Com una cabra

Ahir vaig passar la tarda a Gelida i, al tornar, mentre esperava el tren a l'andana em trobo amb aquesta adorable família. No sé ni d'on sortien ni a on anaven, van aparèixer del no res. Potser anaven a Sant Vicenç de Calders però com que debien sentir la senyora de la Renfe dient "Pròxima circulació per via 1, rodalies amb destinació Vilafranca del Penedès" deurien ajornar la sortida familiar a la platja i se'n van tornar al no-res, xino xano, pel mig de la via... Es nota que no estan informades, les cabres, si haguéssin sentit la notícia de l'atropellament de "Castefa" pudé haguessin utilitzat el pas inferior com la senyora de la Renfe indica molt amablement cada 5 minuts ("Atenció, no creueu les vies, si heu de canviar d'andana feu servir el pas inferior").

Penjaria algun video o alguna foto d'ahir al matí, que vaig anar a prendre el sol mentre mirava un munt de paios córrer 110m saltant tanques com ovelletes (més aviat semblaven conills...), unes mosses amb un ventre d'allò més pla saltant sobre un sorral i aquells xicots tan trempats que salten 5'65m amb una perxa (que en algun cas es trenca, no és broma, jo ho vaig veure), però em vaig deixar la càmera bona a casa i les fotos que vaig fer són amb el zoom del mòbil i no es veu massa res i és una mica una tonteria, que per veure aquestes fotos vas al google i poses "pole vault" i te'n surten unes de fantàstiques fetes per uns professionals que cobren per passar-se el matí aguantant aquelles càmeres amb els seus super objectius de tres metrus i mig. Us ho recomano moltíssim això d'anar a l'estadi, si hi aneu a la jornada matinal només són 3 €. Encara hi sou a temps, que el cap de setmana són totes les finals i estarà interessant. Ara, això sí, sobretot porteu crema solar i gorra, que depèn de la zona que et toca hi peta el sol tota l'estona, i allà et cobren 10€ per una gorra (i 2€ per una aigua!!!), aquests sí que estan com una cabra...

CONTES BREUS: Dies morts

En què deus pensar tantes hores estirat al llit? Avui tornes a tenir un mal dia; ja són les 6 de la tarda i ni tan sols has sortit del llit per menjar alguna cosa. Ja no sé què fer, què dir-te per donar-te raons per sortir d'aquí. Quan respons, ho fas amb monosíl·labs, com si et faltés força o ganes per comunicar-te amb algú que no siguis tu mateix. I el pitjor és quan calles:
- Et puc abraçar?
Vas ser tu qui, una nit d'insomni compartit, vas dir-me que el no més dur és la no-resposta. I em fas mal, però callo, no ploro, ho envaso tot al buit, paraules i plors, per ocupar el mínim espai, perquè avui, plorar-te, seria com plorar a un mort.


Fins el sol s'ha cansat d'intentar animar-te amb la seva llum, però això cedeix el testimoni a la lluna. I jo em poso el pijama i m'estiro al teu costat i em mires, però no aconsegueixo veure res més que el reflex de la meva incomprensió i la tristesa del verd dels teus ulls, aquell verd que un dia vaig creure ple d'esperança.

Encenc una espelma a l'ampit de la finestra perquè, com un far, indiqui a les ombres de lluna -que tot ho curen- on és el port on aquesta nit s'hauran d'aturar.
I després de dues llargues hores estirada al llit, pensant al teu costat, se'm comencen a tancar els ulls i et dic bona nit. Avui dormiré al teu costat; vull ser la primera persona que vegis demà quan, al despertar-te, sentis que tornes a ser el de sempre.

Saltar

L'home pot nedar, pot caminar, córrer però mai podrà volar. Deu ser per això que a alguns ens agrada tant saltar al buit. Hi ha molta gent que li fa por o simplement no senten massa res a part d'eufòria, per l'adrenalina que segrega el cervell. Ja quan tenia 9 anys m'encantava anar a Les Deus de Sant Quintí, un lloc on hi havia una bassa envoltada de roques. Recordo el munt de vegades que vaig arribar a tirar-me des de la roca més alta, que debia fer uns 8m d'alçada...

Abans de tirar-me, per moltes vegades que m'hagués tirat abans, sempre em costava m'ho mirava molta estona i li deia al meu germà gran "Tira't tu primer, Guillem". Però un cop s'havia tirat ja em llançava jo i... Aquells dos, tres segons que passes al buit, suspès tan sols per partícules d'aire que no tenen la consistència suficient per lluitar contra la força de la gravetat es poden explicar però no es poden entendre si no els has sentit. Pots dir que et sents amb forces de fer-te créixer unes ales a l'esquena i sortir volant, pots dir que et sent l'amo del món, pots dir que sents que tothom t'està mirant o potser fins i tot pots dir que sents pànic perquè en qualsevol moment pot passar qualsevol cosa, pots dir moltes coses diferents però crec que cadascú sent una cosa diferent quan salta.

Però per mi, sense dubte, el millor de saltar bé després, quan et submergeixes: d'estar suspès en una massa que no pesa, que no oposa resistència als teus moviments, que et dóna una completa llibertat (potser massa), entres en una atmosfera densa que sembla que et vulgui esprémer tot el suc de l'ànima, que sembla que te'l vulgui treure per les orelles, una atmosfera invasiva que perdura al teu cos fins i tot quan en surts, una atmosfera en la que ni tan sols pots respirar, que és l'únic que et pot mantenir viu, però alhora és un ambient tant tranquil i tan silenciós que penses que ets al cel; no has de fer cap mena de força, ningú et pot dir res i el teu cos segueix els teus moviments, sense cansar-se, és una llibertat diferent, és com una lentitud agradable. Quan ets dins l'aigua tan hi fa si estàs del dret o del revés. Jo em deixo portar i per això normalment, el que em surt primer a la superfície són els peus i no el cap, per això la gent riu. Però què se li ha de fer? m'agrada canviar de perspectiva, de tant en tant...! Hi ha qui puja sobre el pupitre i crida "Oh Capità, mon Capità!" i hi ha qui es capbussa...

