Estic agafant una certa devociócada cop més ferma per les coses antigues. No sé si la pel·lícula del Woody Allen haurà acabat de fer la feina, però ara si que estic més als núvols que al 2011. M'he fet la càmera més antiga que existeix, l'estenopeica. I ahir, després de dies i dies de fer proves, anotar conclusions, variacions en els objectius, llums i temps d'exposició, vaig trobar la combinació perfecta per treure aquests resultats, que, tot i que són millorables, n'estic molt satisfeta.
Crec que veure'n el procés sencer, des de la captació de la imatge, el revelat del negatiu i el positivatge, ha estat una d'aquelles sensacions que només sents quan ets petit i ho descobreixes tot cada dia. Veure que l'esforç, els minuts i la il·lusió que hi dediques treu el seu fruit d'aquesta manera emociona molt.
I aquí us deixo una mostra d'alguns dels primers resultats en positiu (aviam si podeu distingir les formes per veure-hi les figures humanes. en la segona és més complicat perquè ja no està ben enquadrada, i crec que em vaig quedar curta amb el temps d'exposició a la llum durant el procés de positivatge):
Fins fa un mes, la Plaça Catalunya de Barcelona era de l'Ajuntament de la pròpia ciutat, fins que un col·lectiu de gent, cada cop més gran se la van fer seva proclamant que:
[Aquesta plaça ha estat reclamada pel poble]
I que:
I fent de la plaça un hort urbà
I així ha estat fins avui, que han començat a desmuntar el tingladu. I sabeu per què? Doncs perquè ara són uns altres els que la reclamen:
El món al revés... Homes dormint en nius entre els arbres de la ciutat i "pájarus" ocupant places públiques...
Jo no hi entenc de cine ni de música perquè tot just començo a descobrir tota l'antologia dels grans clàssics, només conec l'obra completa de Chaplin i algun o altre clàssic que potser hauré vist a classe quan anava a l'institut. De Woody Allen, si us sóc sincera, només havia vist un parell d'escenes en blanc i negre i Vicky Cristina Barcelona (fa un parell de divendres a TV3), però ahir vaig anar a veure la última que ha tret Midnight in Paris, i no sé què diran les crítiques de la pel·lícula en relació amb les seves anteriors, però a mi m'ha agradat molt. Encara que el recurs que fa servir estigui una mica vist, si t'agrada tot aquest món romàntic del que és antic, t'enamores amb totes les escenes nocturnes de cafès petits parisencs. S'acaba una mica de cop però surts del cinema amb un bon regust de felicitat molt satisfactòria.
Pel que fa a la música, és, simplement, genial. La majoria de temes són de Cole Porter, però a Internet ja no se'n troben masses coses. En canvi si que trobes fàcilment la cançó del principi i final de la pel·lícula, que és més actual, i després de veure aquesta pel·lícula, cada cop que la sento em trasllado inconscientment a París.
Aprofito per obrir una nova secció al bloc: UNA MIRADA ENRERE, i és que des de fa uns mesos m'he començat a obsessionar o enamorar de les coses més antigues (càmeres esteneopeiques, toca-discos, vinils, una bicicleta de la meva àvia que tenia al garatge de casa...) i sobretot la música meravellosa dels anys 20, 60, i inicis del Rock'n'Roll (inclús l'estic aprenent a ballar!).
Aquest estiu miraré d'anar a París (si em dónen vacances!) i esperaré un cotxe d'època en algunes escaletes del casc antic, després que les campanes cantin la mitjanit.
Acabo de trobar la continuació del videoclip de Temps o Rellotge:
El millor és que no és de Sanjosex, és d'Inspira (per cert, preciosa).Es responen els uns als altres, això és el millor! Com ha passat amb Manel i Espaldamaceta. Espaldamaceta va escriure una cançó que es deia "El Miquel i l'Olga ho deixen", però a Manel no els va agradar la història i sembla que van decidir donar-los una segona oportunitat a la cançó "El Miquel i l'Olga tornen", i sembla que aquesta vegada és la bona...
No sé si Inspira va escriure aquesta cançó es base (seria molt fàcil dir "inspirant-se" però no hi cauré...) a la de Sanjosex, però el videoclip transmet exactament el mateix, inclús l'escena de l'arbre és pràcticament la mateixa...
Allò que diuen que "Lo breve, si bueno, dos veces bueno".
