES BREUS: Buscant amics

Si ara obrís la nevera i trobés un flam d'ou seria la noia més feliç del món. Però des que han canviat la nevera té la sensació que mai hi troba el que li ve de gust. Al ser més gran que l'anterior sembla estar sempre més buida; a ella les neveres buides la deprimeixen. Ningú vol tenir la nevera buida, i menys a l'estiu.

Sovint, quan no sap què fer, corre al rebost tan sols per obrir la porta de la nevera, encara que ja sàpiga què hi ha, encara que ja sàpiga que no hi haurà cap flam, ni cap cervesa, ni cap pebrot que pugui anar menjant a trossos una estona abans de dinar.
Sempre que obra la nevera té l'esperança que algú haurà passat pel súper i haurà pensat en ella. Però passen els dies i el flam no apareix. De fet, potser a casa hi ha algú més que obra sovint la porta de la nevera esperant que algú hagi comprat un flam d'ou al súper.

Demà anirà al súper i comprarà dos flams d'ou.

dissabte, 7 d’agost del 2010

Neteja general

És estiu i toca tirar la casa per la finestra; literalment.

Les meves vacances van començar fa ben bé 2 mesos i si més no, fins ara no estic començant a aprofitar-les com es mereixen. He passat les tardes de juliol anant al casal d'estiu per joves del pobles m'ho he passat com mai, però no he fet massa res de profit a part de rentar plats i olles, posar rentadores i sentir-me una mica esclava de la mandra general dels meus germans. I ara, passada la Festa Major del poble, ha marxat quasi tot Les Toeses: el meu pare s'ha endut els meus germans petits a Portugal, els veïns van marxar ahir amb la furgoneta ben carregada i el meu germà gran només hi és pel que li interessa (no és una crítica, que quedi clar, que té 20 anys i ja és el que li toca). En definitiva, que només quedem la meva mare i jo, soles, les dues mestresses de Les Toeses. Oh! Quins dies! Quina maravella! Això sí que són vacances! Crec que són les millor vacances que he tingut en els darrers 4 o 5 anys.

Em llevo relativament d'hora, i amb ganes de fer feina, d'endreçar. L'altre dia li vaig pintar tota l'habitació de blau cel a ma germana, un petit regalet, que ja portava 3 o 4 mesos amb l'habitació cap per avall i, pobreta, no hi havia ningú que l'ajudés, que mon pare ja té prou merder amb la nevera, la cisterna del vàter, la calç que s'acumula a les canonades i a l'escalfador... i, en fi, un munt de desastres varis que van surgint dia a dia en aquesta casa (per sort surgeixen en comptegotes, si vinguessin tots de cop, jo diria que al pare li agafaria un infart). A la tarda em dedico a netejar el pati, que fa fàstig, su juro. No sabeu la muntanya (i quan dic muntanya vull dir MUNTANYA) de merda que hem fet al pati perquè la vingui a buscar el xatarreru el dilluns al matí. La nevera vella, la moqueta tacada de pintura de l'habitació de l'Emma (una llarga història), el matalàs que feia servir el Guillem perquè hi dormís els seu gos-porc (un que, per sort, ja s'ha tret del damunt), cadires podrides, equips de música espatllats, fins i tot hi ha un banc (l'estructura de ferro està bé, però la fusta estava tota podrida i em fa mandra restaurar-lo sabent que en tenim 2 més al pati).

El cas és que amb la mare ens ho hem passat la mar de bé, sobretot quan vam tirar la moqueta des del balcó de l'habitació de l'Emma -pesava molt i ens feia mandra baixar-la tres pisos per l'escala-. Aquests dies hem tingut temps per xerrar de les nostres coses, per recuperar una mica del temps perdut, per adonar-nos que la vida en una família petita seria més fàcil, amb menys discussions i el més important: més justa. Ella fa el dinar, jo rento els plats, mentre ella fa la migdiada jo miro lesmeves sèries i quan ella es desperta mira les seves. Fem feina juntes i no ens hem de barallar per l'ordinador, i el que és millor: de tant en tant anem al poble a fer un cafè o ens asseiem a la taula del pati a prendre una tassa de coca-cola molt freda i esbravada (ens agrada esbravada, sí, què passa?). Ara ens agrada molt perquè és la gran novetat, però en el fons sé que a la llarga ens avorriríem. Penseu que avui -tres dies després que quedés la casa per naltrus soles-, mentre la mare em duia a l'assaig de Falcons, ens preguntàvem què debien estar fent en aquells moments el pare, el David i l'Emma.