Tots els meus amics, quan salten, surten ràpidament després de capbussar-se, per molt que s'enfonsin a l'aigua neden tan ràpidament a la superfície que ni tan sols deuen tenir temps d'assaborir l'exquisidesa d'aquesta tranquil·litat aquàtica que tant m'agrada a mi. Suposo que és una d'aquestes coses que has de descubrir tu mateix que t'agraden.

Un orgull, un sentiment

He passat un cap de setmana intensiu d'actuacions amb els Falcons de Vilafranca. Feia ben bé un any que anava als assajos (intermitentment, tot s'ha de dir, que al no ser de la mateixa vila, de vegades no hi he pogut anar) i tot just ara, que ha tornat el bon temps, després de tot un any de preparació als assajos dels divendres al vespre a l'escorxador de Vilafranca, he començat a anar a les actuacions. Me'n sento orgullosa perquè pràcticament m'han adjudicat una figura, la torreta (la de la foto), que m'han fet fer a les 4 actuacions d'aquest cap de setmana, com a aixecadora. Sembla fàcil perquè no és tan alta com la pira o els castells, però la feina de l'aixecador de la torreta no és pas tan fàcil, has d'estar ajupit com un granota sobre dues esquenes tremoloses i aguantar-te amb l'esquena ben perpendicular al terra, sense abocar el pit endavant, perquè l'anxaneta pugui pujar bé sobre les espatlles i aguantar-se dreta amb un peu. Després s'aixequen els del primer pis i quan diuen "Tota teva, Gisela!", m'he d'aixecar amb la petita al damut, amb molt de compte perquè no caigui ni ella ni jo, i la força que has de fer amb les cuixes per mantenir l'equilibri i fer aquest moviment en una posició tan complicada i inestable, és considerable.

Per això és una posició que no tothom pot ocupar.

Per això em fa il·lusió que me la facin fer a mi.

Per això cada cop que l'he de tornar a fer, als assajos o a les actuacions, penso que la faré millor que l'últim cop, que posaré bé els peus a la primera, que agafaré amb més seguretat la cama de l'anxaneta, que tremolaré menys i que pujaré i baixaré més suaument. Tot això és el que penso quan els dosos (els que m'han d'aguantar) es col·loquen bé, mentres espero que em diguin "Amunt Gisela!", mentres m'arreglo la cua de manera que no molesti a l'anxaneta; i quan començo a pujar per l'esquena dels dosos, al mateixa temps que començen a cantar les gralles, se'm dibuixa un somriure a l'ànima (de vegades fins i tot és perceptible a la cara), perquè em sento orgullosa de pujar la torreta, de vestir de blanc, de portar la faixa verda i de poder dir-me, per dins, "Amunt Falconera!".

PERSONATGES: Patir per gaudir

La Míriam és una d'aquestes persones que sempre han estat al meu costat -més o menys a prop- i que, d'alguna manera, sense ni adonar-me'n, s'ha conevrtit en una de les meves millors amigues, algú amb qui comparteixo alguna cosa més que el gust per córrer quilòmetres de pujades i baixades. És d'aquestes persones amb qui t'entens sense haver de fer esforços, amb qui comparteixes una filosofia de vida. És fantàstica per com m'entén i per la seva sinceritat, tant en els moments bons com en els dolents, perquè de vegades, per molt que faci mal, necessitem sentir la veritat en boca d'algú altre, perquè necessitem tenir la seguretat que hi ha algú més al món que comparteix aquell pensament amb tu mateix.

Dilluns vam reprendre allò que -mesos abans de que es posés malalta, que s'embranqués amb el treball de recerca i es tanqués a casa a estudiar cada tarda- ens feia oblidar els problemes per una estona. Hi ha gent que pensa "Ostres, quina força de voluntat, sortir a córrer cada dia...!", però arriba un moment que es convertiex en una necessitat, en un plaer. Parlàvem, doncs, descansant després de cinc quilòmetres, sobre els plaers. Em va fer gràcia, recordant l'últim post que havia penjat al blog sobre les casualitats, perquè just aquell matí, al tren, havia estat pensant que havia d'escriure alguna cosa sobre els plaers. Ja ho té això, la Míriam, sempre m'acaba convencent amb entusiasme que faci alguna cosa que encara no tinc massa clara.

Comparteixo amb ella el gust per córrer fins a exhaurir les forces, tan sols per mirar enrere, un cop tornem a ser al punt de sortida, i veure tot el tros que hem fet i pensar "Avui ho he fet millor que ahir", i sentir-te una esportista, i sentir que alguna cosa, dins teu, creix amb molta força, i sentir que demà ho faràs millor, sentir que tens la resposta per quan algú et demana "I de què et serveix sortir a córrer?".

Comparteixo amb ella el gust de discutir amb algú fins a dir-l'hi tot, absolutament tot el que penses, tan sols pel plaer de reconciliar-se després, de saber que ja no l'hi hauràs d'amagar més i que a partir d'aquell moment intentarà arreglar el que ha fet malament.

Comparteixo amb ella el gust de perdre una cosa només pel plaer que et dóna el fet de retrobar-la.

...el gust de passar una malaltia terrible pel plaer de poder dir, un cop recuperat, "Ara ja sóc una mica més forta".

... el gust de cansar-te molt, un dia, per poder caure, rendit, al llit sense tenir temps ni de pensar que demà tindràs, altre cop, la oportunitat de fer les coses una mica millor.

...el gust de veure ploure a bots i barrals i sentir tronar el cel, com si s'hagués d'acabar el món, només pel plaer de pensar que després sortirà el sol, agafaràs el banyador i aniràs a la platja.

... el disgust de passar-te dies plorant per alguna cosa que no entens només pel plaer que sents quan descobreixes el motiu de tanta tristesa.

...el disgust de passar una depressió o una mala temporada només pel plaer de gaudir mil vegades més de la bellesa del món, un cop recuperes l'esperança.