Avui vull dedicar el post a una fusió molt agradable. La música i el dibuix. El David Carabén i el Lluís, el meu professor de dibuix. La tinta i el llapis.
Els dijous al vespre vaig a dibuixar al Zig Zag, on l'any passat hi feia arts plàstiques. Aquest any necessitava alguna cosa més tranquil·la, per compensar una mica l'esforç físic que m'exigeix la feina de pastissera. Hi ha molts dies que no trec res de bo, però per això sempre hi ha el Lluís, que m'ajuda a corregir línies curvades amunt que han d'anar curvades cap avall, traços massa forts que deixen un rastre innecessari, i sobretot a estimar els dibuixos que faig jo mateixa, que això de vegades em costa una miqueta. Amb el David Carabén vam tenir feina perquè no acabava de captar les proporcions i em quedava un braç massa petit o una cara massa gran, però al final vaig aconseguir que s'assemblés al de la foto. Em sembla que me'n faré una samarreta i tot...
Ara us hauria penjat una cançó de Mishima que es diu Every Second, del 2008 (Trucar a casa, Recollir les fotos, Pagar la multa), però em sembla que no hi és al Goear.
El dibuix que estic fent ara és amb carbonet, un altre estil, però també costa força i el Lluís té molta paciència amb mi, que tot ho començaria de cap i de nou cada mitja hora o quan veig que les coses no em surten. Crec que si una cosa caracteritza els professionals d'algun ofici és que no només saben fer bé la seva feina sinó que són capaços d'arreglar allò que ha sortit malament.
Així doncs, avui, una abraçada molt forta al Lluís, l'il·lustrador que ha estat capaç de redreçar els dibuixos que se'm torçaven. Que si bé jo l'hi corregeixo el lèxic, ell em corregeix traçats i pinzellades.
Avui toca música. Vaig descobrir aquesta noia fa alguns dies i ja ni recordo com, però aquesta setmana em té enganxada i tenia ganes de compartir-la. Em recorda a la Christina Rosenvinge i té un aire molt agradable, que m'inspira bastant. Abans es feia dir Oniric, no és estrany, hi ha un munt de cançons del nou disc que, tot i haver-se desfet d'aquest sobrenom artístic, mantenen un aire totalment de somni estrany incomprensible.
Què me'n dieu d'aquesta cançó? No sé com se li ha acudit aquesta combinació de notes. Una mica dissonant, però és senzillament fantàstica. I què diu? No heu esperat mai tant i tant que heu tingut la sensació que han perdut l'interès en vosaltres? Però quan arriba t'oblides de tot.
Vet aquí l'objecte de comparació. M'encanta com ballen... Tan innocent..., com si no hagués matat ningú...
El vaig copiar d'un llibre que mostra diferents il·lustradors i contes. Em va captivar aquesta imatge d'un conte polonès, o txec o alguna cosa així. Vaig decidir fer-me'l amb gran, per penjar-lo a l'habitació. Vet aquí el resultat.
Encara amb el regust del tallat entre les dents, et deslligues les sabates i et treus els mitjons. Caminar descalça damunt la sorra és un dels petits plaers que només gaudeixes quan estàs en companyia meva, dius sempre; si més no, avui restes muda, com absent. Tres quarts d'hora de parlar-te asseguts a la terrassa d'aquell bar de la platja i encara no he aconseguit arrencar-te una sola paraula. "Què et passa dolça meva?", voldria preguntar-te amb tota naturalitat; però no m'hi atreveixo, probablement perquè em fa por que, per primera vegada des del dia que et vaig conèixer, no tinguis paraules per descriure l'agonia que t'ha portat a estar així.
Tens peus de nen petit; suaus i menuts. Com tu.
No goso fer-te un petó; abans, mentre et parlava a la terassa del bar, t'he volgut agafar la mà, però l'has apartat bruscament. No goso fer-te un petó; per por que no sentis res, que sigui buit i en va. No goso fer-te un petó; sempre dius que els petons i les abraçades s'han de dosificar adequadament, com els medicaments: si no en prenem ens posem malalts, però un excés ens acaba deixant indiferents. No goso fer-te un petó; i no te'l faig.
Fa una estona m'ha trucat el teu pare, que estaves tan malament. Per què no has xiulat? Et vaig dir que si mai et passava alguna cosa xiulessis i jo vindria. Però tu no xiularàs mai. De què et serveix tenir el do de la paraula -aquest que tots admirem cada cop que ens parles- si no saps utilitzar-lo quan més el necessites?