Tenim un defecte genètic que només passa de mares a filles (grans), ho és la meva àvia, la meva mare i ho sóc jo (però no ho és la germana pettita de ma mare ni la meva), necessitem tenir algú a qui cuidar, algú per qui patir.

dimecres, 4 d’agost del 2010

Il·lustrar els sentiments

Tinc el blog una mica mort oi? Em costa una mica això d'escriure ara, estic en un moment en què tota la inspiració que em ve és en forma d'imatges i costa més d'expressar.

Bé, doncs he decidit que per donar-li una mica de vida al blog afegiré una petita secció on penjaré il·lustracions de la meva col·lecció de contes. Fa anys que la mare, de tant en tant em regala contes d'aquests que trobes a la secció infantil de les llibraries -perquè no hi caben entre els llibres de butxaca, no perquè siguin per nens-. M'encanta, sempre troba el que em convé més. No en tinc gaires, tan sols 5 o 6, però hi ha un munt d'il·lustracions que són com tresors per mi i tinc ganes de compartir-les i explicar-vos-les (o potser no, depèn de la imatge).

Doncs això, que a partir d'ara, a la part superior de la columna de l'esquerra trobareu les pàgines que vagi omplint amb il·lustracions.

Espero que us agradin i que, com jo, pogueu trobar alguna imatge que expliqui el que no podeu o no us atreviu a dir amb paraules.

dilluns, 2 d’agost del 2010

FALTES AL CARRER: Oferta

Una de les aficions estúpides que tinc és mirar revistes de mobles, ho faig des que tinc memòria. I mireu què vaig trobar fa un parell de setmanes a una revista de casa la meva àvia:

Sí senyor! Això sí que és transparència! Si ensenyem els descomptes, per què no hauríem d'ensenyar també les estafes?

divendres, 30 de juliol del 2010

Com una cabra

Ahir vaig passar la tarda a Gelida i, al tornar, mentre esperava el tren a l'andana em trobo amb aquesta adorable família. No sé ni d'on sortien ni a on anaven, van aparèixer del no res. Potser anaven a Sant Vicenç de Calders però com que debien sentir la senyora de la Renfe dient "Pròxima circulació per via 1, rodalies amb destinació Vilafranca del Penedès" deurien ajornar la sortida familiar a la platja i se'n van tornar al no-res, xino xano, pel mig de la via... Es nota que no estan informades, les cabres, si haguéssin sentit la notícia de l'atropellament de "Castefa" pudé haguessin utilitzat el pas inferior com la senyora de la Renfe indica molt amablement cada 5 minuts ("Atenció, no creueu les vies, si heu de canviar d'andana feu servir el pas inferior").

Penjaria algun video o alguna foto d'ahir al matí, que vaig anar a prendre el sol mentre mirava un munt de paios córrer 110m saltant tanques com ovelletes (més aviat semblaven conills...), unes mosses amb un ventre d'allò més pla saltant sobre un sorral i aquells xicots tan trempats que salten 5'65m amb una perxa (que en algun cas es trenca, no és broma, jo ho vaig veure), però em vaig deixar la càmera bona a casa i les fotos que vaig fer són amb el zoom del mòbil i no es veu massa res i és una mica una tonteria, que per veure aquestes fotos vas al google i poses "pole vault" i te'n surten unes de fantàstiques fetes per uns professionals que cobren per passar-se el matí aguantant aquelles càmeres amb els seus super objectius de tres metrus i mig. Us ho recomano moltíssim això d'anar a l'estadi, si hi aneu a la jornada matinal només són 3 €. Encara hi sou a temps, que el cap de setmana són totes les finals i estarà interessant. Ara, això sí, sobretot porteu crema solar i gorra, que depèn de la zona que et toca hi peta el sol tota l'estona, i allà et cobren 10€ per una gorra (i 2€ per una aigua!!!), aquests sí que estan com una cabra...