No tots els dies són bons per pensar

Avui al vespre mirava com plovia per la finestra que dóna al terrat de casa, veient l'aigua acumular-se en bassals allà on el terra fa baixada i sentint cantar la Marisa Monte, que té una veu massa tranquil·la com per trencar la màgia dels dies de pluja. És l'únic que puc escoltar quan plou. He estat així unes 6 canços, fins que he agafat fred i he tornat al sofà, a tapar-me amb la manta. Són aquests dies quan prenc decisions importants, quan arribo a conclusions d'una importància vital en la meva vida. Quan el soroll del món queda tapat pel silenci i la olor de la pluja.

Fa temps vaig escriure una història, un conte, sobre una illa on hi havia un arbre que donava taronges i llimones; unes setmanes més tard el pare em va deixar un llibre de Goethe on hi havia un poema que parlava de la terra de l'arbre de les taronges d'or, mentre que l'original parla de Zitronen, llimones. No em pregunteu per què hi ha traduccions on la fruita és una llimona i n'hi ha d'altres que és una taronja, perquè no ho sé.

Fa un any vaig escriure un conte que va guanyar un premi, parlava d'una noia que sentia com si la cridés el mar, com si hi hagués alguna cosa allà que la reclamava. Després de llegir-se'l, el meu pare em va parlar de l'Atlàntida, deia que, llegint aquest conte havia recordat aquesta terra perduda la qual jo havia sentit esmentar algun cop, però mai n'havia llegit res.

No fa massa m'han premiat un altre conte que narra la història d'un noi que té un do per tocar el piano, com si fós un poder que li surt de dins. Doncs aquest cap de setmana el pare em va demanar que li traduís al català una història que havia de llegir a una classe de l'escola de la mare. Era el mite d'Orfeu, però no es centrava tant en el que tothom coneix, quan va a buscar Eurídice al Regne del Morts, es centrava, sobretot, en el poder que tenia per encantar els del seu voltant amb la música.

No ho sé, potser només són casualitats, com moltes d'altres, però a mi m'agrada pensar que hi ha alguna conexió especial entre el meu pare i jo, més enllà de la sang i dels lligams familiars, com si m'hagués transmès una sèrie de coneixements que em falten per fer més complets els meus contes. Com si fós aquest el pont que ens uneix.

Rastres

Fa uns mesos, al grup de primer de cuina, hi havia una noia que era molt especial, de vegades tenia crisis enmig de classe i es posava histèrica o s'enfadava o se n'anava a un racó de la classe i es quedava allà de cara a la paret, com absent. Els seus companys, en comptes de deixar-la tranquil·la (ja no dic ajudar-la, sé que això no ho fa ningú als 16 anys), es reien d'ella o, de vegades, s'hi ficaven, dient-li que estava boja, de vegades fins i tot li tiraven menjar, provocant-la, esperant a veure com reaccionava. Per ells tant sols era un joc, i suposo que els divertia d'alguna manera. Jo no em vaig atrevir a ficar-m'hi mai, sé de sobres que, amb aquests temes, un cop m'hi implico, no sé com sortir-ne i n'acabo més malparada jo que la víctima.
Un dia, el tutor d'aquesta noia ens va reunir als de cuina i als de pastisseria i ens va fer un discurs sobre el mal comportament que havíem tingut vers aquesta noia, que necessitava ajuda i que no la podíem tractar d'aquesta manera. Encara no sé massa per què, però vaig haver de marxar corrents perquè no em podia contenir les ganes de plorar. Quan em vaig aturar, refugiada, darrere la porta del lavabo, vaig perdre la força a tots els músculs i no podia deixar de plorar, ni de tremolar. Era asfixiant. Era com si hagués perdut alguna cosa que em mantenia dreta. Vaig preguntar-me una i mil vegades perquè m'havia passat allò. No estava trista per aquella noia -amb prou feines la coneixia jo-, però alguna cosa havia passat perquè jo reaccionés així.
Un parell d'hores més tard vaig anar a classe de FOL. La professora ens ensenya Formació i Orientació Laboral, a més d'advocada també és llicenciada en filsosofia i sovint tenim debats i xerrades profundes, a classe. No sé com hi vam anar a parar, però tot discutint sobre la vida, vam acabar parlant del bé i el mal, què està bé i què no, què ens fa ser com som i reaccionar d'una manera o altra. I va dir una cosa que potser ja sabia, però aquell dia la vaig APRENDRE, "per què existeixi el bé sempre hi ha d'haver algú que faci el mal". Va ser llavors que ho vaig començar a entendre tot. Sempre he viscut amb la idea que he de fer les coses el millor que em sigui possible i sense fer mal a ningú i, tot i que sovint em diuen que sóc força empàtica, sóc incapaç d'entendre per què hi ha gent que fa coses tan cruels, tan horribles com és atormentar una noia -que provablement hauria d'estar en un centre psiquiàtric- sense tenir el més mínim remordiment. Vaig perdre la fe en el leitmotiv que m'havia guiat fins aleshores. Suposo que estava perduda perquè de cop res del que feia o havia fet tenia sentit. Però crec que al final ho he acceptat.

De fet, explicant tot això volia arribar a la conclusió que podem passar-nos la vida buscant algú que ens doni les respostes que volem sentir i un dia, de cop, trobar-nos amb algú que, sense haver-lo anat a buscar, ens canvia la vida, i potser desapareix tan ràpid com ha aparegut, però ha deixat alguna cosa important en nosaltres, no pas un record (el temps ens pot manllevar els records tan fàcilment com la onada pot manllevar una petjada en la sorra humida), més aviat un rastre que ni l'oblit pot endur-se.

La Pilar, una professora que molts prendran per una noia massa delicada, que es deixa enredar i que no té caràcter, em va dir una veritat que estava dins meu, amagada, em va extreure aquesta veritat de dins, me la va exposar amb paraules clares i convincents davant dels nassos, de manera que jo no pogués girar el cap i ignorar-la de nou. Potser ella no serà mai conscient del que em va ensenyar aquell dijous a la tarda, però jo sempre li ho agraïré.