M'ha faltat temps, al penjar el telèfon, per agafar quatre coses i venir-te a trobar. Però al veure't m'he perdut, i encara ara et busco, no et trobo. Tu no n'ets conscient, però de vegades es pot veure en tu la tristesa més profunda que l'ésser humà pugui arribar a sentir. És tan desesperançador com encoratjador; és llavors que sento que sóc algú per tu, que hi ha un per què de ser al teu costat.
Si et veiessis ara, entendries millor el que t'explico.
Al febrer no hi ha ningú a la platja -fa massa fred-, tan sols hi ets tu. De vegades em pregunto si no vas néixer d'entre la sorra o senzillament et va portar una onada. Per això t'he dut aquí, potser l'únic lloc que podrà arrencar-te aquest mal, sigui amb un "tinc por", o sigui amb una llàgrima.
I com si l'aigua hagués desfet algun cúmul de dolor atepeït al teu cap, comences a deixar anar llàgrimes sense parar poc després de rentar-te la cara amb l'aigua salada
No és tan interessant ni tan variat, però és que l'original està al llibre, nosaltres només tenim una sucursal a Les Toeses. Per començar, el Zazzles us dóna la benvinguda amb una demostració de gimnàstica artística (i, al final, una mica dèspote). Sapigueu que només néixer ja el vam aïllar de la seva família per sotmetre'l a un intens pla d'entrenament per a gatets amb talent...(tot sigui pel bé del negoci):
[Si heu parat bé l'orella haureu pogut inclús descobrir el veritable objecte de motivació amb què ha estat entrenat aquest jove esportista d'elit... MANEL! A ell també li "xifla" el nou disc, i quan sent La cançó del soldadet, no fa més que espantar falsiots, que ell tampoc vol arribar a terra, i només vol amagar-se quan ningú miri]
T'apassionen les bèsties amb ales? Ei, passa per la sala d'estar! (el menjadoret) Veuràs que no parlo d'ocells (per això surt al patí, secció B, castanyer 3r2a), i és que si abaixes la vista podràs veure totes les cantonades plenes de corcs, formigues alades (i d'altres, més desangeldaes, que ja han perdut les ales) lluitant per no ser succionades per una mestressa cabrejada armada amb una aspiradora.
Si el teu fort són els aràcnids només has d'aixecar la vista, que si aconsegueixes entreveure alguna cosa entre les teranyines segur que és una aranya.
Però potser et fan angúnia les aranyes, oi? Llavors "t'encantarà" la nostra secció més suculenta, al rebost. Si entres en silenci segur que veus algun ratolí corrent els cent centímetres obstacles (i quins obstacles...!), de la rajola de xocolata al forat de la finestra. No falla, segur que el veuràs, el punt de control és la taula i està ben a la vista.
No has tingut la vista prou hàbil per guaitar els rosegadors? Bé, pica alguna cosa (mira, és clar, que no tingui alguna mossegada sospitosament diminuta...) i passa al terrat...
Tenim un assortit de gats (que ara per ara, i fins que no passin almenys 5 dies, tenen unes faccions molt semblants a les dels rosegadors ja esmentats, però no són tant esmunyedissos, de fet, ni caminen...). Els tenim de tots els tamanys (2 setmanes, acabats de néixer, amb un any, amb any i mig, ...), de tots els colors (tigrats, llisos, tacats, estampats -sí sí, amb floretes i tot eh?, no és broma, floretes dels arbres que els hi cauen al damunt amb el vent que bufa de tant en tant-, de dues races diferents (de carrer o perses)...
I aquí acabem la visita. La sucursal del Zoo d'en Pitus us agraeix la visita amb una forta abraçada (i no us despisteu perquè si l'abraçada us la fa ma mare no dubteu que us posarà un mixet a la butxaca quan estigueu ditrets...! Que en tenim 9 per col·locar! 9!!!!! Fa una setmana va parir la Mishima, i avui la seva amiga, que no volia ser menys, n'ha tingut 5 a la mateixa cistella on està instal·lada la Mishima amb els seus 4... Us podeu imaginar el tetris que s'han muntat per conviure 11 gats en una cistella...)