dilluns, 26 de juliol del 2010

CONTES BREUS: Dies morts


En què deus pensar tantes hores estirat al llit? Avui tornes a tenir un mal dia; ja són les 6 de la tarda i ni tan sols has sortit del llit per menjar alguna cosa. Ja no sé què fer, què dir-te per donar-te raons per sortir d'aquí. Quan respons, ho fas amb monosíl·labs, com si et faltés força o ganes per comunicar-te amb algú que no siguis tu mateix. I el pitjor és quan calles:
- Et puc abraçar?
Vas ser tu qui, una nit d'insomni compartit, vas dir-me que el no més dur és la no-resposta. I em fas mal, però callo, no ploro, ho envaso tot al buit, paraules i plors, per ocupar el mínim espai, perquè avui, plorar-te, seria com plorar a un mort.


Fins el sol s'ha cansat d'intentar animar-te amb la seva llum, però això cedeix el testimoni a la lluna. I jo em poso el pijama i m'estiro al teu costat i em mires, però no aconsegueixo veure res més que el reflex de la meva incomprensió i la tristesa del verd dels teus ulls, aquell verd que un dia vaig creure ple d'esperança.

Encenc una espelma a l'ampit de la finestra perquè, com un far, indiqui a les ombres de lluna -que tot ho curen- on és el port on aquesta nit s'hauran d'aturar.
I després de dues llargues hores estirada al llit, pensant al teu costat, se'm comencen a tancar els ulls i et dic bona nit. Avui dormiré al teu costat; vull ser la primera persona que vegis demà quan, al despertar-te, sentis que tornes a ser el de sempre.

diumenge, 11 de juliol del 2010

Saltar

L'home pot nedar, pot caminar, córrer però mai podrà volar. Deu ser per això que a alguns ens agrada tant saltar al buit. Hi ha molta gent que li fa por o simplement no senten massa res a part d'eufòria, per l'adrenalina que segrega el cervell. Ja quan tenia 9 anys m'encantava anar a Les Deus de Sant Quintí, un lloc on hi havia una bassa envoltada de roques. Recordo el munt de vegades que vaig arribar a tirar-me des de la roca més alta, que debia fer uns 8m d'alçada...

Abans de tirar-me, per moltes vegades que m'hagués tirat abans, sempre em costava m'ho mirava molta estona i li deia al meu germà gran "Tira't tu primer, Guillem". Però un cop s'havia tirat ja em llançava jo i... Aquells dos, tres segons que passes al buit, suspès tan sols per partícules d'aire que no tenen la consistència suficient per lluitar contra la força de la gravetat es poden explicar però no es poden entendre si no els has sentit. Pots dir que et sents amb forces de fer-te créixer unes ales a l'esquena i sortir volant, pots dir que et sent l'amo del món, pots dir que sents que tothom t'està mirant o potser fins i tot pots dir que sents pànic perquè en qualsevol moment pot passar qualsevol cosa, pots dir moltes coses diferents però crec que cadascú sent una cosa diferent quan salta.

Però per mi, sense dubte, el millor de saltar bé després, quan et submergeixes: d'estar suspès en una massa que no pesa, que no oposa resistència als teus moviments, que et dóna una completa llibertat (potser massa), entres en una atmosfera densa que sembla que et vulgui esprémer tot el suc de l'ànima, que sembla que te'l vulgui treure per les orelles, una atmosfera invasiva que perdura al teu cos fins i tot quan en surts, una atmosfera en la que ni tan sols pots respirar, que és l'únic que et pot mantenir viu, però alhora és un ambient tant tranquil i tan silenciós que penses que ets al cel; no has de fer cap mena de força, ningú et pot dir res i el teu cos segueix els teus moviments, sense cansar-se, és una llibertat diferent, és com una lentitud agradable. Quan ets dins l'aigua tan hi fa si estàs del dret o del revés. Jo em deixo portar i per això normalment, el que em surt primer a la superfície són els peus i no el cap, per això la gent riu. Però què se li ha de fer? m'agrada canviar de perspectiva, de tant en tant...! Hi ha qui puja sobre el pupitre i crida "Oh Capità, mon Capità!" i hi ha qui es capbussa...