Canvis... a millor?

Podria dedicar aquest post a l'apagada de la televisió analògica que em va deixar en estat de xoc durant unes hores i, posteriorment, un greu síndrome d'abstinència que no vaig poder apaivagar de cap altra manera que menjant, vici del qual no n'abusava tan des de feia moooooooooooolt de temps.
Crec que això de la TDT és una autèntica merda. Ara ja tenim receptor, ja hem instal·lat l'antena nova (perquè es veu que la que teníem no servia per res) i au!, després de gastar-nos els quartos en un nou sistema que se suposa que ha de ser millor, ara ja podem gaudir d'una trentena de canals els quals només se salven 4 o 5 (que quasi tots ja els veiem abans). Ah! però no us penséssiu que s'acaba aquí la meva emprenyada, resulta que aquest sistema és tan i tan modern que "els de camp" no debem estar preparats per rebre-la i la imatge es veu distorsionada, desapareix intermitentment,... Vaja, una meravella, sí senyors! Un aplaudiment siusplau pels simpàtics senyors que un dia van decidir millorar les nostres vides, els ho agraeixo de tot cor perquè ara sí que m'han passat les ganes de veure la tele, és que ni el Polònia no vaig poder gaudir com Déu mana!

També podria dedicar aquest post al canvi horari i estacional que em té força alterada. Avui he berenat a un quart de 8 del vespre. És que jo em guio per la llum del sol, no pel rellotge... I fa més calor, que em convida a suprimir la capa de roba intermitja entre el jersei gruixut i la samarreta de màniga curta, però encara tinc una mica de fred, que la casa és gran i trigarà ben bé un mes i mig a tenir la mateixa temperatura de fora. I ja surten els nostres benamats insectes, que els ha faltat temps per saludar-me: ahir, anant amb bicicleta a la pista de tennis del poble, em va picar una vespa a l'únic lloc que deixo al descobert quan vaig amb bici: el coll. L'òstia que em vaig clavar, del susto, de l'espasme, vaig perdre el control i me'n vaig anar a petar a terra. I ves no sabeu què hi havia al terra? Una repugnant filera d'erugues processionàries, peludes i lletges com elles soles. Debeu pensar que per viure al camp sóc molt finolis, jo, però és que aquestes bestioletes són horripilants, amb els seus pèls irritants i tota la pesca... Quan tenia tres anys vaig estar a punt d'agafar-ne tota una processó pensant-me que era una branca. Del crit que va fotre ma mare en debia sortir aquesta especial aversió que tinc a les erugues processionàries, perquè de fet no tinc mania a cap altra bèsia, ni rates, ni ratolins, ni aranyes, llangardaixos o serps; no és que els tingui afecte però no em deixen sense respiració quan me'ls trobo de cara com em vaig trobar aquestes:

També podria dedicar el post a la discusió que he tingut aquesta tarda, tot dinant, amb els meus pares sobre la religiositat de la santa setmana que em té els dies amargats o fins i tot podria dedicar-lo al ratolí del rebost que em trobo cada nit quan aparto el pot de galetes, però llavors no concordaria massa amb el títol i a més, què coi, no dóna per parlar-ne massa i tampoc no és que em faci una especial il·lusió, i no crec que us en faci gaire més a vosaltres.

Suculata amb melindros

De vegades tinc la sensació que se'm desmonta el món, que tot va malament, que per més que faci coses bones i amb la millor intenció del món, contradic allò que en diuen el karma i, en comptes de rebre coses bones, només en rebo de dolentes.

Els dijous tinc classe fins les 5. Quan surto de l'institut he de fer una cursa contrarrellotge per agafar el tren que surt a les 5 i 10 minuts. Quan arribo a Sant Sadurní he de córrer per travessar les vies i arribar abans que el bus que m'ha de portar fins a casa se'n vagi. Un cop arribo a Sant Pere, he de caminar per un camí que acostuma a estar ple de bassals i de fang durant vint minuts, i quan arribo finalment a casa, dijous a les 7 de la tarda, ma germana i les seves amigues (que es queden a dormir a casa dijous sí, dijous no) em demanen que els faci gofres. M'hi he acostumat, ja porto més de mig curs fent-ho i de moment no me'n queixo, així em mantinc en forma.

Però avui ha estat desastrós. En sortir de l'institut he corregut per agafar el tren, però l'he perdut. He agafat el següent i, en arribar a Sant Sadurní he perdut el bus -que s'havia avançat una mica-. He recorregut al pla B, anar fins a La Granada amb la Renfe i esperar que passés un bus que ve de Vilafranca i va a Sant Pere passant per La Granda. Doncs un cop a La Granda (un poblet on no havia estat en ma vida), busca la maleïda parada on representa que s'atura el bus, ningú no ho sap. Al final la trobo, però m'espero un quart d'hora, fins que es fa fosc i desisteixo, decideixo que l'he perdut, o potser n'han canviat els horaris sense que ho digui enlloc, o potser senzillament no ha passat. Au doncs, torna a l'estació de Renfe de la Granada, que està a l'altra banda del poble. Agafo el tren cap a Sant Sadurní. Cansada, desesperada i afamada truco a casa a veure si em poden venir a buscar amb cotxe. No contesten, torno a provar-ho, que de vegades no senten el telèfon. I així fins a 13 cops. Truco a ma mare que encara és a la feina, però ella encara en té per ben bé 2 hores i no pot venir. Encara queden tres quarts d'hora perquè passi un altre bus que em pugui portar a Sant Pere i, què voleu que us digui, m'he posat a plorar, perquè ja eren dos quarts de 8 i feia unes 7 hores que no menjava res, i que tot el que intentava em surtia malament, i feia un fred de collons i ja era fosc i no em trobava bé. He pensat de refugiar-me en una pastisseria de la plaça de la vila de Sant Sadurní. Quan he vist què tenien a la carta no m'ho he pensat dos cops i, amb els ulls encara negats de llàgrimes de frustració o de desesperança o potser només de cansament, li ho he demanat a la cambrera:
Us asseguro que això és mil vegades més reconfortant que treure un 10 en un examen de matemàtiques, que guanyar un premi literari o fer un càsting i saber que t'ha anat de puta mare. Potser alguns no ho enteneu, o ho trobeu exagerat, "Apa, si només és una tassa de xocolata amb melindors, no n'hi ha per tant...!". Però una de les coses que he après aquest any és que el plaer de menjar bé de vegades pot passar desapercebut, pot semblar poc important: mengem amb presses, malament, de vegades ni recordem què hem menjat! I de vegades estem cansats, desesperats, enfadats o tristos i, amb una senzilla tassa de xocolata amb melindros, s'ens assequen les llàgrimes i, potser sense adonar-nos-en, se'ns dibuixa un somriure, sigui ben visible a la cara, o sigui tan sols un somriure profund, dins el cor, suficient per apaivagar les ganes d'engegar-ho tot.