Feia dies que estava pensida, no és que vagin malament les coses, més aviat al contrari, però suposo que una mica com tothom estic cansada i no trobo el moment d'aturar-me a veure que fantàstic és tot el que m'està passant últimament. El cas és que avui a la tarda, he aconseguit atrapar alguns records alegres que tinc en un cabàs per aquí dins el cap, una reserva per temporades com aquesta en què no sé massa per què no trobo les forces per seguir endavant. I he rigut, anava amb el cap baix i mirant el terra, i he rigut! Un home que just passava pel costat i m'ha vist també rigut dient "... y se ríe sola...!", jo m'e girat i li he dit tota feliç "Doncs sí, què passa?!".
Ja sé que dec semblar estranya pels que es creuen amb mi pel carrer, però no seria fantàstic que la gent anés amb un somriure a la cara pel carrer? Les ciutats serien menys tristes.
Ja sé que deu sonar una mica carrincló ara tot això, però hi ha dies que necessito sentir-les aquestes coses, i com que ningú me les diu ja ho faig jo mateixa al blog, així ho puc rellegir de tant en tant...
Ahir li vaig tallar els cabells al David a la terrassa de casa. Vam riure molt, per la meva poca traça en l'àmbit de la perruqueria i per les cares de patiment que posava ell cada cop que acostava les tisores a alguna orella. El resultat no ha estat catstròfic però tampoc s'allunya molt del que en podríem qualificar com a traumàtic. No crec que em torni a deixar agafar unes tisores mai més...! Ja estic movent fils per veure si puc aconseguir una màquina de rapar per arreglar-li una mica...!
Fa dies que sento aquesta cançó per iCatFm i em té el cor content. I avui fa un matí preciós i l’he volgut aprofitar perquè després de tants dies de pluja no hi ha res com un cafè al terrat, entre roba estesa, escoltant els ocells i bona música de fons. Ara ho he espatllat una mica posant-me a l’ordinador, però bueno, ja tocava actualitzar el blog, que l’últim que vaig publicar va ser l’avanç d’una cançó de manel i ara fins i tot ja en tinc el CD… A més, s’han d’aprofitar els pocs dies que es tenen lliures.
Una garsa s’acaba de posar a una branca de l’arbre que tinc davant la finestra. Són els únics ocells que sé reconèixer. Si no hagués marxat tan ràpid li hauria fet una foto.
I la veritat és que no tinc massa res a escriure. Que aneu a comprar al Barcelona-Reykjavick, que fem pa, brioixos, magdalenes, crestes i altres coses molt bones i molt sanes. Que escolteu el nou CD de Manel, que té cançons molt boniques (Una flor Groga, El Miquel i l’Olga tornen). I que mireu de “delectar-vos de l’escàs marge de temps, com si fos tot el temps del món…” que diu l’Oriol Izquierdo.
Bona lluna plena, bona primavera, i bons mals de cap pels que sou més sensibles a aquests canvis.
Lectors i lectrius d'aquest blog, 19 dies abans que Manel tregui el seu nou disc, ja han fet un avanç d'un parell de cançons incloses a les 10 milles per veure una bona armadura:
Fa un parell de setmanes que m’ha tornat la obsessió per la neteja. Si visqués en una casa normal la meva mare se n’adonaria perquè veuria que netejo coses que ja estan netes, però a casa no se n’adonarà mai ningú perquè quan has acabat de netejar-ne tots els racons, el primer que vas netejar ja torna a estar brut.