Tots els meus amics, quan salten, surten ràpidament després de capbussar-se, per molt que s'enfonsin a l'aigua neden tan ràpidament a la superfície que ni tan sols deuen tenir temps d'assaborir l'exquisidesa d'aquesta tranquil·litat aquàtica que tant m'agrada a mi. Suposo que és una d'aquestes coses que has de descubrir tu mateix que t'agraden.

dilluns, 7 de juny del 2010

Un orgull, un sentiment

He passat un cap de setmana intensiu d'actuacions amb els Falcons de Vilafranca. Feia ben bé un any que anava als assajos (intermitentment, tot s'ha de dir, que al no ser de la mateixa vila, de vegades no hi he pogut anar) i tot just ara, que ha tornat el bon temps, després de tot un any de preparació als assajos dels divendres al vespre a l'escorxador de Vilafranca, he començat a anar a les actuacions. Me'n sento orgullosa perquè pràcticament m'han adjudicat una figura, la torreta (la de la foto), que m'han fet fer a les 4 actuacions d'aquest cap de setmana, com a aixecadora. Sembla fàcil perquè no és tan alta com la pira o els castells, però la feina de l'aixecador de la torreta no és pas tan fàcil, has d'estar ajupit com un granota sobre dues esquenes tremoloses i aguantar-te amb l'esquena ben perpendicular al terra, sense abocar el pit endavant, perquè l'anxaneta pugui pujar bé sobre les espatlles i aguantar-se dreta amb un peu. Després s'aixequen els del primer pis i quan diuen "Tota teva, Gisela!", m'he d'aixecar amb la petita al damut, amb molt de compte perquè no caigui ni ella ni jo, i la força que has de fer amb les cuixes per mantenir l'equilibri i fer aquest moviment en una posició tan complicada i inestable, és considerable.

Per això és una posició que no tothom pot ocupar.

Per això em fa il·lusió que me la facin fer a mi.

Per això cada cop que l'he de tornar a fer, als assajos o a les actuacions, penso que la faré millor que l'últim cop, que posaré bé els peus a la primera, que agafaré amb més seguretat la cama de l'anxaneta, que tremolaré menys i que pujaré i baixaré més suaument. Tot això és el que penso quan els dosos (els que m'han d'aguantar) es col·loquen bé, mentres espero que em diguin "Amunt Gisela!", mentres m'arreglo la cua de manera que no molesti a l'anxaneta; i quan començo a pujar per l'esquena dels dosos, al mateixa temps que començen a cantar les gralles, se'm dibuixa un somriure a l'ànima (de vegades fins i tot és perceptible a la cara), perquè em sento orgullosa de pujar la torreta, de vestir de blanc, de portar la faixa verda i de poder dir-me, per dins, "Amunt Falconera!".

dimecres, 12 de maig del 2010

PERSONATGES: Patir per gaudir

La Míriam és una d'aquestes persones que sempre han estat al meu costat -més o menys a prop- i que, d'alguna manera, sense ni adonar-me'n, s'ha conevrtit en una de les meves millors amigues, algú amb qui comparteixo alguna cosa més que el gust per córrer quilòmetres de pujades i baixades. És d'aquestes persones amb qui t'entens sense haver de fer esforços, amb qui comparteixes una filosofia de vida. És fantàstica per com m'entén i per la seva sinceritat, tant en els moments bons com en els dolents, perquè de vegades, per molt que faci mal, necessitem sentir la veritat en boca d'algú altre, perquè necessitem tenir la seguretat que hi ha algú més al món que comparteix aquell pensament amb tu mateix.

Dilluns vam reprendre allò que -mesos abans de que es posés malalta, que s'embranqués amb el treball de recerca i es tanqués a casa a estudiar cada tarda- ens feia oblidar els problemes per una estona. Hi ha gent que pensa "Ostres, quina força de voluntat, sortir a córrer cada dia...!", però arriba un moment que es convertiex en una necessitat, en un plaer. Parlàvem, doncs, descansant després de cinc quilòmetres, sobre els plaers. Em va fer gràcia, recordant l'últim post que havia penjat al blog sobre les casualitats, perquè just aquell matí, al tren, havia estat pensant que havia d'escriure alguna cosa sobre els plaers. Ja ho té això, la Míriam, sempre m'acaba convencent amb entusiasme que faci alguna cosa que encara no tinc massa clara.