MÚSICA: Temps o rellotge

Recull de fotos

Mireu, avui he escrit molt, molt i molt, massa i tot, per això no tinc ganes d'ecriure gaire més, però vull publicar al blog perquè ja toca i perquè... bueno, perquè sí, simplement, què coi, no sempre hi ha d'haver un motiu sòlid... Per aixòs us poso un recull de fotos dels últims dies que, no sé, m'agraden i punt i no me les vull quedar només per mi.

1. Està feta des d'un forat. És com aquell qui surt de la caverna i l'enlluerna la llum del sol, i es tapa els ulls per protegir-se, però al final s'hi acaba acostumant.


2. Heu trobat mai un esperit lligat a un disc de vinil? Viuen amagats i ratllats, i només se'ls pot veure amb el reflex distorsionat d'una llum autènticament màgica. Trobeu-lo...


3. El geranis del terrat comencen a fer goig de veritat... I amb la llum que hi havia a la tarda (d'aquella que s'escola com pot entre els núvols tèrbols de pluja) estaven més bonics que mai...


I us penjaria una última fotografia de la caseta de nines que vaig acabar el divendres passat, però crec que és prou important com per dedicar-li un post sencer, o sigui que us haureu d'esperar.

MÚSICA: Manel

En aquest país, si surts a Crackòvia o Polònia, ja ets algú.

Plat suculent

Heu vist quina obra d'art? Sembla un Miró... No, no és cap fotografia de cap mena de microbi (patògen o no) -encara que podria passar perfectament per una colònia d'estafiloccocos-, és el dinar que m'esperava a la nevera dimecres passat. Com us ho podreu imaginar, em va passar la gana de cop; que a mi l'arròs m'agrada molt, però no tant com per menjar-me'l en aquest estat -que no us sabria dir quin és... Podrit? Florit? Les dues coses a la vegada?- I el que és més important: què coi és això rosa?! De-bonta-surt?!

El moment idoni

Fa un mes i quatre dies que no publicava al blog i crec que ara és el moment idoni per fer-ho. Ja devíeu pensar que l'escriptora pastissera ja no tenia ganes d'escriure... Em sap greu decebre-us, de debò, crec que cada cop tinc menys ganes d'escriure, però no patiu, perquè les paraules em surten soles, sense que jo ho vulgui, no depèn de mi.

Crec que aquest any 2009 m'ha canviat la vida o sigui que crec que es mereix com a mínim un post. No us explicaré pas ara tot u que m'ha passat perquè no tinc ganes de perdre lectors, però sí que us diré que ha estat un any que ha canviat el meu estil de vida, potser també la meva filosofia i la manera de veure el món, el meu caràcter, crec que fins i tot m'ha canviat físicament. Crec que ha estat un any meravellós per aprendre un munt de coses (crec que més dolentes que bones). Ja sé que sona a tòpic, però és que jo no ho puc dir de cap altre any.

En aquest mateix moment m'agradaria poder dir "Estic encantada d'haver passat un any escrivint en aquest blog, però crec que va sent hora de dir-vos adéu, plego del blog", però potser seria poc intel·ligent i una mica precipitat. M'entristeix veure que no he portat el blog com m'hauria agradat portar, que no és aquell projecte que havia imaginat una tarda d'octubre, llegint un blog fenomenal per la seva simplicitat i sinceritat, però crec que aquest blog és un objecte metafòric, comparant-lo amb la meva vida, per tant, així com no tinc intenció d'acabar amb la meva curta vida, tampoc acabaré amb la curta vida d'aquest blog, potser en canviaré el rumb, o l'aspecte, o tot una mica, però esborrar-lo seria de covards, no? Demostraria que no he canviat, que segueixo rendint-me com sempre he fet amb tot, i, com ja he dit abans, he canviat, ara toca solucionar, no amagar-se, no rendir-se, no encolomar el mort a un altre ni plorar les penes una i mil vegades a tanta gent com conec, perquè els 18 són cada cop més a prop i a partir dels 18 hauré de ser perfectament capaç de no dependre de ningú. És el meu objectiu. Pot ser el meu propòsit de cap d'any, d'aquests propòsits que no he fet mai perquè crec que no els compleix ningú, "SER PERFECTAMENT INDEPENDENT". Au! Ja tinc una meta a la qual arribar.

Us he deixat la meva foto de l'any. No és la millor ni la més bonica però m'agrada, demostra que entre dos s'arriba més amunt que un de sol, que per molt que un s'esforci o que salti molt i molt amunt, sempre és més fàcil amb l'ajuda d'algú altre.

Que us aprofiti el 2010 i no s'us posi malament el tortell de Reis (del qual no us donaré la recepta per dues raons bàsiques: 1- Per no arruïnar el negoci als pastissers, i 2- Perquè encara no la tinc).

Gronxar-te fins al cel

El gronxador del caminet el vam penjar deu fer cosa de dos anys. Està penjat a la branca més baixa d'un dels molts pins que tenim al caminet de darrere de casa, però tot i així, la branca és tan alta que vam haver de penjar-lo amb una fletxa i un arc.