Ahir vaig començar a fer un encàrrec de croissants a la una del migdia i a les 9 encara estava traient fornades. Us explico: resulta que els croisants porten molt de temps, perquè s’ha de fer una pasta de full, i la pasta de full es fa a base de plegar moltes vegades la massa (estirar-la, plegar-la, deixar-la reposar un quart d’hora… I així 4 o 5 vegades). Per això després fa aquelles capes. A més, també l’has de deixar fermentar una bona estona (i si no tens armari fermentador mooooooolta estona). Ara, això sí, coure’ls és un moment: 10 min a 200º i queden perfectes. Doncs entre plec i plec i mentre fermenta, has de fer alguna cosa per no avorrir-te, i jo rento plats. Però els plats es van acabar, i vaig començar a netejar els voltants de la pica (plens de calç, per cert, que l’aigua del bitlles és terrible…), i a partir d’aquí vaig fer tota la cuina, ja, perquè és d’aquestes situacions que no pots parar, perquè llavors es veu massa el canvi (ei, que resulta que les rajoles no eren grises, que eren blanques!). I quan vaig acabar amb els plecs i ja no havia d’escampar més farina per sobre la taula vaig posar-me a escombrar la cuina (mentre fermentaven els croissants) i vaig descobrir que el rebost també necessitava una bona repassada, i després em vaig topar amb el cubell i la fregona i vaig pensar “Per què no? Fa molts anys que no veus fregar a ningú en aquesta casa!” (el que tenen de bo les rajoles modernistes de casa és que que no es nota quan estan brutes, pèr l’estampat i tal…!). Així que vaig omplir el cubell (coval, que li diu el meu tutor que és valencià) amb aigua –ben calenta– i alguna cosa així com un sabó pel terra amb “olor de llimona” (o això suposo pel que deia a l’etiqueta de l’ampolla… Però no us ho podria confirmar) i vaig preveure que seria força difícil amb tots els mobles per allà el mig, o sigui que vaig treure taula, cadires i fogons. I au! Com a classe, omplo el terra d’aigua, escoroo bé la fregona i vaig recollint l’aigua… La sorpresa que vaig tenir, lectores i lectors, quan vaig descobrir els colors ocults de les rajoles de la cuina! Em va caure la llagrimeta i tot. No sé si per la il·lusió de veure el terra de la cuina net impecable o si per la vergonya que em feia que no ho faci mai ningú des de fa anys…
El cas és, benvolguts lectors, que tot això amaga la gran metàfora mil vegades explicades sobre LA NETEJA. Comences a netejar aquí i allà i cada vegada veus que n’hi ha més i més i mai s’acaba! Et desanimes i penses a deixar-ho, “ja ho netejarà un altre”, però saps que no serà així. Avui ha tocat neteja al menjadoret (que és el menjador petit, on dinem i hi fem vida) i ja he vist que amb un dia sol no en tinc prou, i quan m’hi pugui tornar a posar ja tornarà a estar ple de pols, i hi haurà piles de papers, carpetes i llibres sobre totes les superfícies planes o semi-planes (que engloba sofà, cadires, taules, estenedor amb roba seca que a tothom li fa mandra recollir, balancí, tocadiscos, calaixos mig-oberts, i com a últim recurs, el terra, clar que sí). I tot perquè després entrin i no s’adonin ni de que la canya de bambú que portava 5 anys seca darrere la tauleta de l’equip de música, ara és verda i dins un càntir de vidre que és transparent i no de color pols. O pitjor, que deixin anar un despectiu “Ostres, és que la Gisela ha endreçat i ara no trobo el no-sé-què”. Toca’t els ous. Tinguéssis les coses endreçades i les trobaries sempre!!!
Avui us deixo amb una gran notícia: ma germana (que ja té 14 anys) avui ha rentat plats!!! Ara, no caigueu en l’eufòria tampoc, que només ha fet la meitat de la pica (és de les que es cansen en veure que rentar plats també inclou paelles i cassoles).
Us deixo amb la meravellosa foto del peixet, la font que tenim a casa per rentar-nos les mans en sortir del lavabo o abans d’anar a menjar. Avui he d'escobert que la capa blanquinosa de calç que cobria l’esmalt verd i groc es podia eliminar amb cillitbang… Com brillen ara els colors!
El pitjor: preguntar-me com ens hem pogut acostumar a tanta brutícia? Bona metàfora… Sí senyor, a casa meva estem acostumats a la brutícia i ja és hora que algú comenci a fer neteja!