Comparteixo amb ella el gust per córrer fins a exhaurir les forces, tan sols per mirar enrere, un cop tornem a ser al punt de sortida, i veure tot el tros que hem fet i pensar "Avui ho he fet millor que ahir", i sentir-te una esportista, i sentir que alguna cosa, dins teu, creix amb molta força, i sentir que demà ho faràs millor, sentir que tens la resposta per quan algú et demana "I de què et serveix sortir a córrer?".

Comparteixo amb ella el gust de discutir amb algú fins a dir-l'hi tot, absolutament tot el que penses, tan sols pel plaer de reconciliar-se després, de saber que ja no l'hi hauràs d'amagar més i que a partir d'aquell moment intentarà arreglar el que ha fet malament.

Comparteixo amb ella el gust de perdre una cosa només pel plaer que et dóna el fet de retrobar-la.

...el gust de passar una malaltia terrible pel plaer de poder dir, un cop recuperat, "Ara ja sóc una mica més forta".

... el gust de cansar-te molt, un dia, per poder caure, rendit, al llit sense tenir temps ni de pensar que demà tindràs, altre cop, la oportunitat de fer les coses una mica millor.

...el gust de veure ploure a bots i barrals i sentir tronar el cel, com si s'hagués d'acabar el món, només pel plaer de pensar que després sortirà el sol, agafaràs el banyador i aniràs a la platja.

... el disgust de passar-te dies plorant per alguna cosa que no entens només pel plaer que sents quan descobreixes el motiu de tanta tristesa.

...el disgust de passar una depressió o una mala temporada només pel plaer de gaudir mil vegades més de la bellesa del món, un cop recuperes l'esperança.

dimarts, 4 de maig del 2010

No tots els dies són bons per pensar

Avui al vespre mirava com plovia per la finestra que dóna al terrat de casa, veient l'aigua acumular-se en bassals allà on el terra fa baixada i sentint cantar la Marisa Monte, que té una veu massa tranquil·la com per trencar la màgia dels dies de pluja. És l'únic que puc escoltar quan plou. He estat així unes 6 canços, fins que he agafat fred i he tornat al sofà, a tapar-me amb la manta. Són aquests dies quan prenc decisions importants, quan arribo a conclusions d'una importància vital en la meva vida. Quan el soroll del món queda tapat pel silenci i la olor de la pluja.

Fa temps vaig escriure una història, un conte, sobre una illa on hi havia un arbre que donava taronges i llimones; unes setmanes més tard el pare em va deixar un llibre de Goethe on hi havia un poema que parlava de la terra de l'arbre de les taronges d'or, mentre que l'original parla de Zitronen, llimones. No em pregunteu per què hi ha traduccions on la fruita és una llimona i n'hi ha d'altres que és una taronja, perquè no ho sé.

Fa un any vaig escriure un conte que va guanyar un premi, parlava d'una noia que sentia com si la cridés el mar, com si hi hagués alguna cosa allà que la reclamava. Després de llegir-se'l, el meu pare em va parlar de l'Atlàntida, deia que, llegint aquest conte havia recordat aquesta terra perduda la qual jo havia sentit esmentar algun cop, però mai n'havia llegit res.

No fa massa m'han premiat un altre conte que narra la història d'un noi que té un do per tocar el piano, com si fós un poder que li surt de dins. Doncs aquest cap de setmana el pare em va demanar que li traduís al català una història que havia de llegir a una classe de l'escola de la mare. Era el mite d'Orfeu, però no es centrava tant en el que tothom coneix, quan va a buscar Eurídice al Regne del Morts, es centrava, sobretot, en el poder que tenia per encantar els del seu voltant amb la música.

No ho sé, potser només són casualitats, com moltes d'altres, però a mi m'agrada pensar que hi ha alguna conexió especial entre el meu pare i jo, més enllà de la sang i dels lligams familiars, com si m'hagués transmès una sèrie de coneixements que em falten per fer més complets els meus contes. Com si fós aquest el pont que ens uneix.