A casa sempre hem tingut jocs d'aquests més aviat trapèzics. Recordo que de petita a casa del Gabriel tenien unes anelles -d'aquelles de gimnasta- penjades d'una biga de casa i hi passàvem hores fent-hi tomabrelles, posant-nos del revés, gronxant-nos-hi i, quan ens en cansàvem, jugàvem a "l'Indiana Jones", que dèiem nosaltres, que consistia en posar un sofà a una banda de la casa, enfilar-nos-hi i, ben agafats a les anelles, travessar de punta a punta tota la casa. Estaven penjades tant amunt que abastaven tota la casa. Però tot això només ho feiem quan no ens veien els pares, evidentment. Però un dia, no sé ben bé per què, el pare del Gabriel les va despenjar, i amb elles, totes les nostres ganes de jugar a ser trapzistes i exploradors de pel·lícula.

També vam jugar molt al "Mowgli", que en dèiem, que consistia en pujar a tots els arbres que puguéssim i com més difícils millor. El resultat: l'afició per l'escalada i un munt de rascades, genolls pelats i cames obertes en canal per culpa de branques afilades. Ara, això sí, som àgils com mones i res de vertígen (que traduït al castellà seria vertígeno, segons el David).

Els nens de Les Toeses hem tingut sempre una necessitat innata de gronxar-nos on sigui. de fet a mi ja em cridaven l'atenció al pati de l'escola primària perquè deien que "Feia mal als arbre", a mi em costava d'assimilar-ho perquè "si els feia mal, per què no es queixaven? I per què els pares no m'ho havien advertit mai?", a mi no m'agradava fer-los mal, però no suportava passar-me les hores de pati asseguda a un banc parlant amb les altres nenes de la meva classe o jugant a futbol (cada dia del món! i no se'n cansaven mai, no, els nois...).

Al Gabriel ja li ha passat una mica la fal·lera i ja no té la necessitat aquesta de gronxar-se (potser només una estona a l'hamaca, a l'estiu...), però jo, que sovint he de tornar caminant -cansada i carregada amb la motxilla- des de Sant Pere fins a casa per camins que només pugen i pugen, necessito una estona per veure-ho tot sota els meus peus, d'aixecar el cap i veure el cel i la copa dels pins (quants cops al dia o a la setmana o al mes veiem mirem -no "veiem"- el cel?), de deixar-me anar, deixar-me portar, sentir com si volés, sentir el sol una mica més aprop, i fins i tot, quan agafo molta embranzida, notar com travesso les fulles i branques d'un arbre, com un ocell. La corda és tan i tan llarga que quan mires amunt sembla que no s'acabi mai, que s'agafi al cel i que puguis gronxar-te tan amunt com la teva imaginació t'ho permeti.

Per tots els nens petits que venen a casa, el gronxador és una de les atraccions imprescindible de visitar abans de marxar. S'emocionen i riuen fins a plorar d'alegria quan els empenyo tant fort que tenen la sensació que surtiran disparats, i criden "Més amunt, més amunt!!!" i després no hi ha manera que vulguin baixar-ne. Segur que després, quan van al parc del seu poble, al surtir de l'escola, se'n riuen i els expliquen als seus amics que "Jo m'he gronxat en un gronxador que et portava quasi fins al cel!" i els altres nens s'ho creuen i ho expliquen a les seves mares "Mama, jo també vull gronxar-me en un gronxador que em porti fins al cel, com l'Adrià!", "No fill, això és impossible, l'Adrià s'ho deu haver inventat".

Som uns privilegiats, a Les Toeses, tenim un munt de llocs on evadir-nos de la realitat, llocs que la gent només pot gaudir els caps de setmana, quan se'n van amb la família "al món rural" o a "descansar de tanta contaminació". És una sort, sí, però no tot són flors i violes. Però això és una cosa de la que parlaré en el post següent, que aquest ja se m'està fent massa llarg...

Temptacions

Aquesta és la cara que fa una suposada vegetariana quan la descobreixen in fraganti, rendida a les temptacions de la carn, penjades darrere la porta del rebost...

El valor de les paraules

L'altre dia parlava amb un amic (sí, crec que ara ja deu ser una mica amic) sobre el valor de les paraules. Ja no recordo com hi vam arribar, però vaig pensar que era un tema per parlar-ne al blog.

La gent, avui en dia, fa servir la paraula "muntanya" per descriure un gra de sorra, per dir-ho d'alguna manera. És un tema que em fa molt ràbia perquè me l'estimo molt, jo la llengua, i m'agrada que cada paraula tingui l'efecte (i també l'afecte) que es mereix, que cada acció tingui el verb idoni, el que millor el defineix, un de general. Reconec que de vegades potser sóc una mica perfeccionista i repel·lent (al Facebook han obert un grup nou que es diu "Jo també he estat corregit per la Gisela"... No dic res més...) i que m'agrada corregir excessivament els errors linguístics que sento, però és que crec que si ja no hi ha ningú que, de tant en tant recordi als pastissers que els rovells no es diuen yemes, ja no ho farà ningú i es perdran moltes coses.

Però tornem al valor de les paraules. Quantes vegades heu sentit a dir "Uf, avui estic depre...". La depressió és una cosa MOLT seriosa, una malaltia mental (i en alguns casos fins i tot mortal!), pitjor que la grip A! Que no es cura fent repòs al llit i prenent un Frenadol i caramelets de mel i llimona. No pots dir "estic depre", perquè si relament tinguéssis una depressió no podries ni aixecar-te del llit i amb prou feines voldries parlar amb ningú, hauries perdut totalment les ganes de viure i de fer qualsevol cosa, no voldries més que morir-te de fàstic dins la teva habitació i que no hi hagués ningú que et compadís. Ara la gent parla fàcilment de "depressió", però s'ha de separar el que és realment una depressió del que és la tristesa. És normal que estiguem tristos quan se'ns mor algú estimat, quan ens deixa la nòvia o quan el periquito s'escapa de la gàbia, però això no implica una depressió, només implica una més o menys llarga tristesa. La tristesa, per sort, es cura amb el temps. La depressió no. No és un sentiment, és una disfunció dels neurotransmissors.