Com recordes una cosa que has percebut però no has vist? I el record que en tens és del tot real o té part de fantasia? Perquè, al cap i a la fi, com que no hi veus, t'has d'imaginar la imatge del que seria amb una mica més de llum; has de relacionar com pots totes les sensacions i crear-te el record per guardar-lo en algun prestatge, però sense caure en l'error d'afegir-hi ingredients que no hi corresponen. El que has de fer és escriure en algun paper tot el que recordes (tacte, sorolls, gustos...) i després és més fàcil fer-ne un dibuix amb bolígraf, amb tinta, que no es pugui modificar. I a partir d'aquesta base, si vols, pots afegir-hi les filigranes que vulguis amb llapis de colors. Vaig començar aquest post fa un parell de setmanes i el vaig deixar aparcat als esborranys. Avui em ve de perles per publicar-lo, tenint en compte que ahir vaig passar tot el dia mig cega perquè les lentilles de prova que em van donar dissabte no eren les que tocaven i vaig anar pel món sense lents ni lentilles, i us ben asseguro que quan es té 4 dioptries i mitja és com si fossis una mica tonto i una mica cec: no t'assabentes de qui et saluda pel carrer, no reconeixes res (més que de memòria), tens la mirada com perduda (com enfocar quan tot és tan difuminat com una nit de boira a Montserrat??!) i sembla que siguis una mica empanat, perquè com que tu no veus res, tens la sensació que els altres tampoc et poden veure i fas coses que no faries quan els contorns estan ben delimitats per línies definides i pots veure l'expressió de la cara del que t'està parlant a dos pams. Va ser un dia de desconnexió total, massa. Fa posar molt nerviós perquè et sents insegur a cada pas. Vaig pensar "I si no hi veiessis gens? En cap moment? Que no tinguessis la seguretat que dijous tot tornarà a ser normal?". Per això, avui, dic que per mi, el sentit més important, és el de la vista, perquè podria viure sense música, sense gust, i el plaer de les carícies (seria una vida força desgraciada, tot sigui dit, però podria sobreviure més fàcilment), però no podria veure sense veure cada primavera aquesta llum:
… i no parlo només de la llum física.
[la cançó és un poema de Joan Maragall musicat per Mishima]
- Et puc ajudar en alguna cosa? - No, només estava mirant… Bueno sí, què està sonant?
-T’agrada? -Sí, molt! - És The New Raemon, crec que el tenim per aquí… El segueixo fins a la secció de pop rock nacional i m’agafa de la fila de dalt de tot el CD que poc minuts després pagaré a caixa. - És molt bo, a mi també m’agrada molt. Si t’agrada aquest potser també t’agradi Love of Lesbian… - Sí, ja els conec, ja, és un dels meus grups de capçalera…! - Ah sí? Així ja deus tenir el remix de “Maniobras en japón”, no? - I tant…! En vinil! - Ah, també compres vinils? Així doncs potser també t’agradi aquest últim que ens ha arribat… L’acompanyo fins a la secció de vinils. - Mira, és una barreja de remixs de les cançons de l’últim àlbum que han tret, i la caràtula és molt xula, veus? Com si fós el disc de John Boy, el de la cançó Club de fans de John Boy.
- Uau! Que guapo! Merci! - De res guapa, a disposar…!
Sempre ve de gust trobar-te amb gent amable. I cada cop és més difícil… Per això avui vull fer un homenatge al noi simpàtic que m’ha descobert avui, a l’Fnac, un nou cantant, que ja ho necessitava, després de la sobredosi de Mishima. He evitat que cometés l’error de comprar “Lipstick Traces” en comptes de “A propósito de Garfunkel”. Si no fós per ell, ara, en comptes d’estar descobrint The New Raemon, estaria escoltant My Whole Life Crying, Scared, In The Land of My Dreams o Letter to Lo, que ja he sentit un munt de vegades.
I si a algú li ha agradat l’estil, us aconsello que us compreu el CD, no per seguir la “llei Sinde” –que també-, sinó perquè té uns dibuixos d’allò més bonics, fets per Martín Romero. Que ja que pagues, pagues qualitat, i del país.
Ahir, amb menys de mitja hora es van carregar els meus plans pels propers sis mesos de vida i avui, emprenyada, he decidit no fer res, per deixar una mica la ment en blanc i mirar de reorganitzar-me la vida altra vegada, mentre endreçava l'habitació. És un moooolt bon exercici, us el recomano. He de passar apunts a net, estudiar, posar una rentadora amb els uniformes de l’escola (que després de fer bombons han quedat macos de xocolata i cacau...), trucar un amic, sortir a córrer i potser alguna altra cosa que m'oblido, però avui passo. Quan acabi d'escriure aquest post em faré un capuccino (encara que no pugui veure llet; avui és igual), em posaré el disc de Maniobras de escapismo o Cuentos Chinos para niños del Japón, i m'asseuré a la butaca del menjadoret per tancar els ulls i imaginar-me el final del meu conte inacabable. Perquè veient ara la llum que entra per la finestra no se m’acudeix res millor per fer. Perquè l’orquídia que em va regalar la mare el dia que vaig fer 18 anys –encara no se m’ha mort…!- que protagonitza la meva finestra, m’està dient “Ei, quants dies fa que no tens unes horetes per tu?”. Sí, sí, a casa meva les coses van així, al revés; normalment és la gent que parla a les plantes, doncs a casa meva són les plantes que ens parlen a naltrus. O sigui que no seré jo qui porta la contrària a l’orquídia.
Hi ha dies que em llevo enfadada. No és que m'enfadi amb ningú en concret, és simplement que estic enfadada. I punt. Suposo que és una mica el que senten els adolescents cada dia, però concentrat en un sol dia, de cop. Quin pal... Com ho aguanten? És més, com ho aguanten els del seu voltant?
...
En fi, que avui és millor que no comenci a despotricar de la meravellosa complicitat i dinàmica de grup que hi ha a casa meva, ni faré referència a l'eterna fantàstica distribució de les feines de casa amb els meus germans.
Em quedo amb el regust d'una xocolata ORGÀSMICA que m'he pres a Vilafranca, el record d'un dibuix fet amb cafè i una frase que m'han dit avui:
La millor relació és aquella en què l'amor mutu és més fort que la necessitat mútua.
Any nou, mòbil nou, dieta nova, amics nous, hàbits nous… Però, ai las! Intento escoltar grups nous i no hi ha manera. He passat una setmana sencera escoltant els dos vinils de Love Of Lesbian que m’he autorregalat aquest Nadal, em passejo pels myspace de la meitat dels grups que m’aconsella l’Enderrock, inclús busco informació a la Viquipèdia sobre grups Indie, o Brit Pop, esgotant les hores de l’Spotify provant amb Sonic Youth, “y demás família”, inclús The Who, Oasis o the Pinker Tones, però res, em sap greu, us ben juro que ho he intentat, però serà que “qui n’ha begut en tindrà set tota la vida”. Quan em pensava que m’havia començat a desenganxar de Mishima em trobo a la cuina un paquet a nom meu… “Ah sí, Gisela, avui hi havia això per tu a l’oficina de Correus”, em diu el meu germà gran entre fogons… Els discos de vinil que havia encarregat feia cosa de dos mesos em parlaven, us ho juro! No m’hi he pogut resistir… Aquesta tarda he substituït els “cuentos chinos para niños del Japón” per “ordre i aventura” i “set tota la vida”, he fet el salt als “lesbianos”… Però com resistir-me a la veu de David Carabén (que et fa caure en una mena de pou sense fons si no t’agafes bé…!), i la bateria que acaba marcant-te el ritme del cor i no el de la cançó (els dos!), a les dolces paraules que t’expliquen la Barcelona que no coneixies? Com resistir-me a tornar a sentir pessigolles a la panxa només de sentir aquelles primeres vibracions de les cordes de la guitarra d’”Ordre i Aventura”, l’esperança que envolta les ombres de “Deixa’m creure”, l’eufòria que transpira l’”Olor de la nit”, la nostàlgia inspiradora de quan tot era “Com abans”? Si fins i tot la meva mixa persa porta el seu nom per recordar-me d’aquest grup cada cop que li pentino el pèl llarg i blanc…! Ai Mishima… les hores que m’has fet passar…! Serà que “em deuria enamorar”, perquè sento que estic tan “enamorda com abans”…
Però avui no us he posat cap cançó de Misihima (directament, vaja, perquè avui el post va farcidet d’hipervincles…), avui us he deixat amb una cançó dels lesbianos que em té el cor accelerat. Perquè, no ho veieu? Si perdem, guanyem històries per explicar!
Els humans estem fets perquè no ens puguem morir fàcilment. Si ens poguéssim morir massa fàcilment la gent se suïcidaria més i això seria la fi de l'esforç. Si tinguéssim un interruptor o un botó, o què sé jo, un múscul del cos molt sensible que, només en préme'l ens moríssim, a part de que ens podrien matar amb una facilitat esgarrifosa, es moriria molta gent que en realitat l'únic que li passa és que no està en els seus millors dies.