Quantes vegades heu sentit "No et posis paranoic!", o "estàs boig". Algú sap realment què és una paranoia? Què és estar boig? Segons la versió del Gran Diccionari de la Llengua Catalana, la paranoia és una "Psicosi caracteritzada per l'aparició d'idees delirants i obsessives, normalment de grandesa, de persecució, d'anormalitat somàtica, etc., articulades lògicament." i la bogeria és la pèrdua de la raó, una malaltia mental, però resulta que ara s'ha posat de moda prostituir la paraula i utilitzar-la com a insult. Quan et trobes realment amb una persona que té una paranoia t'espantes, no saps com reaccionar, no saps com dir-li que allò que està veient, sentint, pensant o creient no és real, que no és veritat, que tan sols és producte d'una anomalia del seu cervell. O el pitjor és no adonar-te que té una paranoia i t'arrossega a la seva fantasia.

Quanta gent ha dit, quan té un fort mal de cap al que no està acostumat, "Uf, tinc migranya!". Siguem realistes si cada cop que tinguéssim mal de cap haguéssim de patir un atac de migranya, acabaríem "bojos". La migranya és deseperant perquè és un dolor que, malauradament, s'agafa al matí, al despertar, i que no pots evitar, no cessa, tot et molesta, la llum, la veu del que et ve a dir "Com estàs?" (maleïdes "t"... que fort que sonen). Quan tens migranya no et fa mal tot el cap, només una meitat, i en alguns casos fins i tot la cara, dels ulls a la mandíbula, perquè el nervi trigermial s'inflama. Això en la migranya comú, ja no parlo de la migranya clàssica, on es poden tenir aures, que són com al·lucionacions, unes alteracions de la percepció dels colors i les formes. Si tens migranya no pots estar al carrer, no pots estar dret, estàs marejat i de mal humor i no tens la força suficient per articular clarament les paraules "Tinc migranya".

Quantes vegades heu sentit a dir (o heu dit) "Tinc un amic que...". Parem-nos a pensar una estona què és realment un amic. Realment podem tenir tants amics com diem? Com posa al Facebook? És possible que algú tingui 1.600 AMICS?, no parlem de coneguts o "saludats" (aquells que coneixem però tan sols els saludem quan ens els trobem), que estem parlant d'algú tan important com un AMIC, amb qui hi pots confiar incondicionalment, amb qui comparteixes alguna cosa especial (no dic interessos, em refereixo al sentiment), algú a qui et pots entregar sense pensar què et donarà a canvi. Als adults ja no us passa tant, però jo, que visc envoltada d'adolescents, m'hi trobo molt, amb noies que diuen que se'n van de festa amb les seves 12 amigues, i després, als lavabos, despotriquen de la meitat.

I una de les paraules que més m'agraden, ESTIMAR. És una paraula molt bonica, massa, i com totes les coses massa boniques i massa importants, no es pot deixar anar així com així, s'ha de reservar pel moment més oportú, s'ha de dir amb sentiment, s'ha de dir de veritat. No suporto veure escrit a l'agenda de la meva germana "tetimu wapa!" i tot de cors al voltant. Sí que és molt bonic que una amiga t'escrigui això, que et digui que t'estima, però arriba un moment que ja perd tot el seu valor, un dia, l'hi ho diran de veritat i no se li posarà la pell de gallina perquè ja li hauran dit tantes vegades que ja no tindrà el mateix efecte. Però tampoc m'agrada veure aquestes parelles que mai es diuen "t'estimo", "Si ja ho sap que l'estimo, no cal que li repeteixi cada dia". Crec que "t'estimo", és una frase preciosa, de sonoritat, de colors, de significat, més que en altres llengües. "Te quiero" no és el mateix, és massa senzill, "Te amo" tampoc, no té cap S, no és com un xiuxiueig. Podem estar orgullosos de tenir una frase tan bonica com "T'estimo", utilitzem-la, doncs!, però utilitzem-la bé, que a mi m'agrada molt l'orxata, però si me'n bec 35 litres al dia se'm posa una mica malament, i l'endemà no la vull ni olorar...

Recuperem el valor perdut de les paraules si us plau! Ja se'ns estan carregant la llengua per altres bandes, no ens autodestruïm! D'aquesta manera, els pobres desgraciats (en tot el bon sentit de la paraula, evidentment, recuperem el valor no-insultant de la paraula "desgràcia", com una cosa tràgica) que tenen migranya, paranoies, que estan bojos o deprimits o totes les desgràcies a la vegada, no seran menypreuats i ens els prendrem més seriosament.

El lladre implacable

Avui no fan l'Ofici de viure perquè retransmeten no sé quin partit de no sé quin esport. Com odio aquests dies. No l'escolto pas cada dia, jo, però aquesta setmana ho necessitava, perquè la mare està malalta (grip) i tinc molta feina de casa i també de l'escola (que no és "practicar l'elaboració dels croisants o els brioixos", eh? Que també hi ha teoria...). Quan baixo a la cuina, després d'enviar el David a dormir, l'únic que demano és poder escoltar un ratu la ràdio, mentre rento els plats o simplement asseguda a la cadira, sense fer res, ni menjar, només escoltant atenta a veure si pesco una d'aquelles frases genials que deixen anar de tant en tant.

Però avui no, avui és més important l'esport que els 60 minuts de reflexió interna de la Gisela, evidentment.

Per això he tornat a escoltar el programa d'ahir, que es pot recuperar al seu blog. (http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=programa&idint=1038)

"La depressió és un lladre imlacable que ens roba les ganes de viure"

Potser, escoltar un programa que parla de la depressió no és la millor manera per acabar un llarg dimarts, però em sembla que ja no ve d'aquí. M'agrada escoltar els mails d'amor, que més aviat són de desamor, i pensar "Mira, noia, això que t'estalvies...!". Tot té el seu costat positiu, només cal trobar-lo.