Segur que la majoria hem pensat algun cop, passant-les molt putes, “M'agradaria ser mort”; hi ha qui arriba a pensar un “Vull matar-me!”, que és diferent, ja implica una mica més de violència. Hi ha qui va un pas més enllà i ho intenta però només acaba a l'hospital envoltat de metges que l'intenten salvar (i algun fins i tot pretén que recuperi les ganes de viure), que en realitat és l’únic que necessita, saber que hi ha algú que no vol que es mori; però només els que realment volen morir-se, els que realment els és igual que hi hagi un dos o mil estimats que no vulguin que es mori, ho aconsegueixen. L'ésser humà està perfectament dissenyat, està estudiat des del dia en què neix fins que mor, com una màquina de mecanismes abstractes i molt complexes, però en el fons un màquina. És la selecció natural el que fa que els que realment volen morir-se es morin i els que només passen un mal moment aconsegueixin trobar el camí per reincorporar-se a la felicitat fingida. No seria just que el cos humà no tingués la possibilitat de desconnectar-se abans d'espatllar-se, no? Quants electrodomèstics heu donat de baixa a casa vostra abans que es fessin malbé? O posem per exemple els mòbils. Jo ara m'estic a punt de canviar el mòbil tot i que fa dos anys que tinc un mòbil tàctil que em va de puta mare. I no se m'ha espatllat, senzillament el vull donar de baixa perquè ja ha donat el que havia de donar. És donar-li l’opció a una retirada digne, abans que tothom l’odiï perquè ja no funcioni. Jo recordo aquells mòbils que vaig retirar abans que em donéssin problemes que no pas aquells que em van deixar penjada sense poder comunicar-me durant dues setmanes.
Al contrari del que pensa la gent, no crec que els suïcides siguin uns covards; sí, d'acord, no volen seguir enfrontant-se a la vida i bla bla bla, però siguem sincers, quants de nosaltres ens hem arribat a encara a la mort sense tenir-li por? S'ha de ser d'allò més valent per anar a buscar aquell monstre que tothom evita, s'han de tenir les coses molt clares per prendre una decisió d'aquesta magnitud, una decisió que no té marxa enrere, la més definitiva, la màxima decisió “Vida o mort?”, quants de nosaltres voldríem poder decidir una cosa tan important? Segurament ho faríem en altres circumstàncies (quan ens descobreixen una malaltia terminal), i escullíriem una altra opció; però repeteixo, serien unes altres circumstàncies. També diuen que els suïcides són uns egoistes perquè només pensen en ells mateixos sense pensar com ho passaran els que es queden sense ell. Sincerament, creieu que algú que està tan segur de voler morir-se us hauria fet feliços en vida? No els hauríem acusat d'egoistes igualment en qualsevol altra situació? Que no lluiten per ser feliços, per exemple. Però tots som uns egoistes, però ho som per defecte, de nadons ja som egoistes i només pensem en mamar i mamar més, sense pensar si a la nostra mare li fan mal els mugrons de tan xucla'ls-hi. Una mica de comprensió, si us plau, l'única ambició real d'un suïcida és la de, per un moment -l'últim-, sentir que té el poder de decidir alguna cosa sobre la seva vida. I és clar que ens podem enfadar i no perdonar-lo ni després de enterrat o cremat, però a partir d’aquí serà el nostre problema, perquè serem nosaltres els que viurem enfadats, amb l’angoixa de l’amargor. No val la pena. Ni ens farà sentir millor ni farà que l’altre torni d’entre les cendres.
Sovint, si hem tingut a prop algun suïcida ens hem sentit ofesos o enfadats, però crec que no són més que excuses per dissimular la tristesa que ens fa pensar que una persona s’hagi pogut consumir abans que nosaltres. O potser és per amagar que de vegades nosaltres també ho voldríem fer però no tenim tant valor com per arribar fins al final –adonem-nos, llavors, que en realitat la mort no és el que volem, tan sols necessitem un descans (no és el mateix hibernar l’ordinador que apagar-lo).
La cançó d’avui és de Pau Riba, però m’agrada més la versió (i la veu) del Jaume Pla (que de vegades sembla deixar de ser Mazoni). Tots acabem lluint un cap ben blanc com la pedra, però de vegades els altres no ho veuen, potser els altres veuen el cap ben groc i ple de roselles, però la veritat és que el fred ja ha cobert la testa amb cabells blancs i fins, per dins la testa ja ha vist créixer l’herba, i els grans de blat, i ja els hi han segat, ja han passat totes les estacions, i si més no la testa segueix aguantant, però enmig del fred, i segueix plovent, però no hi creix més herba fresca ni flors, i més que una gerra, sembla un pessebre sec a l’agost.
[Ja em perdonareu si algú s’ha sentit ofès per alguna cosa que hagi dit, o pel tema que he tocat, o per si penseu que “em prenc masses llibertats a l’hora d’opinar de coses que no coneixo”]