El camí

L'altre dia, com acostumo a fer, escoltava l'Estel·la tocant el piano. Està aprenent a tocar una cançó que es diu Sarah i li agrada molt, per això hi dedica força estona cada dia, més que a les altres cançons del repertori que s'ha d'estudiar per les classes de piano del divendres. Hi ha molta gent que es desespera sentir com una persona apren una cançó, perquè repeteix una vegada i una altra el mateix tros i tens la sensació que no avançarà mai i tu, com a oient, l'únic que vols, és que te la toqui sencera per poder gaudir-la com si l'escoltessis en un concert o a la minicadena.

Jo fa uns quants anys que escolto (no sento, escolto) com el Gabriel i l'Estel·la aprenen cançons, i ja tinc la paciència necessària per no marxar desesperada quan repeteixen el mateix compàs per desena vegada. Sempre em diuen "Vine Gisela, que et toco la que estic aprenent ara", i s'asseuen al banquet forrat de vellut vermell, busquen entre les desenes de carpetes i piles de partitures que hi ha sobre el piano i en treuen una, es posen bé i comencen a tocar el tos que es saben. Poc a poc s'obliden que sóc allà i segueixen el seu ritme, intentant avançar, primer aprenen la mà dreta, després l'esquerra i després intenten coordinar-ho tot junt. L'últim pas és anar al ritme que marca la partitura (sort del metrònom), una tasca en què sovint els ajuda el seu pare, el Lluís, un apassionat de la música i que no ha deixat mai d'insistir en què volia que tots els seus fills toquessin algun instrument (excepte la violinista, tots toquen teclats, ja sigui pianos o orgues). Jo, en aquestes sessions acostumo a desaparèixer per ells i m'agrada, perquè a mi sempre m'ha agradat ser com una càmera, que tot ho veu però que no té cap mena d'efecte sobre la situació. M'agrada seguir les patritures (no he estudiat mai solfeig, però mica en mica vaig aprenent) i fixar-me en com juguen amb els its, que sembla que ballin. Quan algú toca el piano fa molt més que això, s'expressa, balla, es mou, i sent moltes coses, segur. Jo no l'he tocat mai, ja m'agradaria, però no tinc la força de voluntat ni la constància que es necessita.

El Gabriel està en una edat difícil de tractar i amb prou feines es mou de l'ordinador, però quan toca el piano alguna cosa canvia en ell, la mirada, potser, o fins i tot l'ànima, que se li torna com més fina, més innocent, més "pura" (sona com molt budista això...), és més ell, el Gabriel que jo sempre he conegut, no el noi adolescent que fa emprenyar els seus pares perquè no marxa de l'ordinador ni amb aigua calenta. Quan el Gabriel toca el piano segueix sent aquell nen petit que jo aferrava amb delicadesa, dalt del tractor.

I l'Estel·la, si ja és especial i meravellosa en sí, quan toca el piano és un àngel. És bonica, delicada, esvelta, natural i amb una passió inesgotable per tot el que l'envolta, incapaç de fer mal a ningú. I quan balla sobre el teclat, encara que no ho faci amb la mateixa elegància que els seus germans grans, et fa sentir tot el que és ella, com si per un moment et puguéssis ficar a la seva pell i viure la música com la viu ella. Encara li falta molt per aprendre, segur, però ja té el més indispensable: un amor que no pots plantar, que l'has de dur dins des del dia en què vas néixer, un amor que de vegades tarda en créixer, però quan comença ja no para.

L'altre dia, doncs, mentre l'Estel·la em tocava la part que havia après de Sarah, em va començar a transmetre tantes coses que li vaig demanar per favor que em deixés grabar-la (tot i que no li agrada gens qua la grabin), no sabia masa com utilitzaria el material, només sabia que necessitava tenir-lo, que d'allà en sortiria alguna cosa preciosa. I així ho vaig fer. Només acabar de grabar, vaig descarregar el vídeo a l'ordinador i no vaig esperar ni un sol moment a mirar-me'l tot sencer una, dues, tres i mil vegades, les suficients per destapar alguna cosa dins meu que feia temps que estava embussada, i així va ser com, sense adonar-me, una idea per aquí, una idea per allà, va sortir del no res una poesia visual, una metàfora perfecte. No calia retocar res, no calia netejar el so, repetir cap tros, NO!, el que jo volia era el més natural del món, transmetre aquesta estona en què veig l'essència de la genialitat, l'esforç que hi ha darrere la perfecció, la REALITAT, la IMPERFECCIÓ.

Us deixo el vídeo, a veure què us sembla. A l'Estel·la li ha encantat, li ha encantat que la grabés, i això per mi ja ho és tot, perquè vol dir que he sapigut aprofitar el material de la millor manera, encara que només li agradi a ells, jo ja estic contenta.

Carpe Diem

Les setmanes em passen volant, però volant amb un Boeing o un Concorde, volant volant, i tinc la sensació que se m'escapa com l'aigua, entre els dits, i no sóc capaç de retenir res més que unes petites imperfeccions que queden adherides a la pell.

Segur que tots heu tingut un d'aquells somnis tan fantàstics en què voles. On no només ho veus tot a sota teu, sinó que també sents aquelles pessigolles a la panxa i aquella por tan tonta de "I si caic?", doncs si caus somies que et transformes en un ocell o que caus en una muntanya de cotó fluix o, en el pitjor dels casos, en un munt de merda (que també amortitza la caiguda).

Volar és senyal de llibertat, de sentir que pots menjar-te el món amb tan sols batre els braços, peroò de vegades, segons el somni, també vol dir que tens por a que si t'alliberes massa, la patacada sigui més forta.

Alguns humans som així d'estúpids: volem, volem, volem (canal súper 3) i quan ho aconseguim, en comptes de ser feliços i gaudir-ho al màxim, patim perquè "no pot ser etern", "què vindrà després? Serà pitjor" "després d'això ja res no m'agradarà" o en el pitjor dels casos "Ara ja em puc morir".